Llucià Guiteras

A partir de les properes eleccions al Parlament Europeu, cada eurodiputat percebrà en concepte de salari la quantitat de 7.665 euros bruts mensuals (nets 5.790).

En l’actualitat a més a més tenen dret així mateix a una dieta per a despeses generals de 4.202 euros mensuals. Aquesta dieta, lliure d’impostos, està destinada bàsicament a cobrir les despeses de l’eurodiputat a l’Estat membre que l’ha elegit. Per exemple: perquè pugui tenir-hi un despatx, per a tenir cura de les despeses de telèfon, etc. Perceben també una dieta anomenada fixe de viatge. Aquesta és difícil de quantificar, comprèn les despeses ocasionades pels viatges realitzats a la Comunitat Europea per assistir a les sessions plenàries, les reunions de les comissions, a les reunions de grup, etc. El seu import depèn del mitjà de transport, el menjar etc.

Gaudeixen també d’una dieta anomenada anual de desplaçament que es percebeix en concepte de viatges a altres Estats membres. Per exemple assistir a una conferència, a una reunió de treball etc. El topall per a l’any 2009 és de 4.148 euros.

Tenen dret així mateix a una altra dieta fixa, com totes lliure d’impostos, anomenada d’estada, està fixada per a l’any 2009 en la quantitat de 298 euros per cada dia d’assistència a reunions oficials d’organismes del Parlament en els que el diputat desenvolupa les seves funcions i que se celebrin en el territori de la Comunitat. També tenen dret a una quantitat de 149 euros/diaris més despeses d’allotjament i esmorzar ocasionats durant l’assistència a reunions celebrades fora de la Comunicat Europea.

Finalment cada eurodiputat té dret a rebre ajuda de col·laboradors personals elegits lliurament per ell. La quantitat mensual màxima, per aquest concepte, que es pot abonar és la 17.540 euros.

Després de les eleccions al Parlament Europeu del 2009 entrarà en vigor l`Estatut dels diputats. Hi hauran alguns canvis, però no són substancials.

Crec per les dates exposades amb anterioritat que puc afirmar tranquil·lament que alguns polítics són més la causa de la crisi que no pas la solució.

Em declaro obertament europeista, però no puc estar d’acord amb aquesta Europa centralista que els anacrònics estats-nació estan construint. Aposto per una Europa confederal, o sia que la Unió Europea legisli per exemple sobre: un exercit comú, drets socials, medi ambient, etc. Ara bé, el que em semble ridícul és que es vulneri el principi de subsidiarietat (els òrgans de govern elegits democràticament han de residir i han de governar al més a prop possible de la ciutadania afectada). És ridícul que la Unió Europea li digui a un pagès de l’Esquirol quants litres de llet poden produir les seves vaques, i en canvi permeti i toleri amb la complicitat de governs d’esquerra i de dreta que s’assassini la terra enverinada pels nitrats.

El Parlament europeu ha endegat una campanya que diu: “si no votes no et queixis”. Jo també tinc la meva: “si votes no et queixis”.

EL CERVELL DE GEORGE BUSCH

Que l’escriptor suec Henning Mankell em perdoni per inspirar-me alhora de posar títol a aquesta narració en el seu bon llibre titulat: “El cervell de Kennnedy”. De fet aquest títol ha inspirat aquesta crònica.

Els fets que relataré són inversemblants, diria que increïbles, ho reconec, també la manera com he aconseguit la informació provocarà que molts lectors em prenguin per boig o mentider, cosa que m’honora.

Mitjançant un viatge astral en el temps vaig traslladar-me a l’any 2.020. El maig d’aquell any va morir el que havia estat president dels EEUU, George Busch, conegut principalment per la invasió de l’Irak i altres múltiples bestieses. El president més idiota que ha tingut aquell país. Tant idiota com els ciutadans que el van votar que no van ser pas pocs. La seva mort va esdevenir sobtada doncs és conegut de tothom que els bobalicons, quan ja no tenen poder, ho moren de cop o s’eternitzen perquè no fan nosa a ningú.

La rapidesa em que es va produir la defunció, va estranyar a tothom, no estava malat i un dia el van trobar mort al llit. Es va ordenar doncs a prestigiosos forenses que realitzessin l’autòpsia. No se sap com, però el que havia de ser un secret d’Estat es va filtrar a la premsa.

