Saltar fins al contingut

ELS PETITS ACTES

Excepcionalment a la vida passen coses extraordinàries. Per exemple quan t’enamores, quan reps una herència, et toca la loteria, etc. o a la inversa, quan agafes una malaltia greu, tu o algun dels éssers que estimes, quan es mor algú important en la teva vida, etc. però això no és pas tan habitual. La vida la conformen moltes vegades els petits actes.

Així, doncs, el dolor o el plaer estan sovint, íntimament relacionats amb com afrontem les petites coses. Això provoca que el nostre cervell generi endorfines, dopamina i altres substàncies que ens produeixen un determinat estat d’ànim.

Si t’observes a tu mateix o als altres- un treball que no és gens fàcil, però tot és qüestió d’entrenament- pots veure si ets una persona negativa, sovint enfadada o si gaudeixes de la vida. Si ens parem a pensar i analitzem diferents persones que coneixem també ho podem saber.

Hi ha gent que no els costa gens d’estar contents i n’hi ha d’altres que sempre estan enfadats i carregats de mal “rotllo”. Ser positiu per a molts, i jo m’hi incloc, és un acte difícil. Per a canviar aquest hàbit en primer lloc cal ser-ne conscient, després lluitar cada dia per donar-hi la volta.

Personalment, reconec que em costa.

El problema de rodejar-se de gent negativa, és que et traspassen el seu “mal rotllo”, cosa a la qual no hi tenen cap dret i no els ho podem pas permetre.

Si estem d’acord amb la premissa que els petits actes ocupen una gran part del nostre temps, la importància de com els afrontem, esdevé primordial. Ens podem passar la vida amargats o en canvi gaudir-ne.

Posaré un exemple senzill: suposem que hem de fregar els plats cada dia. Sí pensem que és una càrrega feixuga i la fem per obligació- de manera ràpida i malament- ens estem amargant la vida, etc. si som capaços de pensar que cal fer bé la feina i que és un plaer tenir la casa neta i ordenada i que després utilitzarem els plats per a fer un bon àpat, pot ser tot un plaer rentar-los.

En una situació de normalitat- no parlo, per exemple, de les persones que passen gana o estan lluitant en una guerra, etc.- la felicitat depèn de nosaltres mateixos.

ÉS DIFÍCIL SER CATALÀ

Quan en Jordi Pujol va dir que era català qui vivia i treballava a Catalunya, sabia que mentia. senzillament és català qui se’n sent.

Jo em sento català i ciutadà del món, tampoc em costaria gaire de sentir-me espanyol. Sóc d’ideologia confederalista però a Espanya no és possible.

Ser català implica conviure de manera constant amb una pesada càrrega. Saps i sents que hi ha gent que t’odia pel fet de tenir una llengua pròpia i unes costums peculiars. No som ni millors ni pitjors, som el que som. Infinitat de guerres, i milions de morts, no han pas servit perquè una part de la humanitat respecti les diferències. Els humans som pràcticament iguals en tot però cada poble té la seva idiosincràsia. Una cosa tan senzilla com aquesta molta gent no l’accepta. No totes les costums són respectables n’hi ha que vulneren els drets humans i aquestes s’han d’eradicar de soca rel- per exemple l’ablació del clítoris- però els nostres hàbits no són pas així de bèsties i fins i tot afirmo que són bastant iguals dels que no ens accepten com som. Diferències que enriqueixen.

És penós, trist i cansat haver de lluitar cada dia perquè et respectin els teus drets. Això produeix molt dolor personal i col·lectiu i el sentiment de ser rebutjat i maltractat injustament.

Hi havia qui es pensava que la convivència entre els diferents pobles que conformen l’Estat espanyol era possible i que la solució passava per fer pedagogia perquè el tema és tan senzill que el pot comprendre un nen de pàrvuls. Aquestes persones de bona fe s’oblidaven de la condició humana. No tenien present que hi ha gent que no els mou la bona voluntat ni el respecte als altres. Hi ha persones que es deixen portar per emocions poc elaborades. Són fàcils de manipular amb discursos “populistes” carregats d’ira i d’odi. La comprensió de l’altre, fins i tot la dels amics, sempre requereix d’un esforç, d’una elaboració dels sentiments. L’amor és molt més subtil que l’odi.

