Hem patit un allau d’immigració. Davant d’aquest fet s’han imposat dues idees molt clares i simples.
La primera proclama que aquestes persones no poden venir sense un contracte de treball i que en tot cas han d’ocupar llocs laborals que estiguin vacants. La segona diu que hem d’acollir a tothom.
No crec que que les coses siguin tan senzilles. Són més complexes i hi ha molt a discutir.
Els que defensen el primer postulat se’ls podria anomenar “nacionalistes”. “Primer som nosaltres i els nostres costums i necessitats. Els altres, són estrangers”. No m’agrada el nacionalisme perquè al llarg de la història ha provocat milions de morts. Sempre que es produeix aquesta discussió m’anomeno no nacionalista, el que sovint fa enfadar els meus interlocutors. Em cal explicar-los que em sento profundament català però que per això no em cal pas ser nacionalista. A més aquest terme porta confusió. Es que no són nacionalistes els que se senten exclusivament espanyols o francesos? Aquesta és una paraula trampa.
Els que diuen que hem d’acollir a tothom, se’ls podria anomenar “internacionalistes”. Utilitzen sovint l’argument que la fusió de cultures és necessària i que ens fa créixer a tots en dignitat.
Hi estaria d’acord, però obliden que aquesta fusió tan sols és possible si les dues parts volen aprendre i compartir coneixements. No tenen tampoc present que és difícil fusionar idees amb qui dona més prioritat a la seva religió que als drets civils i nega radicalment les creences espirituals diferents a les seves.
No crec que el conjunt de la humanitat estigui preparada en aquest moment per a gaires fusions. Estem mancats d’intel·ligència emocional. Ens falta empatia, entendre a l’altre com a part d’un mateix, comprendre que l’Univers és una sola cosa i que tots en formem part. Això voldrà molt de temps, i els humans tendim a voler solucions ràpides, sempre enganyoses. O blanc o negre. És difícil reconèixer que a la nostra societat hi ha intolerància i que aquesta també existeix en molts dels que venen d’altres països o cultures.
Una cosa sí que la tinc clara. La misèria (material i/o mental) és la causa del problema.

He posat tres fotografies meves una al costat de l’altra. Una de quan era un nen. Una altra de quan tenia aproximadament 35 anys i una altra d’actual(52 anys). He estat una bona estona estudiant-les, mirant-les amb atenció.
Quan s’acosten les festes de de Nadal ja començo a tremolar. Que si regals per aquí que si regals per allà… No paro de parlar-li al meu fill d’austeritat en els obsequis, però ell ja sap que té la partida guanyada. M’agraden els regals però fets amb mesura.
En Jaume Ortiz i jo estem a gust treballant plegats als mitjans de comunicació. Per això vam anar a parlar amb en Joan Turró, director d’Osona Comarca de Mitjans de comunicació SL. Vam pactar un programa setmanal a Ràdio Vic. Li vam posar per títol “Si té explicació no se li troba”. Posteriorment es va incorporar a l’equip en Miquel Colomer. Durant aquests mesos ens ho hem passat bé i crec modestament que l’espai ha tingut qualitat i ha estat rigorós. El primer dia, quan vam acabar, li vaig manifestar em en Joan: “llàstima que no tinguem televisió”. Ell va fer un somriure murri. Al cap de poc Osona Comarca de Mitjans de Comunicació SL es feia càrrec de la gestió del Canal Català a Osona.
Sóc soci de Metges sense Fronteres, i d’algunes altres ONG. Fa poc em va arribar una carta a on em demanaven un donatiu extraordinari degut a que la desnutrició està matant a milers de nens a la República Centreafricana. Em vaig llegir l’escrit, que ara no detallaré, a on s’exposaven els motius del desastre. Vaig decidir col·laborar.
arcasme i ironia, evidentment, tot inventat, feia sortir la meva dona el meu fill i el gos,(els lectors el poden llegir a lluciaguiteras.com) Bé ella, s’ho torna a prendre al peu de la lletra i em dedica tota classe d’insults,calumnies i injuries i es posa fins i tot amb la meva relació familiar. No era la meva intenció contestar aquesta carta però la llibertat d’expressió té uns límits perfectament regulats. Vostè es mereixeria que li presentés una querella per insults, injuries, calumnies i vulneració del meu dret a l’honor.
Em vaig despertar trist, era el dia de cap d’any, estava sol a casa. Vaig asseure’m al sofà, feia vent i el cel era ben blau. Una immensa tristesa em va envair. La família, arribaria aviat. Al vespre vindrien uns amics i soparíem tots plegats. Això em va animar una mica, però definitivament estava melangiós. Vaig posar un compact disc, concretament “Un pont de mar blava” a tota pastilla. Em vaig enganxar a cantar amb en Lluís Llach.
Quan els polítics parlen d’unitat, poso una rumba al compact i començo a cantar: lairo-lai-lorailo, lairo-lai-lorà!
dubtes. De pas també sabríem qui és el responsable de tan immensa “tufejada”.