diumenge, febrer 19, 2012
Els fonaments de la filosofia cristiana estan continguts bàsicament als evangelis. La traducció és : bona nova. N’hi ha tres anomenats sinòptics que vol dir que veuen de la mateixa font, concretament se l’ha anomenada amb la lletra “Q” i el de Joan que és més tardà i força més místic. Foren escrits aproximadament uns 70 anys després de la mort de Crist. El de Joan aproximadament uns 100 anys. Cal tenir clar doncs que les ensenyances de Jesús foren transmeses per via oral i que els qui els van escriure no el van conèixer personalment. Cronològicament primer és el de Marc, després Mateu, i posteriorment Lluc i Joan. També n’hi ha d’altres. Cal saber que en aquell moment el cristianisme es dividia en infinitat de sectes i que qui va imposar els evangelis que coneixem com oficials o canònics foren les hel·lèniques. També existeixen els anomenats apòcrifs, que segons l’Església no vol dir que siguin falsos, sinó que no foren revelats o inspirats. Aquests evangelis també formen part de l’essència de la filosofia cristiana. Cal saber que en aquests evangelis n’hi ha d’escrits per dones (quin escàndol!) com per exemple el de Maria Magdalena, també els gnòstics, que propugnen un canvi personal interior radical per aconseguir una transformació espiritual. En algun paràgraf s’hi pot intuir la creença en la reencarnació (quin altre escàndol!).
El cristianisme, com totes les religions, té moltes sectes: catòlics, evangelistes, ortodoxes, mormons i un llarg etc que els interpreten de manera diferent en algunes coses.
La discussió sobre si el cristianisme ha aportat a la humanitat més llum o foscor ha estat una constant. Jo no tinc cap dubte que és una filosofia que aporta justícia social, amor i compassió. La discussió esdevé pels escàndols de molts Papes i Cardenals, per l’exterminació dels càtars, les creuades, la persecució dels jueus i un llarg etc. Això forma part de la filosofia cristiana? Afirmo radicalment que no! Això ho ha fet la jerarquia catòlica i cal exculpar als catòlics de base.
No vull ofendre a ningú, però no és pas la mateixa cosa el cristianisme que el catolicisme.
Pintura de Rafael corresponent a l’any 1507
IL·lustració: http://es.wiquipedia.org/wuiqui/jes%c3%Bas_de-Nazaret
dissabte, febrer 11, 2012
M’alegro de la derrota de Carme(n) Chacón. No serà la secretaria del PSOE ni tampoc la propera candidata del seu partit a les properes eleccions generals. Estic per obrir una ampolla de cava per a celebrar-ho.
Aquest personatge nefast, afiliat al PSC-PSOE, no ha defensat mai els interessos de Catalunya. Fa poc va declarar, que si el PSC no havia votat mai diferent al PSOE al Congrés era perquè no havia fet falta- quins collons amb la que va caure amb l’Estatut!- També durant la campanya s’ha declarat reiteradament contraria al concert econòmic que Catalunya reclama degut al espoli fiscal continuat que pateix.
Aquesta nena que va de “mona” per la vida tan sols li interessa la seva carrera personal. Hagués estat humiliant que una “catalana” ens traís. De Rubalcaba no se’n pot esperar res, però això ja forma part del guió establert.
Que la Chacón se’n vagi a pastar fang: la seva carrera política està acabada tant a Catalunya com a Espanya.
El PSC té un greu problema. Cada vegada hi ha menys persones que es creuen que sigui un partit federal i que tingui la voluntat de defensar obertament els legítims interessos de Catalunya. O sia és una marca devaluada, malgrat que hi militen persones d’indubtable tarannà catalanista.
Al PSC li sobra la C i perquè no dir-ho, també la S. El més trist de tot això és que persones vàlides, que es presenten- per exemple- a les eleccions municipals, surten llastrades per culpa d’una marca en la que cada cop menys persones hi confien.
Il·lustració: htpp://www.20 minutos.es/minuteca/Carme-chacon
dissabte, febrer 11, 2012
Fa pocs dies va traspassar la mare d’en Josep Puntí i Codinachs. Des d’aquesta pàgina li vull transmetre a la família el meu suport i solidaritat.