S’ha perdut una gran oportunitat. S’ha tancat una porta. Està clar que no hi ha més sord que el que no vol escoltar. Em sembla que les postures es radicalitzaran i el camí serà un altre

UN “NEGRET DOLENT”

Hi ha una idea que em treu de polleguera. Els blancs som dolents per naturalesa i els negres tots són bons i si n’hi ha algun que no ho és tant és perquè els blancs els hem explotat despietadament. Sense negar que és cert que el primer món explota i ha explotat sense compassió a molts països subdesenvolupats- em permeto recomanar al lector la lectura del “Cor de les tenebres” de Joseph Conrad- aquestes arguments no són altra cosa que maniqueisme barat . Els “negrets” també es mataven entre ells quan nosaltres no hi érem.

Abans de prosseguir vull manifestar que sóc soci de les ONG: “Intermón” i de “Metges Sense Fronteras”, també que l’empresa Llucià  Guiteras SL apadrina dos nens de la ONG “Ayuda En Acción” des de fa molts anys.No ho explico pas per fatxendejar o fer-me la bona persona. Ho dic perquè el lector no tingui cap dubte de que em sento solidari amb els que tenen menys.

Ara bé hi ha actituds que no es poden tolerar. L’altre dia vaig anar a fer una gestió a una sucursal bancària. Quan hi vaig entrar hi havia crits. Darrera el taulell un senyor de raça blanca, a l’altra banda un altre de raça negre.El senyor de raça negre exigia a crits- en un castellà macarrònic – un duplicat de la tarja de crèdit per a la seva dona. L’empleat, educadament, li deia que no hi havia cap problema però que era imprescindible que la seva esposa anés a firmar a l’oficina. El “negret” deia que ja firmaria ell i que la seva esposa no hi podia pas anar. El treballador li va suggerir que l’hi acompanyés. El “negret”, bramava- mentre es dirigia cap a la porta- que ell no podia perdre el temps i que tancaria el compte.

Em vaig cabrejar i mirant-lo fixament li vaig engegar que ja n’estava fins els collons de sentir els seus crits i de que maltractés a la gent. Li vaig ventar que si no volia adaptar-se podia tornar al seu país d’origen i que no el trobaríem pas a faltar.

No n’estic pas satisfet de la meva acció, no em vaig saber controlar, però hi ha algunes persones que confonen la integració i la tolerància amb que ens fotin fora de casa per la sortida d’emergència.

AMICS

Sovint parlem dels nostres amics, sense adonar-nos-en que aquesta és una paraula molt gruixuda.

Qualifiquem d’amics a persones que són simplement coneguts o confonem la bona sintonia amb l’estimació.
No podem rebaixar el nivell del llenguatge d’una manera tan barroera.

Un amic és una persona que t’estimes i que t’estima. Un amic és algú disposat a estar al teu costat, de manera persistent quan les coses no van bé, també de compartir els moments de joia i això ha de ser recíproc.

Un amic està per sobre de les ideologies. Si algú per ser el teu “amic” et demana que pensis o actuïs com ell, t’està enganyant, no et vol com amic sinó com a súbdit.

Hi ha persones que a vegades penses que són els teus amics però després et defrauden estrepitosament. Sense ressentiment els esborres de la llista i deixes una porta oberta per si un dia cal tornar a canviar d’opinió. Cal matisar que en la relació amb els amics també hi ha graus però hi ha uns mínims irrenunciables.

Sóc una persona afortunada perquè tinc amics de veritat. Com ja he explicat altres vegades- he viscut moments molt difícils degut a una malaltia greu- i ells han estat al meu costat .

La nit de San Joan vam celebrar una festa a casa. Van venir quatre amics “pota negre”. No vam fer res de l’altre món. Ens vam instal·lar al jardí i com a estrelles de la nit hi vam convidar un bon cava i una espatlla de pernil. Tots ens estimem molt- a vegades, sembla que fa vergonya utilitzar aquest mot, però estic cabrejat amb les hipocresies filològiques d’alguns presumptes intel·lectuals- la vam fer petar i el temps va passar volant. Llàstima que el nen, amb la condescendència de la meva dona, tirava algun petard d’aquest que semblen còctels “molotov” i el gos s’espantava i es trencava la pau del moment .

L’endemà , cap al tard, van venir uns veïns, també amics de veritat. Vam observar com moria el dia, mentre xerràvem tranquil·lament.

I és que les coses bones són senzilles, simples, però els humans tenim la mania de complicar-ho tot, entre altres motius perquè som uns vanitosos i no sabem o no volem gestionar honestament els sentiments.

