Skip to content

L’ASSASSINAT DEL CINEMA EDISON

 

Alguns lectors es recordaran del cinema Edison, el qual estava ubicat a la plaça Fra Bernadí. Tenia, dues plantes i el vestíbul, i crec que l’entrada era per on ara hi ha la sucursal del banc de Santander.
En aquella època corrupte i gris del franquisme van passar moltes coses a Manlleu. Molt poques de bones.
Ara es parla de què entre la classe política hi ha molta corrupció però no té ni comparació amb el succeïa aleshores.
Quan encara era un nen ja en camí de l’adolescència, els diumenges a la tarda anàvem al cinema Edison. Especialment a l’hivern doncs no hi havia a Manlleu gaires ofertes de lleure. Després amb els amics, concretament amb en Pere Vilaregut, donàvem voltes per sota les voltes de la plaça (voltes a sota les voltes), on ens creuàvem amb les noies de les que estàvem enamorats, i que també havien anat al cinema. Nosaltres les miràvem descaradament i elles es feien les importants i desmenjades.
Quin país més trist, Déu meu! Quanta estupidesa, quanta repressió!
Els assassins del cinema Edison, molts ja són morts. Que Déu els perdoni perquè jo no puc.
Va ser un “pelotazo” d’allò més bestia. Un crim contra els espais culturals que hi havia a Manlleu. També contra la sensibilitat d’uns noiets que malgrat la poca edat que teníem, alguns ja ens adonàvem que el franquisme era fastigós i corrupte i que a Manlleu, tot ho remenaven uns quants feixistes adinerats, amb la única finalitat de fer més i més diners amb la complicitat de l’alcalde franquista, que era especialista en fer-se ric en amb les corrupteles.(Un dia explicaré el pressupost que consta oficialment sobre el que va costar el marbre d’aquella plaça monumental i el què es va pagar en realitat).
L’enderrocament d’aquell edifici emblemàtic representà un negoci brutal. A la planta baixa sinó recordo malament s’hi va instal·lar una sucursal del “Banco HispanoAmericano”. Sí, aquell banc que en Sabina menciona en la cançó que porta per títol: “Y nos dieron las diez” on relata: “…y en lugar de tu bar me encontré una sucursal del banco HispanoAmericano, tu memòria vengué a pedradas contra los cristales…”. Posteriorment em sembla que s’hi va ubicar un concessionari de la marca de cotxes Seat. A sobre s’hi van fer pisos.
Gràcies company, no sé si et vas inventar la lletra de la cançó o et va passar de veritat, doncs coneixent la teva biografia podria ser del tot real. Jo era massa jove però tu ja t’en vas cuidar.
Tot i saber els noms i cognoms dels autors d’aquella i d’altres barbàries, sempre que publico algun article d’aquesta mena tinc cura de no escriure’ls. Entre altres coses perquè considero que els fills no en són en absoluts responsables del que fan o van fer els seus pares.
Mai oblidaré el cinema Edison, forma part de profunds records sentimentals que tinc incrustats a dins del meu cor. Forma part del Manlleu que estimo. Forma part de mi mateix.
Estimat Pere Vilaregut: quantes emocions que vam viure en aquell cinema i la de quilòmetres que vam fer per sota les voltes de la plaça!
Aquest article t’el dedico de tot cor, perquè també formes part de la meva vida.

Publicat al Diari de Manlleu

“FEO, FUERTE Y FORMAL”