Oficialment la causa de la mort havia estat una sobtada parada cardiorespiratoria. Posteriorment el prestigiós diari Washington Post, va publicar, a portada sencera, que les causes de la mort no estaven clares i que l’Administració havia mentit descaradament. Van començar a circular tota mena de rumors fins que una investigació del periòdic esmentat va publicar el nom dels forenses que havien realitzat l’autòpsia. Després es va saber que en realitat se n’havien realitzat tres, amb equips mèdics diferents.

Els doctors havien hagut de signar tota mena de documents, a on es comprometien a no revelar la causa de la mort. Curiosament la primera notícia que va esgarrifar el món tingué el seu origen a Osona. La va publicar el 9 Nou.

Un dels forenses que havia participat en l’autòpsia va visitar l’hospital de Manlleu, encara no se sap el perquè. Avisat el periodista manlleuenc, Agustí Danés, d’aquest estrany esdeveniment, corregué a entrevistar-lo. El prestigiós científic es va relaxar. Devia pensar que al cap i a la fi es trobava en un poblet que volia ser ciutat, i que l’entrevistador treballava en premsa comarcal. Se li va escapar doncs de comentar que el més sorprenent de tot era que un cop obert el crani de George Busch no hi havien trobat el cervell. Aquesta notícia commogué el món. El Washington Post la confirmà dies després.

A partir d’aquí el rebombori va ésser enorme i aparegueren multitud de preguntes. Si George Busch no tenia cervell, el tenien els seus votants? Si li mancava el cervell li faltava algun altre òrgan essencial? Si la caixa cranial era buida no hi havia res a dins?

La notícia que va acabar d’espaterrar el món la publicar també el Washington Post: malgrat que el cos després de la mort s’havia corromput molt ràpidament i que no hi havia cervell a dins del crani, aquest contenia una versió incorrupte de l’Apocalipsi.

A partir d’aquesta revelació els esdeveniments es van precipitar. Es conegué que efectivament a George Busch no li mancava tan sols el cervell, tampoc havia aparegut el cor. La cavitat però no era buida, un bitllet d’un dolar i una bandereta nordamericana, incorruptes, ocupaven el seu espai.

Són poc més de les 6 de la tarda i el dia ja esllangueix. Colors pàl·lids ho envolten tot i la fosca es fa present. Observo assentat al sofà afora el jardí i una punyent tristesa em pressiona el centre del pit. En aquesta època de l’any els colors ja no son vius, es van esmorteint, igual que els dels meus cabells, aleshores tan rossos i ara tan blancs.

Ja han canviat l’horari, diuen que ho fan per estalviar energia, però Déu meu quina vanitat la dels polítics, s’atreveixen fins i tot a desafiar les lleis universals. No en vull saber res d’aquesta gent, mentre he escrit això una munió d’infants han mort de gana al món. Repeteixo no en vull saber res d’aquesta gent, de fet però ells no són altra cosa que el reflex exacte del que som nosaltres: un projecte de moment fracassat.

Cada cop llegeixo menys la premsa, em limito a fullejar-la, i la televisió la miro poc, massa gent que ho sap tot, salva pàtries en dic jo incapaços de salvar-se ells. Cada dia desconfio més dels que tenen la solució per a tot, són gent especialment perillosos. Entabanen als despistats que ho som tots, després cridem les seves consignes, enlairem els seus símbols i fins i tot ens embrutem les mans de sang…. I després què…. Un altre fracàs col·lectiu.

Ningú pot salvar a ningú, els salva pàtries desconeixen la naturalesa humana, no entenen que som mitat besties i mitat déus, i que la bèstia és molt poderosa. En tot cas un pot provar de salvar-se ell mateix, dominant la bèstia, però això també és ben difícil perquè aquesta és una solució complicada, és més fàcil buscar al exterior un messies qualsevol que al final t’embruti les mans de sang i de fang i et destrueixi la vida.

Ara ja és nit fosca i m’atreveixo a preguntar-li a la foscor com ha anat el dia, quan sofriment s’ha vessat sobre la terra. Em contesta que això no és pas així, que el sofriment el provoquem nosaltres, que la deixi en pau i que no busqui responsabilitats a on no n’hi ha. És astuta i mentidera, diu mitges veritats, que com tothom sap són les pitjors mentides. S’atreveix fins i tot a acusar-me directament i em contesta que el responsable sóc jo. Potser té raó, m’envolta i m’embolica, i em diu que sóc jo el que no sap viure les tardors ni els estius. Voldria agafar un ganivet i esquinçar-la però no té forma ni cos. Em pregunta descarada per què sobre aquesta qüestió no he interrogat a la claror, quan encara hi era a temps, era qui m’havia de respondre. Ella respon tan sols dels seus actes i el seu temps comença ara.