EL NEGUIT COM A MOTOR

Com ja he explicat altres vegades, vaig patir una malaltia de la qual a poc a poc em vaig recuperant. Per això em passo moltes hores sol a casa. Escric una mica, preparo un programa de televisió pel CCTVO, netejo una estona , penso, llegeixo, passejo pel jardí i, fins i tot, a vegades tinc converses amb el gos (si em preneu per boig m’és indiferent). També com que estic subscrit a la tarifa plana gaudeixo de llargues converses telefòniques amb els amics.

L’altre dia una persona estimada em preguntava que faria quan s’acabés aquest període de recuperació. Es mostrava preocupada- amb raó i perquè m’aprecia -pel que ell en deia una manca de neguit i un excés d’inactivitat.

Després d’aquesta conversa, em vaig posar a pensar. És el neguit el motor de la vida? En la gran majoria dels casos és així, però cal preguntar-se si aquest motor és vàlid o forma part d’un problema.

Certament tots tenim neguits per coses que desitgem, però crec que això son trampes del ego perquè el neguit sempre va acompanyat del dolor. Si les coses van bé produeix una eufòria momentània, però torna el sofriment, i si van malament creix el desassossec. El neguit implica irremeiablement la pèrdua del present per substitucions mentals que resulten il·lusòries.

En tornaré a parlar amb el meu amic perquè és un tema prou interessant per a aprofundir-hi. Crec que hem d’aprendre a relativitzar molt les coses -no parlo de “passotisme”. Provem de fer-ho bé, però si no hi surt, què hi farem? No val la pena de fer projeccions obsessives cap al passat o al futur. El passat ja no es pot arreglar i el futur encara no existeix. Certament podem treballar en un projecte amb constància, fins i tot amb passió, però sense neguitejar-nos-hi; també podem recordar el passat, sense donar-nos-en la culpa, com a eina per a millorar.

És veritat que si es disposa de temps hi ha un perill molt gran: deixar-se anar i no fer res. Però no heu pensat mai que algunes persones hiperactives, potser, ho són perquè inconscientment tenen molta por de trobar-se, a soles, amb elles mateixes?

Caldrà seguir usant la tarifa plana. El meu amic em coneix molt bé.

EL “DesGovern” DE CATALUNYA

El “desGovern” de la Generalitat de Catalunya va presentar a principis de juny una iniciativa per a desburocratitzar l’administració, reduir alts càrrecs i amortitzar personal. Concretament aconsellava dissoldre o fusionar 104 organismes. Una setmana després el “desGovern” s’ha tirat endarrere argumentant que per fer tot això cal una modificació legal. Com que els del “desGovern” van carregats de feina no es plantegen aprovar aquests canvis fins després de l’estiu, per tant ja no hi haurà temps per votar el text al Parlament doncs les eleccions ho aturaran tot.

Aquests paios es pensen que els votants som anormals? Ens demanen constants esforços econòmics, però ells no s’apliquen la recepta. Això seria ser conseqüent.

És una vergonya! Si vaig a votar, que ho dubto, que s’oblidin de mi PSC, ERC i ICV. No m’agrada que insultin la meva intel·ligència.

Jo em considero d’esquerres, però si ser d’esquerres és això que fan- si no fos per l’anticatalanisme furibund del PP i perquè CiU no em mereix cap confiança – no em quedaria més solució que cridar : visca la dreta!

Aquest tripartit és un desastre. S’han repartit les quotes de poder però no tenen un pla conjunt per a governar Catalunya. Es barallen sovint i cadascú va a la seva.

Vaig quedar escandalitzat del que guanya el President i la seva esposa. La llàstima és que no ho vaig apuntar. La muller del President ocupa una munió de presidències i càrrecs consultius a empreses i organismes públics, tots ben remunerats (algun d’aquests era potser dels que calia dissoldre o fusionar?) En Carod per no ser menys hi va posar el seu germà, i els d’ICV, des del cotxe oficial, es miren orgullosos el país ple de nitrats, perquè raonen que sense els seus vots no hi hauria un govern “d’esquerres”.

En Montilla, després del sainet de l’Estatut, no s’encara obertament amb els seus socis del PSOE. Els d’ERC -que si no recordo malament es diuen independentistes- recolzen aquesta farsa i els d’ICV, fan discursos sobre la bellesa de les floretes de l’ametller, mentre reparteixen alguna hòstia pel carrer (a vegades justificada).

Aquest vodevil es comença a fer pesat.

