Skip to content

UN CONTE DE NADAL

En Pere Foix es despertava cada matí a dos quarts de vuit en punt; tant era que fes fred o calor, que fos festiu o feiner. Ell era persona de conviccions arrelades, un home que tocava de peus a terra. Per això no era gens estrany que als seus quaranta tres anys tingués la representació, en exclusiva, per a tot Catalunya, d’una important firma japonesa dedicada a la fabricació, venda i distribució de maquinaria metal·lúrgica. El despertador sonava invariablement a la mateixa hora de dilluns a diumenge, i ell fidel als seus costums es llevava cada dia profundament malhumorat, fins que a entropessades arribava a la dutxa. Un cop dutxat la seva adrenalina començava a augmentar, i ja vestit estava a punt per a menjar-se el món.

Aquell vint-i-quatre de desembre, les coses funcionaren exactament així, però al baixar al menjador a on es cruspia cada dia l’àpat primerenc que la seva muller li preparava de bon matí , un terrabastall interior el sacsejà quan al mirar pel finestral que donava al jardí se n’adonà que una gruixuda capa blanca ho cobria tot i que unes grosses volves queien del cel.

– La mare que ho va parir ! –va exclamar.

– Ja ho veus Pere està tot nevat i per la ràdio han dit que s’ espera que continuï així, al menys tot avui, que moltes carreteres estan tallades i que es recomana insistentment de no circular – digué la seva dona que esperava amb neguit que el seu marit es despertés i se n’adonés que no podria anar a treballar.

– I ara que faig jo eh ?!. m’esperen a Barcelona a on haig de tancar una venda de dues màquines per un import de dotze milions de pessetes cada una; a la tarda haig de ser a Girona a on hi ha una empresa que està interessada en que li faci un estudi per millorar la producció; si els convenço que poden treure molt més rendiment, sense necessitat de contractar cap altre treballador, els col·locaré també alguna màquina.

– Tot això pot esperar! Aquesta nit serà nit bona i demà Nadal…..

– Si , i demà passat Sant Esteve! bon tros en tirarem a l’olla de tot això.

– Va home va… fas un parell de trucades, aplaces les entrevistes i ja està.

No dubtis ni un segon que això és el primer que faré – i va marxar ràpidament en direcció cap al telèfon.

Després d’esmorzar en Pere Foix es trobava passejant pel menjador sense saber que fer. Es va asseure en una butaca davant del finestral que donava al jardí i des de a on s’ entreveien alguns camps de conreu, masies aïllades, i s’albiraven també alguns turons que més a la llunyania es convertien en serralades. Al jardí podia veure als seus dos fills jugant amb la neu. Aquella capa blanca que tot ho cobria transfigurava el paisatge. Era com si el món s’hagués transformat inesperadament i, de fet, era així perquè aquell mantell blanc introduïa un element nou al que els habitants d’aquella zona geogràfica no hi estaven acostumats, perquè no era un fet habitual.

En Pere observava esbalaït, aquella immensitat de blanc que s’oferia als seus ulls, fins a on li allargava la vista, i davant la que era impossible no deixar-s’hi arrossegar perquè tenia un poder hipnòtic que captivava. La seva ment apaivagada s’amarava poc a poc d’aquella amplitud de blanc. De cop i volta es va sentir lliscant per aquella mar blanca, impulsat per un vent capriciós i suau que el feia indemne a les lleis de la gravetat. La seva ment planejava per sobre dels camps, les masies els turons i les muntanyes, que veia des de darrera el finestral de casa seva; aturant-se ara aquí ara allà. La percepció del temps desaparegué i una intensa sensació de plenitud i de felicitat l’arrabassà, i així estigué no sap pas quan fins que de sobte es trobà, altra cop, assegut a la butaca de la que físicament no s’ havia mogut.

Un cop retornat al que vulgarment en diem realitat, va recordà la seva infantesa i feu memòria de quan d’infant jugava amb la neu, com ara estaven fent els seus fills, i rememorà aquelles sensacions i es va adonar que aleshores tenia una immensa capacitat d’imaginar; de transformar les situacions; que la seva ment no li posava els límits amb els que ara el subjectava i va pensar que llavors amb qualsevol cosa, per senzilla que aparentment fos, era capaç de viure experiències d’una intensitat emocional molt superior a les que vivia en l’etapa actual de la seva vida.

Profundament frapat per tot el que acabava de viure es posà a reflexionar i ben aviat es va convèncer que bàsicament la ment és un ens voluble que adquireix costums que originen prejudicis i que s’alimenta d’hàbits que es tornen tirans i provoquen al individu desigs que no tenen mai fi, perquè si alguna vegada, després de molt esforç, s’aconsegueix de realitzar-ne algun, en neix ràpidament un altre i tot torna a començar.

Així doncs es podia considerar un home feliç?. Com que tenia la sensibilitat a flor de pell i no es volia enganyar a si mateix conclogué que la única resposta honrada era que no. Ell era un triomfador, una persona que havia assolit les fites que s’ havia proposat; gaudia d’ una bona posició econòmica; fruïa de prestigi social i tenia algun amic que l’apreciava i el que era més important: convivia amb una dona a qui estimava i tenia dos fills que li tenien el cor robat. Perquè no se sentia doncs un home feliç?. Aleshores tornà a mirar aquella immensitat de blanc i ho comprengué tot. Era víctima dels seus hàbits, dels desigs que l’imposava la seva ment i de les càrregues amb que el llastraven els seus prejudicis. La felicitat era una altra cosa. La felicitat era la capacitat de transformar els, aparentment, petits fets de la vida diària en emocions intenses, i això, bàsicament depenia d’un mateix. Requeria, com tot, d’ entrenament, d’ uns hàbits adequats, d’una ferma voluntat d’aconseguir-ho, calia així mateix reduir els desigs, i apartar-se de prejudicis. La felicitat, conclogué no era altra cosa que emoció amorosa conscient.

S’aixecà de la butaca i es dirigí enèrgicament cap al jardí a on s’abraçà amb els seus fills, i sense donar cap explicació es llençà sobre la neu, i allà estirat en posició bocaterrosa s’omplia la boca d’aquell nèctar blanc. La seva dona que s’ho mirava des de la finestra de la cuina va sortir corrents al jardí i dirigint-se al seu marit exclamà:

– Pere, que t’has tornat boig!?.

– que va…. dona…. es que senzillament he descobert que la neu actua en el meu esperit com un poderós detergent ecològic.

Nota de l’autor: Aquest conte està dedicat a la meva fiola Anna Colomer

Post a Comment

Your email is never published nor shared. Required fields are marked *
*
*