Llucià Guiteras

Sóc soci de l’Aliança però des de que s’ha creat el consorci hospitalari les coses han empitjorat de manera alarmant. S’està barrejant la sanitat privada amb la pública i això no és bo per a ningú.

Em van operar fa uns mesos a l’hospital General de Vic, com a soci de l’Aliança, o sigui que estem parlant de sanitat privada. Vaig tenir dret a una habitació individual però haig de dir que aquesta estava en un estat bastant depauperat. A la planta hi havia una sola infermera. La pobra no donava l’abast, i t’havies de carregar de paciència perquè veies que donava el millor de si mateixa, igual que la seva auxiliar. A la tarda l’hospital es quedava sense metges així que si paties un contratemps no hi havia més solució que avisar al servei d’urgències que estava col·lapsat i t’havies d’esperar.

La operació va anar bé, però posteriorment hi va haver una complicació, degut a això vaig haver d’ingressar d’urgències diverses vegades. Els primers cops, ensenyaves la tarja de l’Aliança, miraven l’ordinador, i com que ja eres pacient en tractament ja n’hi havia prou. La sorpresa va ser en l’últim ingrés. La tarja de l’Aliança no valia, calia primer anar a la Clínica de Vic perquè et donessin un paper de consulta, si no perdies els drets de mutualista.

La meva paciència es va acabar el dilluns dia 09-11-09. Estava citat a les 8 del matí per fer una endoscòpia, especialment complicada, i que havia d’aclarir el tractament a seguir. Com podeu comprendre, estava fet un sac de nervis. A les 11′30 em van cridar. El metge venia de fora d’Osona. Resulta que li havien variat tot el programa i el doctor no donava l’abast, estava molt molest i fins i tot deia que no tornaria més. Vaig pensar en la Marina Geli, en el president del consorci hospitalari del qui no sé el nom, i és clar en el doctor Anglada, director de l’hospital, a qui veient com va el país, li deuran donar aviat la Creu de Sant Jordi.