Skip to content

ATLETES DELS SENTIMENTS

Em vaig despertar trist, era el dia de cap d’any, estava sol a casa. Vaig asseure’m al sofà, feia vent i el cel era ben blau. Una immensa tristesa em va envair. La família, arribaria aviat. Al vespre vindrien uns amics i soparíem tots plegats. Això em va animar una mica, però definitivament estava melangiós. Vaig posar un compact disc, concretament “Un pont de mar blava” a tota pastilla. Em vaig enganxar a cantar amb en Lluís Llach.

Quan va arribar la meva dona amb el nen, portaven “l’Osona Comarca” i “La Vanguardia”. Primer vaig començar pel diari a on escric. Em va agradar especialment l’article d’en “Richard” allà hi havia molta mala llet concentrada. Explicava amb sentiment tots els patiments d’una generació que va ser objecte de totes les putades dels feixistes que havien guanyat la guerra civil. Una bona dosi d’adrenalina que em va portar a pensar en el sofriment dels éssers, un tema que m’obsessiona.

Sovint em paren persones que em llegeixen o m’escolten per la ràdio,- la televisió si tot va bé- la començarem a finals de gener. Generalment em comenten que no afluixi, que els doni “canya” als polítics i als poderosos. Haig d’agrair aquestes mostres d’afecte. Però cada dia em costa més de parlar o escriure de política. N’estic cansat! Tinc ganes de fer-ho dels sentiments, de les vivències personals. Això no vol dir que si tinc un rampell, les hi foti pel broc gros, sense por de res, però no vull tenir l’obligació de parlar-ne permanentment.

Tornem al principi, quan cantàvem en Lluís Llach i jo. Em vaig desfogar, vaig espolsar la tristor. A cor que vols cantava “…atletes de la pau, de les idees. Atletes d’un somni d’un món millor. Atletes del cor fratern dels sentiments. Atletes del gest poderós. Aquest són els que esperem…”

De fet però en Lluís Llach i en Martí Pol, quan van escriure aquesta lletra, es van equivocar en una cosa. N’estic segur, però en parlaré amb en Sergi Pérez, filòsof i professor de meditació de l’associació cultural “El Centre”. Els atletes que esperem no vindran mai. Ningú no ens salvarà del sofriment a menys que l’atleta que està a dins nostre emergeixi fratern i poderós.

Post a Comment

Your email is never published nor shared. Required fields are marked *
*
*