Skip to content

L’ARREL I JO

Quan vaig decidir de tallar aquella alzina em va saber molt greu, però per més que la podava les seves branques obstruïen la canal de la casa. En va quedar una soca i jo ho vaig donar per acabat. A la primavera però va rebrotar i, contra la meva voluntat, va ramificar-se i va estendre múltiples branquillons acabats amb petites fulles rebels que feien malbé el fil de la màquina desbrossadora quan tallava l´’herba. No em vaig donar per vençut, i amb un aixadell vaig intentar prendre-li la vida per segon cop. A la fi la meva voluntat havia estat imposadada.

La meva sorpresa no tingué límits quan el maig següent reaparegueren els branquillons i les fulles. Des d’aleshores cada primavera lluitem acarnissadament. Desconec si el meu fill continuarà la lluita- tan se val si ho fa o no- quan jo ja vell no tingui forces per abatre l’aixadell contra les seves arrels, segurament ella guanyarà la batalla definitiva. I us juro que me’n alegraré de la derrota. Grosses llàgrimes em lliscaran per les galtes perquè reconeixeré que estem constituïts de la mateixa matèria, i que ella aparentment més dèbil, m’ha vençut amb tossuderia i persistència.

Post a Comment

Your email is never published nor shared. Required fields are marked *
*
*