He titulat: “A l’amic Puntí”. Sí, perquè els humans corfonem massa sovint l’amistat amb la coneixença.
Tenir amics és molt important. Saps que pots comptar amb ells en les tristors i en les alegries.
Vaig patir una malaltia greu, en Josep Puntí mai em va deixar sol. Han passat altres coses a la meva vida i ell sempre ha estat al meu costat. Això sí que és un amic!
Compartim amb en Josep Puntí la delegació a Osona del Col·legi de Graduats Socials de Barcelona. Mai hem tingut cap problema. Sempre ens hem donat suport. En realitat no som dos delegats. En som un. Quan hi ha un problema o un projecte es parla i no es fa res sense mutu acord.
Gràcies amic. En aquest moments de dol -deguts al traspàs de la teva mare- Dolors Codinachs i Sallés et vull dedicar un petit poema i dir-te públicament que és un plaer compartir amb tu els dies de la meva vida.
La mare em bressolava a dins de la seva panxa/ encertadament o no sempre m’ha estimat/ dreta, esquerra/ esquerra, dreta/ matriu de l’Univers/ vella, velleta, delicada, feta de fils de lli i cotó.
Il·lustració; http://sulca.com/fots-de-mujeres-embarazadas.html
El meu fill juga amb l’aleví de l’AEC Manlleu. Les quotes que pagues et donen dret al carnet de soci familiar. Sóc seguidor del Manlleu des de que era molt petit. El meu pare m’hi portava quan jo encara era un nen. Alguns diumenges doncs, anem al camp. A l’hivern menys, doncs hi fa molt fred.
Fa pocs dies vam anar a veure el Manlleu-Vic. Haig de dir que el partit va ser horrorós i l’arbitratge nefast.
Amb el meu pare sempre anàvem a la tribuna i tinc arrelada aquesta pèssima costum.
La tribuna del camp del Manlleu és un cementiri. Sembla que la gent que hi va, estigui més preocupada del que diran els seus conciutadans que d’animar l’equip. Dóna la sensació que en aquella zona “noble” del camp, les persones estiguin més pendents de conservar el seu suposat estatus que no de gaudir del partit. Vaja, allò de no fer-se veure i quedar bé. Si algú s’enfada ho lamento, però és el que penso i així ho escric.
L’altre dia en vaig marxar avorrit i me’n vaig anar amb els Àngels Caiguts, els radicals del Manlleu. Reconec que es va dir alguna frase massa gruixuda però la gent cridava, cantava i mirava de passar-s’ho bé.
El proper dia que vagi al camp no sé encara on m’ubicaré. Quina diferència dels estadis anglesos on la gent canta, crida i treu l’adrenalina! No parlo pas d’insultar sinó de gaudir d’una festa col·lectiva.
Potser el que passa és que els manlleuencs som pessimistes i avorrits de mena. Si aquest diagnòstic és cert- que no ho sé pas segur- Manlleu serà sempre una ciutat trista i emboirada.
Il·lustració:www.escudosdefutbolyequipaciones.com/esc…
Hi ha hagut en la història de la humanitat moments en que s’ha intentat situar a la persona al Centre del món. S’ha provat, que tot el que existia, fos una eina per a la seva elevació i el seu benestar. Un bon exemple fou el renaixament i el seu humanisme.
Ara vivim un temps absurd. Les coses ja no estan per a servir a l’home sinó al revés. Aquest és el seu esclau.
Estic fart de sentir a parlar de crisi. És un bombardeig constant. Ho diré més clar: n’estic fins els collons!
Tota la humanitat esclava d’una pseudociència anomenada economia. Com és possible una aberració semblant? Els humans hem nascut per a servir a l’economia o ella ens ha de proveir d’eines per a viure millor?
La perversitat del raonament és terrible. L’economia governa el món, amb els seus mercats sense cor, sense solidaritat, sense escrúpols. Hem tornat a la llei de la selva. Els polítics i els economistes manen i els filòsofs callen.
Prefereixo rellegir a Kant, Jesús, Buda, Lao Tsé, Plató etc que seguir escoltant aquests idiotes repetint el mateix missatge matí, tarda i nit.
