Skip to content

EL SORPRENENT CAS DEL SENYOR SOLDEVILA

En aquell llogarret del Pirineus lleidatà hi habitaven al cor de l’hivern no més de seixanta persones, a l’estiu la població es doblava degut als estiuejants que venien buscant pau i tranquil·litat, i que a vegades fins i tot semblava que en trobaven un xic massa, doncs alguns al cap de pocs dies marxaven esperitats de retorn cap a casa enyorats dels costums del cada dia, dels que es tornarien a fastiguejar ben aviat. Aquell poblet que per ell mateix no era capaç ni tan sols de constituir-se en municipi, estava apartat de les estacions d’esquí i els seus encants eren les impressionants muntanyes que el rodejaven, els rierols, els arbres, els carrers estrets i les teulades de pissarra, un clima fresc a l’estiu i molt de fred a l’hivern quan la neu tot ho cobria. Aquí havia nascut el senyor Soldevila i aquí vivia ara, ja jubilat, als seus seixanta cinc anys, en companya de la seva esposa i d’una gossa que s’ havia tornat escardalenca de tant seguir-lo per aquí i enllà.

La vida del nostre heroi transcorria plàcidament alimentada pels hàbits del cada dia que consistien bàsicament, independentment de quina era la estació de l’ any, en llargues caminades pel bosc, que exhaurien fins i tot a la gossa que l’acompanyava arreu, la tertúlia al cafè del poble, algunes hores de televisió, i una passió un xic estrafolària, al menys pels habitants d’aquelles contrades, que consistia en comprar tots els llibres i coleccionables que continguessin alguna referència a la pintura flamenca del segle XVIII. Els seus dos fills que residien respectivament a Lleida i a Mollerussa eren els encarregats de trametre-li tot el material que sobre aquest tema anava apareixent al mercat.

Ja feia alguns anys que el senyor Soldevila, insistia a la seva muller perquè fessin un viatge a Madrid per poder visitar exhaustivament el museu del Prado, i delectar-se molt especialment amb els flamencs del XVII. Ella però, que com el seu marit no havia anat mai més enllà d’Andorra, i que la pintura no li feia ni fu ni fa, amb excepció dels impressionistes de l’escola d’Olot, l’espantava una mica això d’anar tan lluny, i tampoc li feia gaire gràcia la perspectiva de passar-se dos dies tancada en un museu. Així doncs sempre trobava una excusa o altra per anar posposant aquell viatge. Un dia, però, al senyor Soldevila, que era de tarannà extremadament pacífic, se li esgotà la paciència. I com sol passar en les persones que porten reprimint-se, durant molt de temps, un desig fortament arrelat, va explotar i la onda expansiva es va sentir en uns quants quilometres a la rodona. Així dons posà dia per realitzar el viatge anhelat i no s’avingué a negociacions ni martingales. La seva muller que era de caràcter tossut no acceptava el que ella anomenava xantatge sentimental o ultimàtum capriciós. Es feren gestions amb els fills per si algun d’ells podia acompanyar-lo en aquelles dates, però tots dos tenien obligacions laborals, doncs el senyor Soldevila pretenia marxar en dies feiners, argumentant que els enemics més poderosos de la contemplació són el nerviosisme i les aglomeracions. Davant el difícil problema que s’havia originat es convocà conclave familiar, imposant-se la ferma voluntat del senyor Soldevila, que argumentava que encara que no hagués viatjat mai aquella excursió, per dir-ho en els termes que ell utilitzava, no podia ocasionar cap mena de problema i que ell tot sol es valia i sobrava. Marxaria en autobús fins a Lleida a on agafaria el tren fins a Barcelona, des de l’estació del tren agafaria un taxi fins a l’aeroport del Prat i allà el pont aeri que el deixaria a Barajas a on agafaria un altre taxi que el portés a l’hotel que ja tindria concertat per endavant. Un cop situat a l’hotel tan sols li calia el servei de taxi per desplaçar-se de l’hotel al Prado i a l’inrevés. La tornada no oferia cap problema especial. Calia tan sols que se li expliqués com funcionava això dels aeroports, i un cop ben entès si sorgia cap petit problema per això existien els punts d’informació. Es convingué doncs que el fill que residia a Lleida s’ocuparia de fer totes les gestions necessàries i es va donar per tancat el gabinet de crisi.

Arribat el dia de la partença tot va anar sobre rodes i el nostre heroi a les dues del migdia es trobava cofoiament instal·lat al seu hotel ubicat al bell mig de Madrid, o sia al centre del món. La falera tants anys continguda l’empenyia a dirigir-se ràpidament cap al Prado, però primer que res calia dinar, i tot que ho podia fer al hotel a on s’hostatjava decidí de donar un petit tomb pels carrers del voltant i entrar a dinar a qualsevol restaurant que trobés escaient. Just quan acabava de tombar la primera cantonada va sentir la fredor d’una fulla metàl·lica que se li clavava a la gorja i al mateix temps escoltà una veu que li deia : “quieto pardillo que esto es un atraco”.

Al senyor Soldevila se li quedaren els ulls com taronges i el color de la cara li agafà una tonalitat de blanc tant immaculat que semblava que estigués anunciant un detergent biodegradable, la llengua se li travà i tan sols va encertar a dir : – Collons un atraco! Yo soy del Pirineus lleidatà y vengo a ver el museo del Prado.

-Pues se t’acabao la visita colegui.Se casa mañana en Sevilla un torero y una aristocrata y preciso guita para el AVE, que quiero verlo de cuerpo presente y además si eres catalán no entiendo de que coño te extrañas. ¿O es que tu eres de los que no estas dispuesto a ayudar a los mas pobres? ¿Desconoces,acaso,los conceptos de solidariedad interterritorial y redistribución de la riqueza?

Llucià Guiteras

Post a Comment

Your email is never published nor shared. Required fields are marked *
*
*