Quan aquella senyora que passejava per aquell carreró desert, va sentir uns plors es va pensar que era un gat que miolava. La seva sorpresa esdevingué immensa al veure un petit nadó abandonat en una vorera del carrer.
El va recollir i va avisar a la policia. A l’hospital van dir que estava a punt de morir, que no comprenien com havia sobreviscut. Portava, segons els metges, aproximadament tres dies abandonat, estava exhaust i desnerit. La seva voluntat de sobreviure havia superat totes les proves.
La bona dona, que ja tenia uns quants anys, no havia tingut fills i el seu marit havia mort feia poc d’un càncer. Ho va tenir clar des del primer dia. Aquell nadó seria seu. Ella el cuidaria i l’ajudaria a créixer.
Van caldre molts tràmits, els serveis d’atenció al menor consideraven que no era la persona més adequada per fer-se càrrec d’aquell infant. Va emprendre una batalla legal que va durar molt de temps. Al final va guanyar. Ella seria la seva mare. Si el nadó havia demostrat una voluntat de ferro sobrevivint ella no podia ser pas menys.
Li va posar Oriol, no en sabia el per què, però el nom li agradava. Si hagués tingut un fill quan estava casada i hagués set nen li hauria posat el mateix.
El nadó va créixer valent i estimat, es va fer gran. La seva mare va morir quan ell tenia vint-i-dos anys. Potser era una mica tímid, especialment amb les noies, ves a saber si al seu subconscient no hi quedaven rastres d’haver estat abandonat ja una vegada.
L’Oriol va tenir molts entrebancs a la vida, com tots els humans, però sempre acabava guanyant. De nadó havia vençut a la mort i per això era especialment fort. Tant que els seus amics l’anomenaven “l’invencible”.
6 comentaris
Qui no ha sofert no pot ser invencible, qui no ha estat estimat, tampoc. Dos ingredients essencials per a ser-ho.
Molt ben encertat, Llucià invencible!
M. Dolors
Benvolguda: Gràcies per la teva magnífica aportació. Els budistes diuen que es pot vèncer el sofriment i que cal fer-ho. Mentre no en sapiguem, al menys que ens serveixi per fer-nos millors persones. Una abraçada.
Em consta pendent. No ho entenc pas. Ja he contestat. Hi torno. Gràcies per a la teva magnífica aportació. Com he dit els budistes diuen que es pot i cal vèncer el sofriment.
Com a mínim que ens faci millors persones. Una abraçada
Benvolguda: Continua el comentari com a pendent. Ho provo d’una manera diferent. Primer que res gràcies per participar. El sofriment cal guanyar-lo. Estem aquí però no tenim empatia. Per la raó no s’arriba a la felicitat. És la emoció la que para el temps, la que ens pot donar la pau i el sentiment d’unitat que ens cal. Mentre no hi arribem provem de millorar-nos a poc a poc. Una abraçada. Llucià
Estimadisim Llucià!!! Un escrit molt intens i molt bonic de llegir!!! Moltes gracies per tenir aquella gran estima que ens tenim!!! I per forma part dels meus essers t’han estimats!!!! Molts petons!!!
Benvolgut: tu vas inspirar-me la petita narració. Així que estimat fillol el merit també es teu. A poc a poc el dolor minva. Ens truquem i si et sembla quedem un dia la setmana propera per parlar. Una abraçada molt gran. Llucià,
Fer un comentari