Per què la boca es troba tan lluny de l’estomac? Per què sempre volem el que no tenim? Per què és tan difícil ser feliç? Per què existeixen els partits polítics? Perquè existeix l’Estat-nació? Per què es van extingir el dinosaures? Per què existeixen les mosques? Per què estem constituïts de sang, aigua, carn i ossos? Per què reiterem les conductes destructives? Per què patim angoixes? Per què som mitat besties i mitat déus? Per què hem nascut? Per què hem de morir? Per què tenim por? Per què tan sols em sento en pau els capvespres d’estiu passejant pel jardí de casa? Per què matem? Per què estem vius? Per què patim? Per què riem? Per què el cos es deteriora? Per què l’ànima ens fa mal de queixal? Per què l’evolució fa marrades? Per què tenim consciència? Per què som tan vanitosos? Per què plorem? Per què ens creixen les ungles? Per què desitgem coses que només ens portaran nous problemes? Perquè ens deixem utilitzar persistentment? Perquè ploren els gossos?
Us prego que em contesteu aquestes preguntes al meu bloc que també és el vostre.
Llucià Guiteras
- Ring,ring (sona el telèfon)
-Sí digui’m (veu masculina)
- La dona de la casa si us plau? (veu femenina)
-Sóc jo (veu masculina) Es produeix un silenci tens.
-No tindrà res contra els homosexuals oi? (veu masculina)
-Oh! no.. no.. en absolut..(veu femenina)
-Bé així ja ens entendrem, no sap pas el favor que m’ha fet amb la seva trucada, em calia parlar amb una persona tan comprensiva com vostè. Els homosexuals estem discriminats, ens vam casar fa dos mesos i escolti, aquí al barri tothom ens mira de reüll, és difícil per a nosaltres…(veu masculina)
-Perdoni que l’interrompi però no tinc temps per escoltar els seus problemes, jo em dedico a la venda per telèfon i cada minut és or. (veu femenina)
- Doncs de veritat que ho sento perquè vostè em cau bé, un altre dia serà. Adéu i gràcies. (veu masculina) Penja el telèfon.
- Marta com te’ns el dinar (veu masculina)
- Tot seguit està amor (veu femenina)
- doncs, mentrestant acabo d’escombrar i desconnecto el telèfon (veu masculina)
El meu gos es diu Jack. En Jack és una barreja de pastor alemany i pastor belga, bé almenys això em diuen. El vam recollir a la gossera i és un vigilant extraordinari. Jo li parlo en català i fins i tot a vegades em sembla que m’entén. El que admiro d’en Jack és la seva lleialtat i afecte. M’ho demostra continuadament, a vegades amb escreix, doncs em puja a sobre i malgrat les meves protestes, em llepa fins el moll dels ossos. No es pot pas dir el mateix d’algunes persones o empreses. Massa sovint els dónes tot el que tens, ells en van bé, però no estan pas disposats a mostrar-te cap mena d’estimació especial. Els gossos en canvi, no t’utilitzen mai.
Del que he escrit en el paràgraf anterior es pot deduir que m’estimo més el meu gos que algunes persones? Doncs lamentablement la resposta és sí. No recordo amb exactitud si fou Nietzsche o Shopenhauer, que veient com un conductor d’un carruatge, a Torí, fustigava despietadament un cavall es va llançar al coll de l’animal i es va posar a plorar desconsoladament.
És evident per què udolen els gossos. Simplement perquè a vegades estan tristos. Tenen sentiments com els humans i sovint actuen més noblement. No vull pas ofendre ni menysprear a ningú amb aquest article. Em limito a explicar una realitat que he constatat empíricament.
En FJN es dedica a la política. El seu pare- franquista de soca-rel , que aquest sí que és un viu- quan va veure que li costava, diners, sang suó i llàgrimes que el seu fill aprovés el primer curs de Dret ho va tenir clar. Va convocar una reunió familiar i li va dir: “inscriu-te en algun partit una mica marginal però no massa. Així potser tindràs alguna oportunitat de fer-hi carrera que l’altra ja la suarem tots”.
Així es va fer i el xicotet a bots, empentes, i algun sobre amb diner negre va aconseguir de llicenciar-se en tort.
