Sóc soci de Metges sense Fronteres, i d’algunes altres ONG. Fa poc em va arribar una carta a on em demanaven un donatiu extraordinari degut a que la desnutrició està matant a milers de nens a la República Centreafricana. Em vaig llegir l’escrit, que ara no detallaré, a on s’exposaven els motius del desastre. Vaig decidir col·laborar.
És escandalós que el planeta no disposi d’un Govern Universal que garanteixi menjar, assistència sanitària, educació i prestacions suficients en cas de necessitat a tots els humans. L’anacronisme d’uns Estats-nació que es neguen a confederar-se provoca situacions terribles, que sempre paguen els més dèbils. Sovint, fins i tot, amb la mort.
Proclamo que la ONU és un organisme antidemocràtic, ineficaç, i al servei dels poderosos. Una “madame” lletja i arrugada que a sobre no sap donar plaer. Estic fart de pagar polítics incapaços de solucionar res d’important. I encara escolto a vegades que això de ser soci de les ONG és posar pedaços, que així no es solucionen els problemes de fons. Per què no li diuen a la mare d’un nen que s’està morint de fam?
Ens calen polítics capaços de solventar amb eficiència els gran problemes de la humanitat, treballant plegats, ben lluny de les baralles sectàries en que sovint s’emboliquen i que no ens porten enlloc. Em poden titllar d’utòpic. Però el genere humà quan avança, ho fa gràcies a les utopies.
Els que critiquen les llistes obertes, diuen que qualsevol carallot populista podria ser elegit. I per què no es miren al mirall? Capacitat de gestió, de resoldre problemes, de generar justícia social, això és el que la majoria dels ciutadans demanem als polítics als que no escatimem pas el sou.
Aclarim una última qüestió: en els països a on es pot votar amb llibertat, cadascú és responsable dels seus actes. Qui va votar en Hitler? I salvant les distàncies qui va votar a en George Bush. Una bona part dels ciutadans. Cada elector ha d’entomar la seves responsabilitats, perquè moltes vegades els que ens governen no són altre cosa que fotocòpies de nosaltres mateixos.
arcasme i ironia, evidentment, tot inventat, feia sortir la meva dona el meu fill i el gos,(els lectors el poden llegir a lluciaguiteras.com) Bé ella, s’ho torna a prendre al peu de la lletra i em dedica tota classe d’insults,calumnies i injuries i es posa fins i tot amb la meva relació familiar. No era la meva intenció contestar aquesta carta però la llibertat d’expressió té uns límits perfectament regulats. Vostè es mereixeria que li presentés una querella per insults, injuries, calumnies i vulneració del meu dret a l’honor.
Em vaig despertar trist, era el dia de cap d’any, estava sol a casa. Vaig asseure’m al sofà, feia vent i el cel era ben blau. Una immensa tristesa em va envair. La família, arribaria aviat. Al vespre vindrien uns amics i soparíem tots plegats. Això em va animar una mica, però definitivament estava melangiós. Vaig posar un compact disc, concretament “Un pont de mar blava” a tota pastilla. Em vaig enganxar a cantar amb en Lluís Llach.
Quan els polítics parlen d’unitat, poso una rumba al compact i començo a cantar: lairo-lai-lorailo, lairo-lai-lorà!
dubtes. De pas també sabríem qui és el responsable de tan immensa “tufejada”.
L’Ajuntament de Vic sembla que no els hi posa del tot fàcil als organitzadors de la consulta popular sobre la independència de Catalunya. Cal reconèixer que alguns altres ajuntaments ho han fet molt pitjor. Recordo als lectors que del que es tracta és de participar o no, llibertat total. Hi ha varies opcions: abstenir-se, votar sí, votar no o votar en blanc. És un acte profundament democràtic perquè les consultes als ciutadans – malgrat el que digui la Constitució espanyola, que dificulta enormement que siguin vinculants- són el cor i l’essència de la democràcia.
No puc marxar d’Osona, i us prometo que ho faria de bon grat. Potser per a ser sincer hauria de dir que no sóc prou valent. Ja tinc 52 anys, un negoci amb uns quants treballadors, una casa, una família i tot això pesa molt.
A Vic hi ha moltes esglésies quasi sempre buides. La societat es va apartant de la jerarquia catòlica però ells viuen en un altre món. Per què el bisbe vol més esglésies si en les moltes que té quasi no hi va ningú?