El meu fill juga amb l’aleví de l’AEC Manlleu. Les quotes que pagues et donen dret al carnet de soci familiar. Sóc seguidor del Manlleu des de que era molt petit. El meu pare m’hi portava quan jo encara era un nen. Alguns diumenges doncs, anem al camp. A l’hivern menys, doncs hi fa molt fred.
Fa pocs dies vam anar a veure el Manlleu-Vic. Haig de dir que el partit va ser horrorós i l’arbitratge nefast.
Amb el meu pare sempre anàvem a la tribuna i tinc arrelada aquesta pèssima costum.
La tribuna del camp del Manlleu és un cementiri. Sembla que la gent que hi va, estigui més preocupada del que diran els seus conciutadans que d’animar l’equip. Dóna la sensació que en aquella zona “noble” del camp, les persones estiguin més pendents de conservar el seu suposat estatus que no de gaudir del partit. Vaja, allò de no fer-se veure i quedar bé. Si algú s’enfada ho lamento, però és el que penso i així ho escric.
L’altre dia en vaig marxar avorrit i me’n vaig anar amb els Àngels Caiguts, els radicals del Manlleu. Reconec que es va dir alguna frase massa gruixuda però la gent cridava, cantava i mirava de passar-s’ho bé.
El proper dia que vagi al camp no sé encara on m’ubicaré. Quina diferència dels estadis anglesos on la gent canta, crida i treu l’adrenalina! No parlo pas d’insultar sinó de gaudir d’una festa col·lectiva.
Potser el que passa és que els manlleuencs som pessimistes i avorrits de mena. Si aquest diagnòstic és cert- que no ho sé pas segur- Manlleu serà sempre una ciutat trista i emboirada.
Il·lustració:www.escudosdefutbolyequipaciones.com/esc…
Hi ha hagut en la història de la humanitat moments en que s’ha intentat situar a la persona al Centre del món. S’ha provat, que tot el que existia, fos una eina per a la seva elevació i el seu benestar. Un bon exemple fou el renaixament i el seu humanisme.
Ara vivim un temps absurd. Les coses ja no estan per a servir a l’home sinó al revés. Aquest és el seu esclau.
Estic fart de sentir a parlar de crisi. És un bombardeig constant. Ho diré més clar: n’estic fins els collons!
Tota la humanitat esclava d’una pseudociència anomenada economia. Com és possible una aberració semblant? Els humans hem nascut per a servir a l’economia o ella ens ha de proveir d’eines per a viure millor?
La perversitat del raonament és terrible. L’economia governa el món, amb els seus mercats sense cor, sense solidaritat, sense escrúpols. Hem tornat a la llei de la selva. Els polítics i els economistes manen i els filòsofs callen.
Prefereixo rellegir a Kant, Jesús, Buda, Lao Tsé, Plató etc que seguir escoltant aquests idiotes repetint el mateix missatge matí, tarda i nit.
Si convé (metafòricament parlant) cremem la Borsa i si ho volem hi podem posar a dintre a molts polítics, economistes i especuladors. Cal treure, a fuetades, als canvistes del temple . La solució no és la que ens diuen, ni el problema tampoc. Més humanistes i filòsofs i menys economistes i polítics!
IL·lustració: fotografia de la Borsa de Frankfurt
rincones-del-mundo.stabri.cpm/…/fotos-de-b…
No dubto pas que en l’actualitat el Barça és més que un club. Representa la lluita dels catalans per a sobreviure com a país. Tot i així cal preguntar-se si després de tants anys d’això que en diuen democràcia el fet que encara sigui més que un club és bo per a Catalunya.
Personalment penso que el Barça ha de ser un club i prou. Una enquesta recent mostra que l’associació del Barça amb Catalunya més enllà de les fronteres del que en diem Espanya, tan sols ho relacionen un 4’50% aproximadament dels enquestats.
Que el Barça ho guanyi tot i sigui campió del món genera alegria, però això no resol pas els problemes endèmics del nostre país.
