Llucià Guiteras

Són poc més de les 6 de la tarda i el dia ja esllangueix. Colors pàl·lids ho envolten tot i la fosca es fa present. Observo assentat al sofà afora el jardí i una punyent tristesa em pressiona el centre del pit. En aquesta època de l’any els colors ja no son vius, es van esmorteint, igual que els dels meus cabells, aleshores tan rossos i ara tan blancs.

Ja han canviat l’horari, diuen que ho fan per estalviar energia, però Déu meu quina vanitat la dels polítics, s’atreveixen fins i tot a desafiar les lleis universals. No en vull saber res d’aquesta gent, mentre he escrit això una munió d’infants han mort de gana al món. Repeteixo no en vull saber res d’aquesta gent, de fet però ells no són altra cosa que el reflex exacte del que som nosaltres: un projecte de moment fracassat.

Cada cop llegeixo menys la premsa, em limito a fullejar-la, i la televisió la miro poc, massa gent que ho sap tot, salva pàtries en dic jo incapaços de salvar-se ells. Cada dia desconfio més dels que tenen la solució per a tot, són gent especialment perillosos. Entabanen als despistats que ho som tots, després cridem les seves consignes, enlairem els seus símbols i fins i tot ens embrutem les mans de sang…. I després què…. Un altre fracàs col·lectiu.

Ningú pot salvar a ningú, els salva pàtries desconeixen la naturalesa humana, no entenen que som mitat besties i mitat déus, i que la bèstia és molt poderosa. En tot cas un pot provar de salvar-se ell mateix, dominant la bèstia, però això també és ben difícil perquè aquesta és una solució complicada, és més fàcil buscar al exterior un messies qualsevol que al final t’embruti les mans de sang i de fang i et destrueixi la vida.

Ara ja és nit fosca i m’atreveixo a preguntar-li a la foscor com ha anat el dia, quan sofriment s’ha vessat sobre la terra. Em contesta que això no és pas així, que el sofriment el provoquem nosaltres, que la deixi en pau i que no busqui responsabilitats a on no n’hi ha. És astuta i mentidera, diu mitges veritats, que com tothom sap són les pitjors mentides. S’atreveix fins i tot a acusar-me directament i em contesta que el responsable sóc jo. Potser té raó, m’envolta i m’embolica, i em diu que sóc jo el que no sap viure les tardors ni els estius. Voldria agafar un ganivet i esquinçar-la però no té forma ni cos. Em pregunta descarada per què sobre aquesta qüestió no he interrogat a la claror, quan encara hi era a temps, era qui m’havia de respondre. Ella respon tan sols dels seus actes i el seu temps comença ara.

Reconec que a vegades sóc massa agosarat, i en un rampell li esvento que ella, la foscor, no em fa por. Em respon insolent que ja hauria de saber que la nit es plena de trampes, d’insomnis, i de sons feixucs que et gelen l’ànima. M’amenaça i em diu: si has estat feliç en la claror em suportaràs a mi, si no els teus dimonis agafaran encara més força.

El que li ha passat a la meva generació és especialment punyent. Víctimes d’un nacionalcatolicisme que ens va reprimir en tot; que ens va amenaçar amb un Déu tirà i dèspota en lloc d’explicar-nos-en un sense memòria. Després va venir la transició amb nosaltres adolescents, a on una serie d’ignorants predicaven veritats absolutes que ens havien de salvar a tots del dolor i fer-nos molt feliços. Sense una concepció clara de la realitat navegàvem a la deriva per ser ser víctimes d’aquests messies tronats. Per això tot el que sabem ara ha estat fruit de l’esforç, del dolor, de l’empirisme en carn viva.

Per acabar-ho d’adobar, els especuladors, no descansen ni amb la claror ni amb la foscor i fan del món un lloc inhòspit i cruel a on a voltes es dispara el preu del menjar, d’altres el del petroli, o fan trontollar fins i tot la pròpia banca. No us estranyi doncs que a alguns se’ns facin difícils les tardors, els hiverns, els estius i fins i tot les primaveres.