El pare, que s’estima perdudament aquell tarambana, fa coll i mànegues, així com nombroses donacions, perquè el seu fill s’incrusti a “l’aparell del partit” i ara ja el tenim, inútil com sempre, d’assessor personal a la Generalitat. Li encarreguen que gestioni algun vaixell per a transportar aigua en èpoques de diluvi i coses per a l’estil. Li han posat cotxe oficial i xofer, això sí, de lloguer però a càrrec de l’Administració. Fa poc ha maridat amb una noia d’esquerres però de bona família, que també n’hi ha. El pare en la solitud de les seves maquinacions pensa que estaria content de ser avi. També que si el nét és una mica normal i ell té salud i vida, ja es cuidarà prou de que sigui de dretes, que aquests sí que en saben de manar.
Són joves amb cossos acabats d’estrenar. El món és seu o així ho creuen, no saben encara que tot és qüestió de temps, que res aquí perdura. Mentre penso tot això a fora plou i em sento melangiós. Fa masses dies que plou, els cels grisos m’entristeixen i devoren les poques energies que em queden. Penso que ja no sóc jove, el meu cos ja no és “danonino” i inevitablement és víctima d’una punyent decadència. Per sort encara hi ha persones més grans que jo. Potser estan pitjor i pateixen perquè no tenen ningú al davant. Vaja consol de babaus! Quan estava en la plenitud era fàcil equivocar-se, de fet, ara també. Potser aleshores no m’hagués afectat tant la pluja. No ho sé, ja us ho he dit cony! Fa massa dies que plou.
Rumio que em cal apuntar a l’agenda que tinc visita amb el pneumòleg. La meva dona diu que a la nit ronco i que per uns segons deixo de respirar. D’això en diuen apnees. També em cal anar a la consulta del meu amic, en Xevi. Dirigeix una franquícia de GAES. Aparells per a sords, o en camí de ser-ho. El vaig trobar fa pocs dies i quan li vaig explicar que hi sentia malament per l’orella dreta em va dir que l’anés a veure i em faria unes proves. De fet em fan pànic els audiòfons, estèticament no els puc pas suportar. Penjat d’un audiòfon passeges impúdicament arreu la teva decadència. Em va tranquil·litzar molt quan em va dir que GAES era una empresa molt innovadora i que treballaven amb tecnologia puntera. Vaja que n’hi havien de molt petits que pràcticament passaven desapercebuts.
A fora continua plovent i per a la televisió en David Civera canta una cançó d’en Sergio Dalma que més o menys diu: “bailar pegados es bailar, igual que baila el mar con los delfines..”.
És terrible viure amb por. Por a perdre el que has aconseguit amb el teu esforç. Por a que qualsevol malaltia greu s’instal·li al teu fràgil cos i et faci patir turments horribles. Por a la mort, a desaparèixer, a no ser, a perdre tota consciència de vida. Por a malalties mentals que et provoquin sofriments irresistibles. Por a que li passi alguna cosa dolenta a la gent que estimes.Por a tenir un accident de trànsit. Por a la velledad. Por a la sol.litut. I la por més terrible de totes la por a la por.
I així vivim la majoria dels humans; així estan constituïdes les nostres vides. Aquestes pors que en realitat en són una de sola, ens corquen interiorment i ens suposen una pesada càrrega invisible constituïda en una grossa gepa que arrastrem arreu.
No permetré que la por a la por em paralitzi. No li donaré aquest plaer al meu jo rebel i tirànic. Lluitaré aferrissadament per a la vida com una arrel salvatge. Potser no ho aconseguiré mai. Potser però, arribarà un dia en que tan sols viuré el present intensament. Sense futur ni passat. Sense objectius ni desitjos. Extasiat, gaudint intensament de veure créixer l’herba mil·límetre a mil·límetre; observant la lluminositat d’un capvespre d’estiu o l’ona tranquil·la que mor ejaculant a la platja.
No és pas el mateix néixer al sud de península ibèrica que uns kilòmetres més avall. Tampoc ho és el fet néixer en una família estructurada que en una que no ho és.. La personalitat humana es configura des de les experiències viscudes. Discrepo obertament dels que afirmen que naixem lliures. Al ventre de la nostra mare ja estem plens de cadenes perquè la genètica també ens predetermina de forma molt important.
