Skip to content

RONALDINYO NO ÉS DÉU

No fa pas massa temps un diari esportiu es publicitava afirmant “Ronaldinyo: el teu déu”, un déu que pel que s’ha vist ha durat ben poc. Coneixem els trucs de la publicitat però aquesta no era pas enganyosa del tot, encara que pugui semblar-ho.

Som fills de la revolució francesa, la que va enterrar el despotisme, és cert, però també la que va enterrar Déu, substituint-lo per la raó.

Cal preguntar-se doncs que és la raó. La raó al meu humil entendre, no és més que una eina que posseïm els humans, una eina essèncial segur, que ens permet discernir i decidir, potser la més important de totes les que tenim, però al cap i a la fi una eina. I els sentiments? I els actes que regeix el subconscient? Aquí la raó i té poc a dir per això aquest déu és incomplet, un déu del que un se’n pot refiar tan sols molt relativament.

L’home és incapaç d’existir sense transcendència, així doncs un cop mort Déu pels racionalistes i acabat d’enterrar per Nietzsche i també per algunes filosofies nihilistes, l’home s’ha trobat sol, terriblement sol, i sabent-se finit ha tornat a la caverna d’on va sortir i ha cridat desesperadament: em cal una raó per existir i suportar el dolor!!

No hi havia doncs més solució que recórrer a la sublimació. I Així han anat apareixent nous déus: l’art, el poder, la pàtria, el diner, el futbol,els partits polítics etc. Cal tenir present endemés que a tota religió li calen moments d’èxtasi col·lectiu; d’aquí provenen aquests crits histriònics dels militants en els mítings o l’eufòria col·lectiva quan el teu equip marca un gol.

La jerarquia catòlica ho ha acabat d’embolicar tot, contradient sistemàticament el missatge de Jesús, ha provocat que molta gent no pugui assumir una filosofia que han manipulat descaradament. Així doncs han deixat a una bona part de la humanitat sense Déu. Alguns han buscat la solució a l’orient d’altres s’han fet l’espiritualitat a la carta, molts simplement han sublimat el que tenien més a mà.

Ara cal preguntar-nos a on ens ha portat aquest estat de coses. Des del meu punt de vista al caos més absolut, encara que aquesta potser ja és la naturalesa original de l’home. Tot i així aquest Déu just i compassiu ,que com algú ja ha dit si no existís caldria inventar-lo, a occident és un miratge.

Són el comunisme o el capitalisme alguna solució real al problema? Manifesto radicalment que no.

Ho raonaré: el comunisme és contrari a la naturalesa humana. Cada persona és i es vol sentir especial. Una filosofia que oblida aquest principi bàsic de llibertat individual està condemnada al fracàs. I el capitalisme quins valors aporta? La competitivitat, el consum desenfrenat, i un creixement continuu que el planeta no pot suportar. Res a on agafar-se amb una mica de cara i ulls. Condemna a més a milions de persones a la pobresa extrema i fins i tot a la mort.

Evidentment no sé pas la resposta a aquest galimaties però m’espanta que tinguem déus com en Ronaldinyo. Aquests déus menors no serveixen per a crear una societat solidaria, compassiva, capaç d’entendre a l’altre com a part d’un mateix, com a part de la solució i no pas del problema.

Als que menys puc suportar són als adoradors del déu diner i del déu poder. Aquests són els responsables de que viure en aquest planeta sigui moltes vegades un vertader fàstic. Aquests són els responsables de les pitjors catàstrofes causades per la intervenció humana.

De tot això que he escrit algú podria deduir, erròniament, que jo renuncio als déus menors. Doncs no, també em fan falta, en sóc prou conscient. No renunciaré pas aquest any a portar al meu fill al camp del Barça. Potser tenim sort i vivim un extasii col·lectiu. Al camp del Espanyol, aquesta temporada, és millor no acostar-s’hi, doncs hi ha el perill d’entrar en una catalèpsia de conseqüències imprevisibles. A on us puc assegurar que no aniré és a cap míting

Post a Comment

Your email is never published nor shared. Required fields are marked *
*
*