Som els ciutadans i els polítics els qui hem de resoldre les mancances que patim. Dels polítics no me’n refio ni un pèl. Com és possible que amb l’espoli fiscal que patim els catalans, el Govern de la Generalitat no opti per fer una campanya en la qual es demani als ciutadans de Catalunya que no paguem els nostres impostos al Govern de l’Estat?
Per què hem de pagar a qui no ens paga? Que cony és això! És hora de plantar cara, sense por i sense manies. És l’hora de la insubmissió fiscal. Cal ingressar els nostres impostos a un compte de la Generalitat i que el nostre Govern negocii des d’una posició de força amb Madrid. Ja n’hi ha prou d’acotar el cap, de no pagar els nostres metges i infermeres, d’altres funcionaris, farmacèutics etc. perquè no hi ha diners a tresoreria. Posats a retallar són capaços de renunciar a una part del territori i així els sortiria més barat.
Que el Barça ho guanyi tot! Però cal ser conscient que això no ens arreglarà pas els nostres problemes com a ciutadans d’un país maltractat i espoliat fins a límits insuportables.
L’ésser humà és transcendent per naturalesa. Aquesta inquietud o necessitat vital, molts individus l’han perduda o la tenen en somort. Hi ha una angoixa vital a dins de cadascú de nosaltres que ens empeny a buscar els perquès i el sentit de la vida.
Algunes jerarquies religioses han fet molt de mal. Amb les seves actituds intolerants i separades de la realitat del moment, han apartat i apartaran a moltes persones de buscar per aquesta via. Tot i així aquesta transcendència inherent seguirà cremant en somort en l’interior de totes les persones. Alguns l’emmascararan amb el jo de l’orgull, d’altres amb el de la cobdícia, la ira etc.
M’agraden els artistes i els místics. Tant uns com altres, per camins aparentment diferents, intenten anar més enllà. Aquests senders no són pas contradictoris. En tots dos casos busquen l’última essència del interior de les persones. L’essència d’ells mateixos.
No són pas camins fàcils. Primer que res cal admetre que sabem molt poc de nosaltres mateixos. També que cal humilitat i treball.
Quan un pintor- per posar un exemple- es posa davant d’una tela en blanc, si és sincer, intenta expressar el millor de si mateix per a regalar-s’ho i regalar-ho. Quan un místic recita- ben concentrat- un “mantra” pretén pràcticament el mateix.
No negaré que hi ha artistes a qui els mou l’orgull i la vanitat. També que hi ha místics a qui els passa el mateix. En tot cas és el seu problema.
Il·lustració: htpp://www.spanihsarts.com/prado/e_greco.htm
A alguns ciutadans de Villar de Cañas (Conca) semblava que els havia tocat la grossa de Nadal. Cava, eufòria, abraçades, cares de felicitat. El que els havia regalat el govern espanyol era la MTC. O sia el cementiri nuclear que allotjarà tots els residus de les centrals atòmiques de l’estat espanyol. Diuen que això suposarà per a la Comunitat de Castella-la-Manxa uns 750 milions d’euros i la creació d’uns 300 llocs de treball.
El qui estava més content era l’alcalde: de nom José Luis Saiz. Quin “pardalet”, Déu meu!
Esperem que mai no hi hagi cap accident perquè després les llàgrimes i els crits d’ajuda es sentiran per a tot el planeta.
Definitivament l’estupidesa humana no té límits. Tindran urani a tones, que més poden demanar?
Jo proposo que per reduir el dèficit fiscal que pateix Catalunya- degut a l’espoli a que estem sotmesos- reclamem a l’Estat que ens aboqui, per tota la nostra geografia, les tones d’escombraries que es produeixen a Espanya. Això sí, a canvi d’un xec que ens faci menys pobres. També reclamo un subsidi indefinit per a tots els aturats catalans de llarga durada que seran els responsables de recollir-les i processar-les.