Totes aquestes circumstàncies i d’altres que es produeixen configuren el nostre “jo” del que restem esclaus la resta de la nostra vida .Som titelles mogudes per la nostra ment esclava del “jo” configurat. I nosaltres moltes vegades ni ho sabem. Així vivim en l’angoixa i el desig persistent d’aconseguir coses que encara ens fan més esclaus i que produeixen un plaer limitat en el temps. Després caldrà tornar a desitjar perquè per naturalesa el “jo”és insaciable.
Hi ha uns pocs moments en les nostres vides en les que subjuguem aquest tirà. Són aquells instants en que la ment queda bloquejada i una intensa emoció atura el temps. Un raig de sol a la cara en la immensitat del cel blau pot produir aquest miracle. Desenganyem-se: la llibertat en majúscules tan sols pot existir sense temps.
És una constant en la filosofia oriental la de valorar el present. Per a ells el passat ja no existeix i el futur encara no ha arribat, així doncs vivim en una successió de present que cal viure intensament.
Els humans fem projeccions constants cap el passat i cap el futur i així ens regalima entre els dits el moment que estem vivint.
Això no és així en els infants, ells viuen un present continuat,ple d’intensitat. La vida és per a ells un joc constant. No és estrany que Jesús digués: “deixeu que els infants s’acostin a mi” perquè ells representen la netedat del cor, que conté la innocència que tots hem perdut.
Oscar Wilde ja va deixar escrit que la seva pàtria era la seva infantesa, i jo no en reconec pas d’altra. Em repugnen els patriotes i em resulten vomitius els que s’autoanomenen socialistes o d’esquerres i tenen els collons de preocupar-se exclusivament del que passa a casa seva sense importar-los que cada dia al món morin milers d’infants per manca d’assistència sanitària, de guerres, o de fam.
Els nens són la sal de la terra, són l’arc de sant Martí que omple de colors el planeta, el blau immens de l’atmosfera, la mar en calma que bressola el present, la llàgrima que s’esmuny persistent i que conté tot el dolor dels essers.
Quan vaig decidir de tallar aquella alzina em va saber molt greu, però per més que la podava les seves branques obstruïen la canal de la casa. En va quedar una soca i jo ho vaig donar per acabat. A la primavera però va rebrotar i, contra la meva voluntat, va ramificar-se i va estendre múltiples branquillons acabats amb petites fulles rebels que feien malbé el fil de la màquina desbrossadora quan tallava l´’herba. No em vaig donar per vençut, i amb un aixadell vaig intentar prendre-li la vida per segon cop. A la fi la meva voluntat havia estat imposadada.
La meva sorpresa no tingué límits quan el maig següent reaparegueren els branquillons i les fulles. Des d’aleshores cada primavera lluitem acarnissadament. Desconec si el meu fill continuarà la lluita- tan se val si ho fa o no- quan jo ja vell no tingui forces per abatre l’aixadell contra les seves arrels, segurament ella guanyarà la batalla definitiva. I us juro que me’n alegraré de la derrota. Grosses llàgrimes em lliscaran per les galtes perquè reconeixeré que estem constituïts de la mateixa matèria, i que ella aparentment més dèbil, m’ha vençut amb tossuderia i persistència.
21 hores: En J.F.C , es troba internat a la unitat de malalts d’alzheimer de l’ hospital X. Corre amb un gos depeluix penjat a l’espatlla. Es queixa amargament perquè l’animal no es mou per més que l’amoixa i acarona.
21 hores: En L.U.I administrador d’una important fàbrica de cosmètics està sopant en un restaurant amb un possible comprador dels seus productes
00.00 hores:En J.F.C després de prendre la medicació de la nit dorm profundament al seu llit a l’hospital. Somia. Quan era un nen, a pagès, sempre jugava amb un gos que estimava molt; ara mentre dorm se li apareixen aquelles imatges. Somriu plàcidament mentre li regalima una mica de saliva per la comissura dels llavis.
00.00 hores : A en L.U.I li ha costat d’adormir-se, ha estat pensant amb l’acord que havia tancat amb el comprador, enfadat, rumiava que si no hagués begut tant de vi hauria aconseguit una venda més favorable. Ara dorm profundament i somia. Concretament,en aquell dia, quan era un infant ,que a la nit va nevar. El seu pare no va poder anar a treballar. Ell tampoc va poder anar a l’escola. Abraçats van sortir al jardí i van jugar a la neu amb el gos de la família. Somriu plàcidament mentre li regalima una mica de saliva per la comissura dels llavis.