Excepcionalment a la vida passen coses extraordinàries. Per exemple quan t’enamores, quan reps una herència, et toca la loteria, etc. o a la inversa, quan agafes una malaltia greu, tu o algun dels éssers que estimes, quan es mor algú important en la teva vida, etc. però això no és pas tan habitual. La vida la conformen moltes vegades els petits actes.
Així, doncs, el dolor o el plaer estan sovint, íntimament relacionats amb com afrontem les petites coses. Això provoca que el nostre cervell generi endorfines, dopamina i altres substàncies que ens produeixen un determinat estat d’ànim.
Si t’observes a tu mateix o als altres- un treball que no és gens fàcil, però tot és qüestió d’entrenament- pots veure si ets una persona negativa, sovint enfadada o si gaudeixes de la vida. Si ens parem a pensar i analitzem diferents persones que coneixem també ho podem saber.
Hi ha gent que no els costa gens d’estar contents i n’hi ha d’altres que sempre estan enfadats i carregats de mal “rotllo”. Ser positiu per a molts, i jo m’hi incloc, és un acte difícil. Per a canviar aquest hàbit en primer lloc cal ser-ne conscient, després lluitar cada dia per donar-hi la volta.
Personalment, reconec que em costa.
El problema de rodejar-se de gent negativa, és que et traspassen el seu “mal rotllo”, cosa a la qual no hi tenen cap dret i no els ho podem pas permetre.
Si estem d’acord amb la premissa que els petits actes ocupen una gran part del nostre temps, la importància de com els afrontem, esdevé primordial. Ens podem passar la vida amargats o en canvi gaudir-ne.
Posaré un exemple senzill: suposem que hem de fregar els plats cada dia. Sí pensem que és una càrrega feixuga i la fem per obligació- de manera ràpida i malament- ens estem amargant la vida, etc. si som capaços de pensar que cal fer bé la feina i que és un plaer tenir la casa neta i ordenada i que després utilitzarem els plats per a fer un bon àpat, pot ser tot un plaer rentar-los.
En una situació de normalitat- no parlo, per exemple, de les persones que passen gana o estan lluitant en una guerra, etc.- la felicitat depèn de nosaltres mateixos.
Quan en Jordi Pujol va dir que era català qui vivia i treballava a Catalunya, sabia que mentia. senzillament és català qui se’n sent.
Sovint parlem dels nostres amics, sense adonar-nos-en que aquesta és una paraula molt gruixuda.
Com ja he explicat altres vegades, vaig patir una malaltia de la qual a poc a poc em vaig recuperant. Per això em passo moltes hores sol a casa. Escric una mica, preparo un programa de televisió pel CCTVO, netejo una estona , penso, llegeixo, passejo pel jardí i, fins i tot, a vegades tinc converses amb el gos (si em preneu per boig m’és indiferent). També com que estic subscrit a la tarifa plana gaudeixo de llargues converses telefòniques amb els amics.
Fa unes setmanes, en aquest setmanari, vaig escriure un article titulat: “Aturats crònics”, a on parlava de que hi ha gent que no fa cap esforç per integrar-se en una empresa, que per costum li dona la culpa de tot el que va malament als altres; que constantment generen “malt rotllo” i que l’empresari ha d’acabar acomiadant-los sense contemplacions. La situació no admet ambigüitats.
Vivim una crisi econòmica tan important que fa por pensar-hi Segons la meva modesta opinió mai més a la Europa desenvolupada i especialment a alguns territoris com Espanya, res tornarà a ser com abans.
Hi havia un temps que quan necessitaves els serveis dels metges, no hi havia cap mena de diàleg . Ells decidien sense donar-te explicacions.