Visca Villar de Cañas! Un lloc sens dubte que moltes persones aniran a visitar. La capital de l’urani i dels residus tòxics. No es pot demanar més. Sempre hi ha gent afortunada.
Quin cap, Déu meu, quin mal cap!
Il·lustració: htpp://imagenesfotos.com/fotos-de-centrales-nucleares/
Abans d’entrar en el fons d’aquest article vull deixar clares algunes coses: admiro als mestres. La societat és terriblement injusta al valorar la seva tasca. Aguantar, corregir, i ensenyar a 25 alumnes en una aula és un acte de valentia que no té preu. Diuen que fan massa vacances. Doncs jo crec que en fan poques! El nivell de desgast psicològic d’aquests professionals és brutal. Molts pares confonen l’escola amb una guarderia i això no és pas així.
Fet aquest preàmbul,vull fer palès el meu total rebuig al model educatiu actual. No estic d’acord que les classes siguin el matí i la tarda. Opino que al matí s’hauria de donar la matèria lectiva (amb el contingut de la qual, tampoc hi estic d’acord) i a la tarda activitats vàries: jocs, arts, deures etc. Aquestes matèries fins i tot les podrien donar monitors per a descarregar als mestres.
Estic també en contra dels deures a casa. Els nens han de jugar i relacionar-se amb els pares. Algú em pot dir com es pot fer això, si els nostres infants s’han passat el dia a l’escola i després, a sobre, els carreguem d’activitats extra escolars i de deures?
Volem que els nostres fills siguin super homes en lloc de pensar que el que els hi cal és ser feliços. Estar equilibrats de pensament, emoció i acció. I això qui els hi ensenya, si ni nosaltres ho estem?
Deixeu que els nens siguin lliures o esdevindran monstres. No ho dubteu pas.
Il·lustració: htpp://www.huellitas.com/fotos/
dimarts , desembre 27, 2011
Aquest mot té una difícil traducció. En Francès métequè es traduiria com a estranger a Atenes i per extensió com estranger en general. En català metec, segons Pompeu Fabra, seria: “persona establerta en un país del qual és estranger”. En una traducció molt lliure també en podríem dir apàtrida.
La Marina Rossell ha tret un compact excel·lent que es titula: “Marina Rossell canta Moustaki”. Per fi podem escoltar les lletres de Moustaki cantades en la nostra llengua, el català.
Són cançons plenes de poesia, d’un vell i bell cantautor, il·lustrades amb la meravellosa veu de la Marina.
Quan escolto el disc no puc evitar, a vegades, d’anar-me’n mentalment a la meva joventut. Fins i tot no em puc estar de pensar que ha estat la meva vida i el que podria haver set. Reconec que això és un greu error perquè com diu Confuci no cal perdre ni un segon en pensar en el que ja no es pot modificar.
La primera peça que s’hi troba és “ El metec”. Quan parla el poeta és millor callar i escoltar, per això us deixo escrita una part de la lletra de la cançó que té una traducció molt lliure. L’Agustí d’El Mallot de la Margot segur que el té a la seva botiga. Les meves paraules sobren.
“Amb aquest aire de metec, jueu errant, pastor grec, i els meus cabells als quatre vents; i aquest mirar tan indecís, ara amargant, ara endolcit, de dies bons i de mal temps; potser faig pinta d’haver estat lladre de fruites i de blats, de camps que acaricia el sol, però és que m’hi ajec i hi faig l’amor, com hi he jugat i m’hi he perdut, sense mai perdre-m’hi del tot…”
Il·lustració: http://www.moustaki.nl.Tiroir.html
divendres, desembre 16, 2011
Bust de Goethe
Goethe, el genial escriptor romàntic, al seu llit de mort, diuen que va exclamar: “llum, més llum !”. Segurament aquest clam de Goethe es referia a una llum mística que devia percebre. Mai no ho sabrem del cert.