No fa pas massa temps vaig escriure un article al 9 Nou, sobre Loquillo. Em vaig molestar per unes declaracions que va fer sobre Catalunya a la televisió. És sabut que el Loco és de la corda de Ciutadan’s.
Crec que em vaig passar una mica. Serveixi aquest article per a manifestar públicament el meu respecte a les seves idees malgrat que jo pensi molt diferent.
L’any 2014 Loquillo va treure un compact titulat “El Creyente” amb balades molt maques i amb una peça estrella: “Feo, fuerte y formal”. Un rock que t’aixeca de la cadira i que si estas una mica baix de moral t’envia de pet a l’espai sideral.
Sovint me la poso a YouTube. Els músics perfectes, el públic entregat, el Loco dominant l’escenari com el què és: un gran artista.
Una de les estrofes diu: “No vine aquí para hacer amigos, pero sabes que siempre puedes contar conmigo. Dicen de mi que soy un tanto animal pero en el fondo soy un sentimental”.
Us aconsello que llegiu aquest escrit mentre gaudiu a YouTube de la versió que hi ha penjada, la gravada en directe. També podeu comprar el disc al “Mallot de la Margot”.
Una estrofa d’aquesta cançó serveix, ho ha servit, per a fer publicitat d’una marca de cerveses.
“Dame una sonrisa de complicidad, y toda tu vida se detendrá. Nada será lo mismo, nada será igual, ya sabes… feo, fuerte y formal”.
Mentre escric aquest article tinc la cançó posada i m’ho estic passant d’alló més bé. Les paraules em surten soles.
“En el calor de la noche, a plena luz del dia, siempre para alegrarte el día. Soy hombre de bien a carta cabal y como el DUQUE, ( es refereix a John Wayne, al qual anomenaven amb aquest sobrenom): feo fuerte y formal”.
Si senyor! “Hombre de bien a carta cabal!”. Contra això alguns polítics no hi poden fer res. Les seves paraules, a vegades molt boniques, si no serveixen per arreglar els problemes, sobren. L’últim punt i seguit del paràgraf anterior porta un llenguatge encriptat afegit. Els que m’han d’entendre ja ho comprendran, malgrat que siguin de partits diferents. De moment deixem-ho aquí. Si cal ja parlaré amb tota la contundència i persistència necessària. Les diferències i/o els interessos particulars, haurien de quedar aparcats quan es tracta del bé comú. Els ciutadans exigim als polítics, com canta el Loco: “ Dame una sonrisa de complicidad…” perquè aquesta actitud serveix per arreglar els problemes.
Que en vagin aprenent: “Mi fama me precederá hasta el infinito y más allá. Y vive Dios que escrito está . Si doy mi palabra no se romperá”.
Gràcies Loco per fer-me passar moments agradables i plens de vitalitat. Malgrat les nostres diferències ideològiques, em sembla que tots dos compartim tres F importants: “feo, fuerte y formal”.

Publicat al Diari de Manlleu

http:www.nuvol.com/wp-content/uploads/2014/2015/loquillo/lloseta-2o12.jpg

L’ABRAÇADA

 

Era un infant que corria a abraçar a la seva mare quan tornava de treballar. La iaia Maria el cuidava i fins i tot dormien plegats. El petit li posava la mà a la galta i quan s’escalfava aquell tros de carn fet esperit, canviava la mà de cantó. El pare l’estimava i la tieta Pilar també.
Vivien en uns baixos on la humitat es menjava les parets i eren pobres de solemnitat.
Un dia la iaia Maria es va morir de cop i el món es va ensorrar. Ella i el petit, que tenia sis o set anys, bategaven en un sol cor i aquella separació va resultar molt traumàtica
Aquell nen encara recorda el primer dia que el van portar a una escola podrida de feixistes i que pervertien escandalosament el missatge de Jesús.
La seva mà rectora era l’esquerra perquè així li havia acostumat la mare- a la qual li mancava un braç- el dret. Aquesta va ser la primera repressió que va patir. A l’escola calia que fos la dreta. Des d’aleshores és ambidextre i no sap instintivament on té ni una ni l’altra. En això no és pas diferent de molts polítics.
Als pares no els havien ensenyat a demostrar físicament el seu amor i aquell nen- des de la mort de la iaia Maria- cada dia es trobava més sol i abandonat. A estudi pagaven a cor que vols i la vida era aspra com el sabó amb el qual les dones rentaven la roba al canal.
Aquell món era ple de feixistes que després van canviar de bandera. També de persones humils als quals ja els estava bé com funcionava aquell camp de concentració.
Aquell nen havia crescut i portava la rebel·lia al cor. I això també li van fer pagar car.
Moltes d’aquelles persones que afalagaven al regim i feien negocis bruts, ara estan ben arruïnats. D’altres, ja són morts i fins i tot n’hi ha que se n’han sortit prou bé.
Aquest era el Manlleu que va viure. No li deu res a aquesta ciutat, que massa sovint s’equivoca, quan ha de prendre decisions col·lectives importants.
Malgrat tot, estima Manlleu. Els records del riu, del carrer “Sant Domingu”, l’hort on la mestressa el deixava jugar, la Plaça abans de que l’alcalde falangista, la convertís en un mausoleu feixista, el Cinema Edison, el teatre Centre on també hi havia projecció de pel:licules. Són bells records, com els amors platònics propis de l’adolescència. Amor sense sexe perquè aleshores tot era pecat.
A vegades, quan està molt trist, arrauleix el seu cos a dins del llit i no sap si somnia o es fa pipi, com quan era un nadó, mentre plora i pidola una abraçada de la iaia que l’ajudi a parar el temps i el sofriment.