EMPRESARIS A L’ANTIGA

Fa unes setmanes, en aquest setmanari, vaig escriure un article titulat: “Aturats crònics”, a on parlava de que hi ha gent que no fa cap esforç per integrar-se en una empresa, que per costum li dona la culpa de tot el que va malament als altres; que constantment generen “malt rotllo” i que l’empresari ha d’acabar acomiadant-los sense contemplacions. La situació no admet ambigüitats.

Sóc Graduat social, i tinc la majoria de participacions d’una petita empresa. M’estic recuperant d’una operació i els metges em diuen que no faci excessius esforços ni físics ni psíquics.

El dia que vaig escriure aquest article estava a casa reposant. Em van trucar d’hora del despatx. Hi havia un petit problema que calia solucionar. En el fons era una nimietat, tot plegat més producte del cansament psíquic, que res realment important.

Ser empresari, quan l’empresa és petita, no és gens fàcil. No em puc pas queixar de l’equip humà però els veig cansats. Necessiten uns dies de repòs, de desconnexió. Aquest any ha estat molt dur.

L’estat psíquic i físic del personal hauria de ser una preocupació constant per a qualsevol que vulgui fer d’empresari i molt més, si l’empresa és petita i especialitzada. Certament hi ha “aturats crònics”- com he explicat al principi de l’article- però també empresaris a l’antiga. Aquests tot ho diuen a crits, no valoren les aportacions dels que consideren els seus inferiors; no volen delegar responsabilitats, i consideren als treballadors com uns súbdits. Actuant així no permeten que la gent s’impliqui en el projecte, ni se’l senti seu.

És imprescindible, perquè un grup humà rutlli, crear empaties i sinergies. Això- al contrari del que algú pugui pensar- no és cap signe de debilitat. Cal ser dur en situacions excepcionals però cal valorar l’esforç del qui està al teu costat perquè el vaixell no s’enfonsi en mig de la tempesta. I els vents no bufen pas suaus.

“Pont” el dia 25 de juny, jornada intensiva pel juliol i vacances rotatives per l’agost. Aquesta és la recepta. Qui tot ho vol tot ho perd.

LA BANDA DE “L’ALGARROBO”

Vivim una crisi econòmica tan important que fa por pensar-hi Segons la meva modesta opinió mai més a la Europa desenvolupada i especialment a alguns territoris com Espanya, res tornarà a ser com abans.

Hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. A Orient noves economies han emergit- tot cal dir-ho, sense respectar els mínims drets socials- però com que aquí el diner era fàcil d’obtenir, a un preu que no s’ajustava a la realitat- no en fèiem cas. S’anaven destruint sectors sencers de la nostra economia productiva i ens quedàvem tan tranquils. Calien reformes estructurals en les relacions laborals, però ningú les feia perquè temien perdre vots. Calien algunes modificacions en l’Estat social però no es realitzaven pel mateix motiu. Al contrari: s’oferien i s’ofereixen diners a canvi de vots.

Ara es faran unes quantes reformes, perquè Brussel·les ho imposa- algunes profundament injustes- i com sempre pagaran justos per pecadors. Per acabar-ho d’adobar la capacitat de gestió és limitada.

Molts dels nostres polítics- que tenen una concepció centralista- raonen així: “ tu treballes, jo m’ho miro i ens ho gastem plegats”. Vaja progressistes que tenim!? Són els de la banda de “l’Algarrobo”, aquell famós bandoler de la sèrie televisiva Curro Jiménez que deia robar als rics per a donar-ho als pobres.

Caldrà començar a tancar organismes de dubtosa eficàcia. Reduir prestacions socials. Canviar el sistema de subvencions. Minvar el nombre de funcionaris i molta gent, amb el sou que cobra, s’haurà d’adaptar a la seva economia real. O sia gastar del que disposa i no endeutar-se per sobre de les seves possibilitats . Tampoc els hi ho permetrà la banca.

Els de la banda de “l’Algarrobo”- que tenen com a president d’honor en Rodríguez Ibarra- voldran fer-nos sentir culpables, quan en realitat els responsables són ells. Posaran el crit al cel, perquè estan acostumats que es compleixi el principi de : “tu treballes, jo m’ho miro i ens ho gastem plegats”. La resposta serà fàcil: tu t’ho mires, jo no tinc feina i no tenim un euro per a gastar.

UN MALALT I UNS METGES

Hi havia un temps que quan necessitaves els serveis dels metges, no hi havia cap mena de diàleg . Ells decidien sense donar-te explicacions.