També va dir Jesús que l’obscuritat mai podria atènyer a la llum. Aquesta frase sí que no presenta cap dubte. La llum simbolitza l’amor, la bondat etc. L’obscuritat: la ignorància, el desconeixement, la manca d’amor i compassió etc.
En Aquesta època de l’any el dia és va tornant curt i jo trobo a faltar llum. Fins i tot a vegades, quan observo com es va fent fosc, certa tristesa m’atabala i aclapara.
M’agraden els capvespres d’estiu, quan la calor minva, les orenetes volen, i la llum dona un to especial a les coses que es preparen per a reposar. Aleshores m’encanta passejar pel jardí i observar tot el que està viu. El meu estat anímic entra en un profund relax. Sóc capaç de convertir-me en un observador que no jutja, que viu exclusivament aquell moment precís. És una mena d’estat místic en el qual entro sense cap esforç.
Vivim en una societat amb el temps accelerat, plena de nervis i de tensions sovint inútils. Quan s’acosten les festes de Nadal el meu humor empitjora. Quantes obligacions i consumisme!
Una farsa, en la qual -n’estic segur-, Jesús no hi hagués pas volgut participar. Ara tan sols em queda clamar: llum, més llum!
Il·lustració: http:// www.starnews2001.com.br/goethehaus.htm
dissabte, desembre 10, 2011
Vaig patir una pancreatitis aguda degut a unes pedres dipositades a la bufeta del fel. A l’Hospital General de Vic així ho van diagnosticar, i vaig quedar a l’espera de l’operació quirúrgica.
Qui no ha patit un ensurt d’aquestes característiques no es pot imaginar el dolor que produeix.
L’altre dia es va repetir l’atac. La meva família va trucar al 061(urgències mèdiques de l’ICS) després de més de deu minuts d’espera per a parlar amb un metge, vam penjar. Tornàrem a trucar i la telefonista ens va dir que calia tenir paciència i que si no ens esperàvem tornariem a la cua.
Em vaig aixecar de terra com vaig poder, i vaig trucar a urgències de la meva mútua privada. Em van enviar una ambulància i com que per la quantitat que pago mensualment hi tinc dret, em vaig fer portar a la clínica Corachan a Barcelona. En quatre dies em van fer totes les proves i em van operar.
És llastimós a on hem arribat. Qui no tingui sanitat privada ho té fotut. Els drets bàsics dels ciutadans s’estan esmicolant. És aquesta la Catalunya que volem? Si continuem així, de tant retallar, no quedarà ni el fil del telèfon.
dissabte, desembre 10, 2011
Em dol el destí del meu país. No es tracta de ràbia, tampoc d’un anàlisi racional. Simplement, com ja he escrit, em dol veure Catalunya agenollada. Sovint difamada, per molts mitjans de comunicació. Em dol veure que no saben res de la nostra realitat. Em dol observar que no volen fer cap esforç per a entendre una situació diferent de la seva. Em dol l’actitud de massa polítics espanyols vers la meva terra i encara més em dol la d’alguns de catalans que són capaços de vendre’s el nostre país per un escó o per un xec al portador.
Fa massa anys que acceptem ordres, que no podem decidir en llibertat les nostres coses. Em dol el menyspreu a la nostra llengua.
I això ho escriu una persona que no és nacionalista sinó confederalista a nivell planetari.
Em dol la intransigència dels ignorants, que no saben comprendre res més que la seva petita “pàtria”. Que no saben apreciar les diferències de les moltes cultures que integren aquest petit espai de l’univers, al qual anomenem terra.
Em dol al mig del pit, al costat del cor, perquè això és una senyal inequívoca que vivim en un món ple d’intolerància: religiosa, política etc.
Em dol veure la condició humana, plena de vanitat, i mancada de respecte per a les petites peculiaritats que no imposen res als altres. Em dol, de veritat, que em dol.
Il·lustració: http://Wikipedia.org/Wiqui/estelada