Publicat al Diari de Manlleu

FELIÇ FINAL DE FESTES

 

Ara ja començo a respirar. Cada any quan s’acosten les festes nadalenques em poso nerviós pel trasbals que em provocaran a la meva vida. També he notat que moltes persones es tornen més exigents i que ho volen resoldre-ho tot com si el món s’acabés amb l’any que fineix.
Alguns teòlegs i historiadors de la vida de Jesús, situen el seu naixement per primavera o estiu. El fet de celebrar-ho per aquestes dades tindria el seu origen en altres tradicions místiques d’origen grec relacionades amb el canvi de solstici. La llum diürna, aviat s’allargarà amb l’arribada de l’hivern. És un símbol que cal interpretar-lo com que les tenebres mai podran vèncer a la llum de l’Esperit.
De fet és intranscendent quin dia va néixer Jesús. El que importa és el missatge que va deixar a la humanitat. Això però per a moltes persones té molt poca importància. Son festes i ja està. No coneixen els fets del Mestre o els hi ha arribat el missatge manipulat.
Sovint aquestes dates tan sols serveixen per a fer fartaneres inacabables i també- les famílies que s’ho poden permetre- per omplir de joguines als més petits. Una nefasta costum, doncs amb aquesta manera de fer no donem una educació correcte als nostres nens.
Reben tans regals- alguns d’ells de naturalesa violenta- que ni tan sols els valoren. Els eduquem en l’opulència quan al planeta hi ha molta gent que no té de res. No els ensenyem a viure en la senzillesa. Ells en tenen ben prou, per a ser feliços, amb la imaginació i amb que a l’escola els donin pocs deures (per anar bé cap), i tenir temps per a jugar, que és un dret fonamental que conculquem de manera continuada.
Amb un regal pel tió i un altre per Reis seria suficient. En aquest tema però ja m’he rendit. El sistema ho té tot previst i planejat i és invencible. Jo de petit jugava amb pedres i branquillons i m’ho passava d’allò més bé.
Em molesta també que em diguin quan haig de ser feliç i solidari. Jo intento de ser-ho cada instant de la meva vida, malgrat que la majoria de les vegades no ho aconsegueixo pas.
Per descomptat no m’he fet cap propòsit especial per aquest any que encetem Em sembla una collonada i un autoengany.
La meva fita és estar en pau amb mi mateix i ja fa molts anys que hi batallo, amb poc èxit per cert.
Jesús s’ha encarnat i ens ha portat un missatge revolucionari d’amor, compassió, solidaritat i senzillesa però sembla que poques persones ho han comprès malgrat haver fet el pessebre a casa seva. Mentre, les jerarquies de les diferents sectes que té el cristianisme segueixen volen adoctrinar-nos sobre el que està bé i el que no.
Per favor, no em molestin més, vostès estan de rebaixes permanents i des de fa molts anys els hi encanten les discussions estèrils. No m’importa el que pensen de Jesús i tampoc accepto que vostès m’adoctrinin.