Si convé (metafòricament parlant) cremem la Borsa i si ho volem hi podem posar a dintre a molts polítics, economistes i especuladors. Cal treure, a fuetades, als canvistes del temple . La solució no és la que ens diuen, ni el problema tampoc. Més humanistes i filòsofs i menys economistes i polítics!
IL·lustració: fotografia de la Borsa de Frankfurt
rincones-del-mundo.stabri.cpm/…/fotos-de-b…
No dubto pas que en l’actualitat el Barça és més que un club. Representa la lluita dels catalans per a sobreviure com a país. Tot i així cal preguntar-se si després de tants anys d’això que en diuen democràcia el fet que encara sigui més que un club és bo per a Catalunya.
Personalment penso que el Barça ha de ser un club i prou. Una enquesta recent mostra que l’associació del Barça amb Catalunya més enllà de les fronteres del que en diem Espanya, tan sols ho relacionen un 4’50% aproximadament dels enquestats.
Que el Barça ho guanyi tot i sigui campió del món genera alegria, però això no resol pas els problemes endèmics del nostre país.
Som els ciutadans i els polítics els qui hem de resoldre les mancances que patim. Dels polítics no me’n refio ni un pèl. Com és possible que amb l’espoli fiscal que patim els catalans, el Govern de la Generalitat no opti per fer una campanya en la qual es demani als ciutadans de Catalunya que no paguem els nostres impostos al Govern de l’Estat?
Per què hem de pagar a qui no ens paga? Que cony és això! És hora de plantar cara, sense por i sense manies. És l’hora de la insubmissió fiscal. Cal ingressar els nostres impostos a un compte de la Generalitat i que el nostre Govern negocii des d’una posició de força amb Madrid. Ja n’hi ha prou d’acotar el cap, de no pagar els nostres metges i infermeres, d’altres funcionaris, farmacèutics etc. perquè no hi ha diners a tresoreria. Posats a retallar són capaços de renunciar a una part del territori i així els sortiria més barat.
Que el Barça ho guanyi tot! Però cal ser conscient que això no ens arreglarà pas els nostres problemes com a ciutadans d’un país maltractat i espoliat fins a límits insuportables.
L’ésser humà és transcendent per naturalesa. Aquesta inquietud o necessitat vital, molts individus l’han perduda o la tenen en somort. Hi ha una angoixa vital a dins de cadascú de nosaltres que ens empeny a buscar els perquès i el sentit de la vida.
Algunes jerarquies religioses han fet molt de mal. Amb les seves actituds intolerants i separades de la realitat del moment, han apartat i apartaran a moltes persones de buscar per aquesta via. Tot i així aquesta transcendència inherent seguirà cremant en somort en l’interior de totes les persones. Alguns l’emmascararan amb el jo de l’orgull, d’altres amb el de la cobdícia, la ira etc.
M’agraden els artistes i els místics. Tant uns com altres, per camins aparentment diferents, intenten anar més enllà. Aquests senders no són pas contradictoris. En tots dos casos busquen l’última essència del interior de les persones. L’essència d’ells mateixos.
No són pas camins fàcils. Primer que res cal admetre que sabem molt poc de nosaltres mateixos. També que cal humilitat i treball.
Quan un pintor- per posar un exemple- es posa davant d’una tela en blanc, si és sincer, intenta expressar el millor de si mateix per a regalar-s’ho i regalar-ho. Quan un místic recita- ben concentrat- un “mantra” pretén pràcticament el mateix.
No negaré que hi ha artistes a qui els mou l’orgull i la vanitat. També que hi ha místics a qui els passa el mateix. En tot cas és el seu problema.
Il·lustració: htpp://www.spanihsarts.com/prado/e_greco.htm
A alguns ciutadans de Villar de Cañas (Conca) semblava que els havia tocat la grossa de Nadal. Cava, eufòria, abraçades, cares de felicitat. El que els havia regalat el govern espanyol era la MTC. O sia el cementiri nuclear que allotjarà tots els residus de les centrals atòmiques de l’estat espanyol. Diuen que això suposarà per a la Comunitat de Castella-la-Manxa uns 750 milions d’euros i la creació d’uns 300 llocs de treball.
El qui estava més content era l’alcalde: de nom José Luis Saiz. Quin “pardalet”, Déu meu!
