Tots els humans voldríem ser feliços. No crec que ningú negui aquesta afirmació. Ara bé tots portem un gran sac a l’esquena ple de pedres que ens ho obstaculitza. A dintre hi ha les nostres frustracions, les malalties, les emocions no resoltes, la por a la mort, i un feix de coses més que ens fan caminar encongits i abatuts.
Hi ha persones que en un moment determinat aquesta càrrega se’ls fa insuportable. No poden més i defalleixen. Alguns es lleven la vida. Abomino de la manca de sensibilitat que mostren algunes sectes religioses sobre aquesta gent que no han pogut amb el seu sac de sofriments. N’hi ha que fins i tot els envien a l’infern de pet. Quin respecte mostren pel dolor humà? Qui són aquests jutges que condemnen sense considerar la naturalesa humana? Si Déu existeix i és com diuen alguns, seria una mena de monstre.
Si voleu em podeu dir intolerant, però si jo fos això que dieu, que serieu els que m’acuseu? Vosaltres no tindríeu la més mínima compassió per a comprendre als que més pateixen.
Em va sorprendre la resposta d’una senyora ja gran, quan estàvem fent amb el company Josep Portet unes entrevistes pel Canal Català Osona a L’Esquirol. En defensa del rector cessat pel Bisbat, mossèn Jesús Silvestre, va argumentar: “era un home que predicava un Déu bondadós. El seu Déu no castigava a ningú, per descomptat no era el Déu de la por”.
Els texts budistes -per cert una espiritualitat que no reconeix cap Déu creador- parlen constantment de dos termes: “ignorància i compassió”. Quan es refereixen a la “ignorància”, ho fan en el sentit de que els éssers vius desconeixem, moltes vegades, l’última realitat de les coses. Moltes de les seves teories les està confirmant la física quàntica. Quan parlen de “compassió” ho fan en el sentit de que aquest desconeixement és el responsable de les moltes errades que cometem. El terme “compassió” és utilitzat així mateix per Jesús al sermó de la muntanya, a on anomena als compassius “afortunats” i els declara hereus del seu regne.
Comprenc els suïcides, són dignes d’una gran estima per tot el que han patit. Potser s’han equivocat però qui som nosaltres per blasmar-los.
2 comentaris
I tant que els hem de comprendre i fins i tot retre’ls homenatge pel seu sofriment. Però tant de bo que els arribessin ben endins les paraules d’en Fernando Pessoa (també parla del sac de pedres que duem a l’esquena):
“Pedras no caminho? Guardo-as todas. Um dia vou construir um castelo.”
“Ser feliz é reconhecer que vale a pena viver apesar de todos os desafíos, incompreensoes e períodos de crise.
É atravessar desertos fora de sí, mas ser capaz de encontrar um oásis no recondito da sua alma. É nao ter medo dos propios sentimentos. É saber falar de sí mesmo.”
És interessant que recuperis el mot i el significat de “compassió”, està desprestigiat, però n’estem tan mancats. Tots, com tu dius, ens equivoquem una i una altra vegada i desitgem que la compassió dels altres ens guareixi.
Estiguem a punt per quan arribi l’hora de construir el castell!
Benvolguda: M’ha agradat molt el teu comentari. “Ser feliz e reconhecer que vale la pena viver apesar de todos os desafios, incompreensoes e períodes de crise”. Es difícil però és el repte de totes les persones. Construir un gran castell interior, obert a l’Univers d’on hem sortit i a on anem. Gràcies. Llucià
Fer un comentari