Nota: article dedicat a les víctimes dels fets provocats pel sectarisme i el fonamentalisme religiós a l’Estat francès

Publicat al Diari de Manlleu

A FAVOR O EN CONTRA

És difícil que pugui superar la crònica que va fer en Jordi Vilarrodà, en aquest diari, sobre el llibre escrit per Toni Coromina- periodista i escriptor osonenc- titulat “A favor o en contra” i que porta per subtítol “Dietari d’un perruquer somiatruites”, editat per Témenos editorial.
Tot i així he decidit de fer aquest article perquè el llibre, un assaig novel·lat, m’ha fet pensar. M’ha impactat i he gaudit amb la seva lectura.
Els fets ocorren en una cadena de perruqueries on s’ofereixen els servies propis d’aquest gremi i al mateix temps es proposa als clients que segons la seva voluntat parlin amb el perruquer del què els hi vingui de gust. Hi ha però un tracte previ: és el client el que abans de començar el servei qui tria de què vol conversar i també si vol que li donin la raó, li portin la contraria o senzillament s’estableixi un diàleg sincer.
Hi ha dos personatges principals: l’Abel, l’empresari i creador de la idea i la seva ex companya la Clara. Dues narracions relacionades en un sol llibre. Cronològicament l’autor situa els fets en el present i en un futur proper on degut al context de crisi en el qual vivim, els drets socials i fonamentals de les persones es retallen sistemàticament.
Quan el vaig començar a llegir em va enganxar. El llibre està trufat de converses sobre temes que ens preocupen. Sobre qüestions que sovint debatem. Filosofia del carrer, dialèctica de la vida, de temes que ens afecten a tots. També està farcit d’opinions de temes intemporals que encara el fa més interessant.
Feia temps que no llegia un llibre que em planteges tantes qüestions i que em fes pensar quina era la meva postura mental i vital sobre els diferents debats que es proposen al lector.
Cal llegir-lo amb tranquil·litat, sense presses. Gaudint del moment i de les idees que ens proposa.
El llibre, que parla de temes de rabiosa actualitat, i també de qüestions intemporals, em recorda quan encara existia el costum de fer tertúlies als bars, entre una colla d’amics o coneguts.
“A favor o en contra” és un llibre que et fa sentir viu i al mateix temps et provoca la necessitat de de seguir llegint-lo, però com ja he escrit abans, cal fer-ho sense presses, mentre rumies les opinions de l’autor posades en boca dels protagonistes.
El final del llibre és molt obert, malgrat que aquest fet no és transcendent, doncs cada pàgina té vida pròpia . Et deixa però amb ganes de saber més sobre què s’ha fet de l’Abel i el què l’ha portat ha prendre una decisió tan radical.
Desitjo que hi hagi una segona part. Els lectors ens ho mereixem.

Publicat al bisetmanari el 9 NOU

Fotografia de l’autor: Toni Coromina

Referència: http://naciodigital.com

QUÈ ÉS CORRECTE I QUÈ NO HO ÉS

 

La societat té una escala de valors que determina el què és correcte i el què no ho és. Moltes persones actuen a les seves vides sobre el que estipula la societat en la qual viuen. Això és el que és correcte.
La seva existència es basa en les premisses d’un pensament prestat que no és pas propi.
No accepto que ningú m’adoctrini sobre el què haig de fer amb la meva vida. Sempre però estic disposat a escoltar per aprendre quelcom.
La correcció és pròpia dels covards. No cal fer cap esforç. Si és així, pensen, deu ser per alguna cosa.
Jo intento fer el que personalment considero correcte i se me’n fot el què pensin els altres. Aquesta actitud a la vida m’ha portat molts problemes però no penso pas renunciar-hi.
Els guinyols estan molt bé per distreure a la mainada, però no serveixen per a gaires coses més.
És evident que l’actitud que proposo pot originar molts més mal de caps que la de ser un xaiet a qui li posen una esquella lligada al coll. Hi ha el perill d’equivocar-se, però també la satisfacció de corregir els errors. A més a més ,existeix la pressió del sistema, al qual no li agraden els lliurepensadors ni els que no segueixen escrupolosament les regles prescrites.
Fa uns dies vaig visionar la pel·licula “La vida és bella”. Ara no explicaré pas el seu contingut. Segur però que molts l’heu vista. Com que em va deixar emocionalment
remogut, la meva ment es va posar a reflexionar.
Com és possible que pràcticament tots els ciutadans d’una nació, la alemanya, seguissin els principis del nacionalsocialisme nazi? Què fàcil que és manipular a les masses! Quan vius de pensaments prestats no ten’s personalitat.
Evidentment la majoria del poble alemany es va empassar totes aquelles fastigoses i aberrants idees i els hi va donar suport. Hitler no hagués pogut fer res sense el suport majoritari dels ciutadans alemanys que també, van ser responsables del que va ocórrer.
Aquella guerra i el genocidi, era per a la societat alemanya el què calia fer. La correcció, el què deia el sistema.
El pensament propi cal que sigui permeable a les noves idees que l’experiència incorpora a les nostres vides. La saviesa no consisteix pas en enrocar-se. Més aviat en saber escoltar-se a un mateix i als altres i ponderar-ho tot però aquesta actitud és molt diferent a la d’acceptar idees prestades sense valorar-les, ni posar-les en dubte.
El camí de la correcció sempre porta al precipici.
“..Y es que el cielo premia a los hombres que abren su corazón y no empujan al destino en ninguna dirección…” (Gato Pérez)

