Skip to content

EL DÉU DELS HOMES MINVANTS

Sabia que havia arribat l’hora de marxar però totes les cèl·lules del seu cos lluitaven desesperadament per allargar, encara un xic més, el moment de la partença. En la solitud d’una petita cambra d’hospital de comarca, estirat al llit i amb la mirada interioritzada, repassava el que havia set la seva vida i el que podia haver estat. Des de la finestra de la seva habitació es veia el cel i a la llunyania s’albirava una carena de muntanyes per a on es pondria el sol al cap de poc. Volia veure aquella posta, era el seu últim desig. Delejava contemplar, per última vegada, com el sol després d’abocar tones d’escalfor i de vida sobre la terra es recollia en ell mateix, provocant aquella lluminositat tant especial dels capvespres d’estiu, remei segur contra el mal d’angoixa i causa fidedigna de melangia. Volia observar les orenetes volant en grup, posseïdes per una activitat frenètica amb l’únic objectiu de ratificar, en la tènue i sagrada blavor del cel del capvespre, que la força eterna de la vida és superior a la de qualsevol eclipsi. Anhelava observar aquella subtil blavor tacada, tant sols, per petits punts negres en moviment i vaporosos traços de blanc multiformes en constant mutació. Desitjava contemplar aquella grossa i rodona taca taronja-lila decreixent en un horitzó explosionat de colors.

I així ho veié, des del seu llit, amb la intensitat del qui creu que ho aguaita per última vegada, entre sanglots i amb els ulls amarats de plor mentre sentia una forta pressió a la gola, que li pujava des del centre del pit i que s’irradiava cap a l’estómac. Quan el sol ja feia una bona estona que s’havia esmunyit darrera la carena i quan ja morien les darreres clarors del dia ell seguia, encara, amb la mirada fixa a la finestra. Quan la fosca s’apoderà del món va llençar un profund sospir i expirà.

Mentre travessava aquella foscor en forma de túnel veia una intensa llum cap a la que es dirigia sense esforç, confiat i lleuger. Quant hi arribà es va trobar amb l’agradable sorpresa de que l’estaven esperant algunes persones amb les que, durant la seva vida, havia tingut intensos llaços emocionals, entre elles hi havia la seva dona que havia mort pocs anys abans que ell. Aquells ens tenien cos, però era molt diferent al dels humans, semblava molt més lleuger i podia desplaçar-se sense cap dificultat i amb extrema rapidesa. Fou llavors quan s’adonà que s’estava comunicant telepàticament amb ells, i que aquells li donaven la benvinguda a aquella nova forma de vida. Observà també que li havia desaparegut la sensació de que el temps passava. No hagués sabut dir amb certesa quanta estona feia que es trobava en aquella situació. Així doncs el temps era una realitat relativa, perquè per primer cop en sentia la inexistència. Notà també que es podia desplaçar sense cap esforç i que les distàncies no tenien cap importància i que la seva capacitat mental s’havia multiplicat de forma admirable. És sentia intensament feliç i lliure i s’adonà que els humans tenen un concepte de la llibertat d’allò més primitiu. Difícilment pot ser lliure el que és esclau dels desigs mundans i dels mals hàbits. No pot ser lliure qui no coneix com funciona la seva ment. Per ser lliure cal saber copsar la senzillesa de la felicitat. Ser lliure és per, sobre de qualsevol altra cosa, un acte emocional. Mentre pensava en tot això, se li aparegué, sobtadament, una intensa llum blanca que l’obligà, per uns instants, a protegir-se el rostre amb les mans, i en aquell mateix moment la seva ment es va posar a rebobinar tot el que li havia succeït al llarg de la seva vida. Comprengué la missió que havia vingut a fer a la terra. s’alegrà pel que havia encertat i va sentir profunda pena per les coses que no havia fet prou bé. Llavors la veu li va parlar telepàticament i li va preguntar: – Ets capaç, finalment, de reconeixem?.

– No. Ben cert que no sé qui sou.

– Jo sí que et conec. Jo era amb tu quan, encara adolescent, vas decidir que no tenia massa importància la professió que haguessis de desenvolupar al llarg de la teva vida. Quan vas decidir que no permetries que la supèrbia, que és la forma màxima de vanitat, et condicionés les teves decisions. Quan conclogueres que en podies fer moltes de feines i que tan sols calia que l’activitat que haguessis de desenvolupar generés poc estrès i que no calgués enganyar ni fer mal a ningú. Quan et prometeres que mai perdries la capacitat d’emocionar-te ni de veure la vida com una aventura continuada, com un joc de possibilitats inesgotables. Quan vas fer el ferm propòsit de no tolerar que el teu jo enorgullit et fes malbé la vida perquè aleshores ja sabies que és imprescindible que el jo minvi perquè l’emoció creixi Jo era amb tu perquè Jo: sóc el Déu dels homes minvants!.

– Això que expliqueu és totalment cert. Però vos com ho podeu saber-ho?.

– Jo també era amb tu quan pocs anys més tard vas decidir d’esmerçar tots els teus esforços en sacralitzar els “petits” actes del cada dia. Quan decidires que no et calia tenir grans necessitats ni expectatives, perquè com ja sabies d’abans, cal que el jo minvi perquè l’emoció creixi. Així doncs vas proposar-te de no fer cap acte, per petit que fos en aparença, sense posar-hi els set sentits. Vas prometre’t estimar les petites coses perquè a la vida no hi ha res intranscendent i cada acte és únic i irrepetible, per més que s’assembli a un altre, i és la intensitat de l’emoció amb que es viu la que el justifica o el fa malbé. L’estimació que tu hi posaves quan et rentaves, quan et vesties, quan passejaves, quan collies bolets, quan rentaves els plats o fins i tot quan feies les teves necessitats fisiològiques santificava els moments i els omplia de sentit. Quan et vas fer el propòsit d’estimar les petites coses Jo era amb tu perquè Jo: sóc el Déu de les petites coses!.

Post a Comment

Your email is never published nor shared. Required fields are marked *
*
*