Reconec que a vegades sóc massa agosarat, i en un rampell li esvento que ella, la foscor, no em fa por. Em respon insolent que ja hauria de saber que la nit es plena de trampes, d’insomnis, i de sons feixucs que et gelen l’ànima. M’amenaça i em diu: si has estat feliç en la claror em suportaràs a mi, si no els teus dimonis agafaran encara més força.

El que li ha passat a la meva generació és especialment punyent. Víctimes d’un nacionalcatolicisme que ens va reprimir en tot; que ens va amenaçar amb un Déu tirà i dèspota en lloc d’explicar-nos-en un sense memòria. Després va venir la transició amb nosaltres adolescents, a on una serie d’ignorants predicaven veritats absolutes que ens havien de salvar a tots del dolor i fer-nos molt feliços. Sense una concepció clara de la realitat navegàvem a la deriva per ser ser víctimes d’aquests messies tronats. Per això tot el que sabem ara ha estat fruit de l’esforç, del dolor, de l’empirisme en carn viva.

Per acabar-ho d’adobar, els especuladors, no descansen ni amb la claror ni amb la foscor i fan del món un lloc inhòspit i cruel a on a voltes es dispara el preu del menjar, d’altres el del petroli, o fan trontollar fins i tot la pròpia banca. No us estranyi doncs que a alguns se’ns facin difícils les tardors, els hiverns, els estius i fins i tot les primaveres.

L’altre dia en un sopar d’amics, vaig comentar que estava llegint “El celler” de Noah Gordon, un amic d’indubtable sensibilitat, persona llegida i instruïda, doctor en dret i alt càrrec de la Generalitat, em va comentar que totes les crítiques que li havien arribat del llibre, no eren gaire favorables. Em vaig quedar sorprès perquè “El celler” és un llibre magnífic. És un llibre ple de quotidianitat, certament passen poques coses excepcionals, però mai decau. Reflexa acuradament les ànimes dels personatges que hi surten, tots estan molt treballats i té la capacitat d’emocionar-te amb fets quotidians. Prova irrefutable que Noah Gordon és un gran escriptor, com ja havia demostrat sobradament amb anterioritat. Noach Gordon arriba al “celler” al seu clímax com a escriptor, no li calen grans temes és capaç d’emocionar al lector amb la vida quotidiana, i això tan sols ho poden fer els grans de la literatura.

Llegint al final, els agraïments, vaig comprendre perquè al meu amic no li havien arribat massa bones crítiques. Ell es mou en ambients nacionalistes i al final Gordon no diferència potser, suficientment, Catalunya d’Espanya. Aquí és a on els fa hi mal als nostres ridículs intel·lectuals. De fet qualsevol persona que s’anomeni intel·lectual hauria d’estar condemnat per estúpid a cadena perpetua.

Estic fart dels nacionalistes, els pitjors sens dubte són els que tenen un Estat a darrera.  Per exemple se’m fa insuportable el nacionalisme espanyol, ranci i depredador. Però això no vol dir que el nacionalisme ,ni que sigui català, pugui tenir cap mena de defensa seriosa des de la filosofia o el sentit comú. La capa d’ozó no entén de fronteres, ni els mars ni els rius i encara menys els drets humans, universals “per se”.

Als de dretes els diré que no m’importen les pàtries i als que es diuen d’esquerres el mateix ,perquè no hi ha pas massa diferència entre uns i altres. Tots estan preocupats exclusivament pels problemes domèstics.

Un altre tema és el el fet de sentir-se catalanista i universalista alhora, però això mereix un altre escrit.

L’escriptor portuguès Fernando Pessoa va deixar escrit al llibre del desassossec que: “la vida és un viatge experimental, fet involuntàriament. És un viatge de l’esperit fet a través de la matèria i, com que és l’esperit qui viatja, és en ell a on es viu. Hi ha, però ànimes contemplatives que han viscut més intensament, més extensament i tumultuosament que d`altres que han viscut externes. El resultat ho és tot. Allò que s`ha sentit, ha estat allò que s’ha viscut”.

Deixant a part de si aquest viatge és voluntari o involuntari, trobo molt encertada la reflexió que conté. Certament els sentiments i la gestió de la intel.ligència emocional són el nostre repte pendent.

Quan dues persones decideixen compartir la vida emprenen un viatge per el sender dels sentits i de la vivència. Aquest viatge és per naturalesa, des del naixement, de caire individual, però ara també serà compartit, caldrà doncs ser capaç de preservar la individualitat de cadascú, però també, de ser capaç de generar la fusió necessària per arribar a l’orgasme còsmic.