Article publicat al Diari de Manlleu

DE QUAN FAIG FER D’ESCOMBRIAIRE

Tenia uns 17 anys i dubtava de que fer amb la meva vida. Em considerava hippy i àcrata i volia canviar el món al preu que fos. En moltes coses segueixo pensant el mateix que en aquella època però amb matisacions. Somnis d’adolescent dels quals la societat ja es va cuidar de passar-me factura. Somnis de qui volia i vol encara un món molt més just que el sistema que governen els hipòcrites i fariseus, ja s’encarrega de què no arribin a bon port. Tampoc sabia que primer cal canviar-se a un mateix. Sense aquesta premissa no hi ha revolució possible.
Un conegut, més gran que jo- d’una casa benestant de Vic- volia comprar-se una moto, però els seus pares ja estaven cansats de donar-li tots els capricis i s’hi negaven en rodó.
Com que la volia de totes totes, va buscar feina, i en va trobar d’escombriaire i li van encarregar de conduir un dúmper pels estrets carres de centre històric vigatà. Necessitava un ajudant que anés al seu costat i tirés les bosses de deixalles a dins del vehicle i em va proposar de fer aquella feina.
Era estiu i per tant no feia fred i jo estava desvagat i amb ganes de fer un viatge a Suècia i no tenia diners. Així que vaig acceptar.
Ho dic ben clar i sense cap vergonya: és la millor feina que he fet mai!
Començàvem la recollida sobre les deu de la nit i la finalitzàvem sobre les sis de la matinada. Cal dir que ens ho agafàvem molt tranquil·lament i que el fet d’haver d’anar a buidar el dúmper quan era ple, interrompia la recollida.
Sempre recordaré la bellesa del centre històric vigatà. Les seves olors, els carrers estrets. La càlida solitud de la nit compartida amb el meu company de feina.
Cap a les dotze estacionàvem el vehicle i anàvem a l’Snack, a la plaça Major, vestits d’escombriaires. Algunes persones ens miraven amb aire depreciatiu i jo m’hi tornava desafiant-los amb un somriure burleta. També hi trobàvem els de la nostra colla i preníem una cervesa mentre la fèiem petar.
Quan acabàvem la feina ens trèiem els guants, es rentàvem les mans en una font pública i anàvem a furtar un meló o una síndria, que menjàvem amb passió, en unes parades estables de fruita, que teníem controlades. Després anàvem a dormir a casa del meu company i quan ens llevàvem, sempre cap a les dues de la tarda, ens dutxàvem i dinàvem.
No m’importaria gens ni mica tornar a fer d’escombriaire però la salut no m’ho permetria, i no em plauria passar fred a l’hivern i tampoc el sou que em pagarien.
Sempre li dic al meu fill que quan sigui gran faci una feina que li agradi i que la desenvolupi tant bé com pugui. Que mai valori el què poden pensar algunes persones benpensants. Que no accepti, sense raonar, els valors de la societat en la qual vivim perquè aquesta té les mans brutes de vanitat i d’altres coses pitjors.
De fet encara ara, metafòricament, faig d’escombriaire. Intento netejar el meu cor de l’odi, la supèrbia, la vanitat i de moltes altres càrregues que espatllen la vida, perquè hi creixi l’amor i la compassió. A vegades però em desanimo, perquè veig que a dins meu hi ha massa bosses plenes de deixalles. Moltes més que les que em calia recollir, cada nit, al centre històric de Vic.

