Skip to content

EL TAÜT

És present a la memòria col·lectiva d’aquesta comarca el gran aldarull que es va muntar, quan a Mont-rodon s’hi va construir, no fa pas massa anys, un aeroport per a quatre rics sense escrúpols. Es va destruir una important zona de conreu i es van enderrocar algunes masies per a poder realitzar tan magnànima obra. La ciutadania s’hi va oposar amb persistència i reiteració però els polítics amb el suport d’alguns empresaris van anar a la seva. Recordareu que a les properes eleccions que es van celebrar l’alcalde de Taradell, terme municipal al que pertany Mont-rodon, va perdre les eleccions estrepitosament.

Aquell matí de febrer de l’any 2015, hi havia molts polítics esperant que aterres l’avioneta que transportava el taüt d’un d’aquells empresaris que havia volgut tan sí com no que l’aeroport es construís. Els periodistes s’esperaven també a peu de pista, hi havia també un petit grup de companys del finat.

La mort havia estat sobtada durant un viatge de negocis. El dia de l’enterrament la catedral de Vic era plena de gom a gom. Hi havia periodistes, polítics de renom, i molts membres del que s’anomena societat civil, però que en realitat no és altre cosa que una corporació que vetlla exclusivament pels seus interessos, però que es posen constantment el nom de Catalunya i el bé comú a la boca. El Bisbe va oficiar la cerimònia, tant disfressat de casulles, que semblava que anés vestit per a carnestoltes. L’acompanyaven una desena de capellans. Aquella setmana el 9 Nou era més gruixut, doncs les esqueles i les mostres de condol ocupaven 4 pàgines.

El finat, que era previsor s’havia fet construir un mausoleu i allà el van enterrar. No vaig poder resistir la temptació de visitar-lo. Vaig veure de lluny a una dona agenollada que pregava. Sé que vaig fer mal fet però m’hi vaig apropar i em vaig amagar darrera del tronc d’un arbre. Vaig afinar l’orella i vaig poder escoltar: “ perdona-li Senyor les seves culpes, tots en tenim. A casa ens estimava a tots. Ja sé que era un vanitós però qui no ho és? Alguna cosa havia de fer per amansir la seva angoixa vital, ja saps que tots en patim d’això, i al cap i a la fi tu ets infinitament bo i per això no tens memòria”.

Se’m va ennuegar el coll, vaig estar a punt de plorar i discretament vaig marxar, sense fer fressa. I mentre caminava cap cot pensava en com de fràgil és la nostra existència.

Post a Comment

Your email is never published nor shared. Required fields are marked *
*
*