Ara, molts professionals de la medicina ja no actuen així. Saben que al seu davant hi ha una persona que vol saber el que li passa i compartir, fins a on sigui possible, les decisions. Us explicaré un cas personal: Vaig patir una enfermetat greu. El doctor que m’havia d’operar em va explicar detalladament, en un llenguatge entenedor, el seu punt de vista i com enfocaria el cas.

Vaig participar activament en les decisions. Al principi l’operació va ser un èxit total, després una petita complicació, del tot inesperada, es va anar fent grossa i em va portar a les portes de la mort. Aquí sí que va ser el metge qui va prendre la decisió ell tot sol, ràpida i eficaç. Gràcies a Déu estic ben viu, almenys quan escric aquest article. Sempre agrairé el tracte humà i professional del cirurgià. Mai li donaré cap culpa del que va passar, al contrari, es va respectar la meva llibertat. No es pot pas calcular tot.

La gent hauria de tenir una cosa molt clara:si vol participar en les decisions- a la qual cosa hi té tot el dret- ha d’entomar la seva part de responsabilitat.

La segona intervenció que em va fer, va ser un èxit i em va salvar la vida. El tema podia haver acabat aquí però quedaven seqüeles importants.

Els doctors que es van fer càrrec d’aquesta nova fase em van demanar si ho volia deixar estar. Era l’opció més conservadora. Ells coneixien ja el meu caràcter i ja sabien la resposta. Em vàrem parlar a fons i finalment em van proposar de fer una actuació mèdica força revolucionària. La meva resposta va ser que SÍ. Encara no sabem com acabarà aquesta segona fase. Sembla que tot va bé malgrat que he patit dolor.

Del dolor- que a poc a poc va remetent- no li dono pas la culpa a ningú i en canvi vull transmetre les gràcies a molts, que no puc citar per manca d’espai. És el dolor de la llibertat compartida amb uns professionals que em fan costat. El NO ja el teníem. Òbviament m’agradaria que tot sortís com esperem, però d’alguna manera ja hem guanyat perquè som un equip formidable.

UNA XERRADA AMB EL GOS

Era primavera però feia un dia plujós i fred. Quan vaig sortir al jardí em vaig trobar amb el gos ajagut i tremolant. Em va mirar fixament, amb uns ulls plens de tristesa. El vaig acaronar i li vaig fer un examen tàctil. Quan li vaig prémer una de les anques va gemegar de dolor.

Aquella mirada em va arribar al cor. M’estava dient: “estic trist perquè tinc dolor. Si et plau fes-hi alguna cosa”

El vaig fer entrar . Es va estirar al costat d’un radiador. Li vaig posar menjar i aigua però passaven les hores i seguia tremolant i dels seus ulls emanava una tristor infinita. Em trobava sol a casa, transcorria el temps i la cosa no millorava.

Vaig prendre una decisió: trucar al veterinari i que el vingués a visitar. Em vaig mirar el gos fixament i li vaig dir: “mira Jack estigues tranquil. He avisat al “doctor de gossos” i vindrà tan aviat com pugui. Tingues paciència”. Va semblar que es tranquil·litzava una mica i em va dirigir una mirada amable.

Al cap d’una estona va venir la veterinària. Li va fer diferents proves i va concloure: “ aquest animal és molt vell i pateix osteoartritis. Ara li punxaré un calmant però s’haurà de medicar la resta de la seva vida. Et donaré unes pastilles, cal subministrar-n’hi mitja al matí i mitja al vespre. No te n’oblidis.

Vaig posar cara de pomes agres, això dels medicaments- a llarg termini- no presagia mai res de bo. La “doctora de gossos” em va donar un pot de píndoles i em va dir que si en 15 dies no li passava el dolor la tornés a telefonar. Vaig abonar-li els honoraris i va marxar.

El gos- amb els efectes de la injecció- es va anar relaxant i em mirava expectant. Em vaig asseure al seu costat i li vaig dir: “Mira Jack, penso que entens moltes més coses de les que els humans ens pensem. No dubto pas que comprens el que et passa. Per això et parlaré clar: tots els sers ens fem vells i patim . Tu també envelleixes i estàs malalt. Per sort ara disposem de moltes medecines que ens alleugen el dolor. Caldrà medicar-te. Jo me’n cuidaré i no et deixaré pas patir. D’acord?

Es va enroscar al costat del radiador, va emetre un ronc, em va mirar agraït i va quedar profundament adormit.