Narració publicada al Diari de Manlleu

L’HOME QUE NO PODIA PLORAR

En Joan va néixer l’any 1950 en una família humil. Els seus pares l’estimaven però pertanyien a una generació on estava prohibit mostrar els sentiments. La societat d’aquella època no ho veia bé i els seus progenitors mai els van besar ni acaronar. Patien una greu mancança en les capacitat d’expressar el què sentia el seu cor.
Anar a col·legi era un infern. Els professors pegaven a cor que vols i el nacionalcatolicisme imposat per Franco i la jerarquia catòlica feia estralls.
Maleits feixistes! Maleits també els que van trair la doctrina de Jesús!
Quan hi havia problemes, a casa seva, sempre es posaven al costat dels mestres d’aquella fastigosa escola. L’amor dels seus pares no li servia doncs de cap consol, perquè si no s’expressa correctament, aquest, no té cap efecte balsàmic.
No en sabien més. També eren unes víctimes.
Va anar creixent i el seu cor es va endurir tant que era incapaç de que cap llàgrima regalimés dels seus ulls. Un sentiment persistent d’odi omplia cada cel·lula del seu cos, tot i ser una persona molt sensible.
Es va casar i va tenir fills però era incapaç de transmetre adequadament els seus sentiments.
Primer va morir el seu pare i no va vessar ni una sola llàgrima. Després va morir la mare i li va passar el mateix, malgrat que els estimava profundament.
Aquella incapacitat de treure el que tenia a dintre el convertia en un ser incomplet, en una persona sense empatia i li ocasionava profundes mancances en les seves relacions amb els altres i malestar amb ell mateix.
Un dia mentre passejava per la muntanya, va poder observar com un malparit fuetejava un gos fins a matar-lo. No va ser capaç de fer res per impedir-ho però a dintre seu es va encendre un foc. Una flamarada.
Quan va arribar a casa seva va sentir al bell mig del pit com un terrabastall. Com si un gran roca es partís en milions de bocins. I va començar a plorar. Les llàgrimes li queien a dolls. Aquella catarsi va durar dos dies i dues nits. Va quedar esgotat però profundament relaxat i feliç. L’odi es va difuminar i va notar que sentia que el seu cos era molt més lleuger. Casualment aquell dia era Nadal.
I és que: “els òrgans vessen llàgrimes que els ulls no ploren” (David Ponce. Doctor en osteopatia).