Esperem que mai no hi hagi cap accident perquè després les llàgrimes i els crits d’ajuda es sentiran per a tot el planeta.
Definitivament l’estupidesa humana no té límits. Tindran urani a tones, que més poden demanar?
Jo proposo que per reduir el dèficit fiscal que pateix Catalunya- degut a l’espoli a que estem sotmesos- reclamem a l’Estat que ens aboqui, per tota la nostra geografia, les tones d’escombraries que es produeixen a Espanya. Això sí, a canvi d’un xec que ens faci menys pobres. També reclamo un subsidi indefinit per a tots els aturats catalans de llarga durada que seran els responsables de recollir-les i processar-les.
Visca Villar de Cañas! Un lloc sens dubte que moltes persones aniran a visitar. La capital de l’urani i dels residus tòxics. No es pot demanar més. Sempre hi ha gent afortunada.
Quin cap, Déu meu, quin mal cap!
Il·lustració: htpp://imagenesfotos.com/fotos-de-centrales-nucleares/
Abans d’entrar en el fons d’aquest article vull deixar clares algunes coses: admiro als mestres. La societat és terriblement injusta al valorar la seva tasca. Aguantar, corregir, i ensenyar a 25 alumnes en una aula és un acte de valentia que no té preu. Diuen que fan massa vacances. Doncs jo crec que en fan poques! El nivell de desgast psicològic d’aquests professionals és brutal. Molts pares confonen l’escola amb una guarderia i això no és pas així.
Fet aquest preàmbul,vull fer palès el meu total rebuig al model educatiu actual. No estic d’acord que les classes siguin el matí i la tarda. Opino que al matí s’hauria de donar la matèria lectiva (amb el contingut de la qual, tampoc hi estic d’acord) i a la tarda activitats vàries: jocs, arts, deures etc. Aquestes matèries fins i tot les podrien donar monitors per a descarregar als mestres.
Estic també en contra dels deures a casa. Els nens han de jugar i relacionar-se amb els pares. Algú em pot dir com es pot fer això, si els nostres infants s’han passat el dia a l’escola i després, a sobre, els carreguem d’activitats extra escolars i de deures?
Volem que els nostres fills siguin super homes en lloc de pensar que el que els hi cal és ser feliços. Estar equilibrats de pensament, emoció i acció. I això qui els hi ensenya, si ni nosaltres ho estem?
Deixeu que els nens siguin lliures o esdevindran monstres. No ho dubteu pas.
Il·lustració: htpp://www.huellitas.com/fotos/
dimarts , desembre 27, 2011
Aquest mot té una difícil traducció. En Francès métequè es traduiria com a estranger a Atenes i per extensió com estranger en general. En català metec, segons Pompeu Fabra, seria: “persona establerta en un país del qual és estranger”. En una traducció molt lliure també en podríem dir apàtrida.
La Marina Rossell ha tret un compact excel·lent que es titula: “Marina Rossell canta Moustaki”. Per fi podem escoltar les lletres de Moustaki cantades en la nostra llengua, el català.
Són cançons plenes de poesia, d’un vell i bell cantautor, il·lustrades amb la meravellosa veu de la Marina.
Quan escolto el disc no puc evitar, a vegades, d’anar-me’n mentalment a la meva joventut. Fins i tot no em puc estar de pensar que ha estat la meva vida i el que podria haver set. Reconec que això és un greu error perquè com diu Confuci no cal perdre ni un segon en pensar en el que ja no es pot modificar.
La primera peça que s’hi troba és “ El metec”. Quan parla el poeta és millor callar i escoltar, per això us deixo escrita una part de la lletra de la cançó que té una traducció molt lliure. L’Agustí d’El Mallot de la Margot segur que el té a la seva botiga. Les meves paraules sobren.
“Amb aquest aire de metec, jueu errant, pastor grec, i els meus cabells als quatre vents; i aquest mirar tan indecís, ara amargant, ara endolcit, de dies bons i de mal temps; potser faig pinta d’haver estat lladre de fruites i de blats, de camps que acaricia el sol, però és que m’hi ajec i hi faig l’amor, com hi he jugat i m’hi he perdut, sense mai perdre-m’hi del tot…”
Il·lustració: http://www.moustaki.nl.Tiroir.html