Narració publicada al Diari de Manlleu

LES ALES DE RED BULL

Als EEUU un jutge va arribar a la conclusió que la campanya de l’empresa que fabrica la beguda Red Bull, al contrari del què diu la publicitat, no fa créixer ales.
Els denunciants van interposar una demanda doncs s’havien pres la beguda i d’ales res de res.
La companyia ha estat condemnada a pagar 10 euros a cada consumidor que l’havia denunciada o també es pot optar per un xec de 15 euros per adquirir productes fabricats per ella.
El Red Bull porta gran quantitat de cafeïna (sembla que l’equivalent a uns 2 cafès per envàs) ,taurina que regula funcions neurològiques, sacarosa i glucosa i també aigua.
El consumeixen, bàsicament, sol o barrejat amb alcohol els joves quan surten de “marxa” a les nits.
La sentència és genial. Publicitat enganyosa diu el jutge. Una sentència com aquesta seria una bogeria del tot impossible a l’Estat espanyol.
Per si de cas però a Red Red Bull Espanya no s’han quedat quiets. Continuaran mantenint la seva publicitat a l’Estat espanyol però tenen un pla B per si la cosa se’ls complica jurídicament.
S’inscriuran com a partit polític i així podran seguir fabricant el producte i dir el que els doni la gana malgrat sigui tot una falsedat i vendre’l a Espanya amb tota trinqui·litat sense perill de demandes ni denúncies.
Faran un programa electoral on diran que Red Bull et converteix en un coet a propulsió capaç de donar 200 voltes al sistema solar sense aturar- se ni un moment.
També prometran que prendre Red Bull fa créixer el penis de forma ostensible. Que els orgasmes s’allarguen més tant en l’home com en la dona i que a les persones del sex femení dels mugrons els regalima llet i mel afrodisíaca.
Quan es comprovi que totes aquestes promeses no són certes no els podrà passar res. És tradició a l’Estat espanyol mentir descaradament als programes electorals. Fins i tot fer tot el contrari del què es promet i sortir-ne impune. La mentida està tan instaurada, que moltes persones fins i tot tornen a votar a qui els ha enganyat.
No seria just anomenar partits “Red Bull” a tots els que es presenten, ni posar a tots els polítics al mateix sac però està comprovat que la mentida sistemàtica els fa créixer les ales. S’enfilen ràpid, ales ajudeu-me i corren a tota velocitat com aquests pilots que defensen el nom de Red Bull al mundial de formula 1. Sempre però n’hi ha algun que acaba a la presó per conducció temerària o per frenar massa tard.
Definitivament,s’ha comprovat empíricament.Red Bull no fa créixer ales. Així ho diu la justícia i aquesta no s’equivoca mai perquè és infal·lible i no està forta en metàfores.

Il.lustració: htth://www.gastromiacya.com

Article publicat al bisetmanal el 9 NOU

LA PRIMERA ESCAPADA

 

Molts dels lectors, segur, que tenen al seu cap, la primera vegada que van marxar un cap de setmana amb la noia o el noi que feia poc que havien conegut.
Dies abans ja et costa dormir i et passes moltes hores pensant que el temps no córrer i que aquell moment no arribarà mai.
I sí, arriba. Et trobes dins d’un núvol i quan poses el cotxe en marxa cap a la destinació elegida, comença una sensació de compte endarrere. El temps juga en contra teu.
Abans has triat unes cançons pel compact. I gaudeixes de cada corba que té la carretera. Després el sopar, la conversa sense presses, regada amb un bon vi i finalment el moment màgic de pujar a l’habitació i fer l’amor.
Poden passar moltes coses però mai més res ja serà igual.
En el fons no coneixes a la persona que viatge al teu costat. N’has fet una projecció. Estimes el desconegut que creus conegut, perquè la teva imaginació ha generat una realitat inexistent.
Si la relació continua i acabes vivint amb aquella persona al cap d’un temps surten les discrepàncies. Sovint ja costa suportar-se a un mateix. La cosa es complica quan sou dos a conviure. I la dificultat és màxima si arriben els fills.
Enamorar-se és fàcil, desenamorar-se també. Un feix se substàncies bioquímiques que genera el nostre cervell t’envien al setè cel. La raó hi té molt poc a dir. I això és un error.
Arriba el dia en que no saps si continuar o buscar una nova sensació com la que havies viscut i que està fortament arrelada a la teva ment.
Després cal decidir. Valorar a la persona que ten’s al teu costat i intentar- si així ho decideixes- que aquella relació prengui una nova embranzida.
Sempre desitgem el que no tenim i valorem molt poc el què ens ha donat la vida..
L’altre no és com tu voldries i en el fons el què pretens es canviar-lo a la teva mida.
Després cal decidir si l’acceptes com és o ho engegues tot a rodar. Aquesta em sembla que és la qüestió: l’acceptació de l’altre amb totes les conseqüències.
No hi ha una resposta inequívoca però em penso que tothom té dret a ser com és. No tenim dret a canviar a ningú.
Cal descobrir el parany de la nostra ment. Jo, de moment, no vull canviar de parella, però respecto les decisions que pren cada persona. Faltaria més! I també cal dir que no hi ha dos casos idèntics.

Article publicat al Diari de Manlleu