Skip to content

ATURATS CRÒNICS

Com que aquest article podria portar polèmica i fins i tot algú es podria sentir ofès, vull deixar d’entrada molt clara una premissa: la gran majoria d’aturats pateixen una situació injusta i els desitjo de tot cor que trobin feina el més aviat possible.

Ara bé, també cal dir, que hi ha una minoria que la seva reinserció laboral és pràcticament impossible.

Cap empresari desitja tenir a la seva empresa persones que no fan cap esforç per a integrar-se en un grup, que sempre que poden s’escapoleixen de les seves obligacions. Fan els mínims possibles, es queixen contínuament i no aporten mai cap idea positiva. Estan barallats amb l’Univers i xuclen l’energia dels altres. No tenen cap mena d’empatia ni fan mai cap esforç per a millorar-se ni per a fer la vida agradable a ningú. Jo els anomeno vampirs d’energia.

Aquests van d’una empresa a una altra i sempre acaben a l’atur. Són una rèmora per al sistema doncs ens cal mantenir-los entre tots. Acaben vivint dels subsidis que paguem amb els nostres impostos.

Explicaré una anècdota als lectors: un dia vaig agafar un taxi a Barcelona, el taxista es va passar tot el trajecte insultant als altres conductors. Va arribar un moment que se’m va acabar la paciència i li vaig dir: “ Si la seva feina no li agrada per què no mira de buscar-ne una altra?”. Em va contestar irònicament si jo podia trobar-li. La meva resposta va ser contundent: “ a una persona tan amargada i mal educada cap empresa la voldria i si jo fes això vostè em faria quedar malament”. El trajecte va acabar de transcórrer en silenci , no ens vam dir ni una paraula més, però al menys van parar els seus insults. Em vaig sentir alleujat quan vaig baixar del taxi.

Quan en una petita empresa hi entra una persona de les característiques que he relatat, només hi ha una solució. Acomiadar-la el més aviat possible per evitar que la indemnització sigui cada cop més gran. Un individu d’aquestes característiques aconsegueix encomanar el seu “mal rotllo” a la resta de treballadors i fins i tot a l’empresari.

El més trist de tots és que no fan cap autoanàlisi i per a ells sempre tenen la culpa els altres.

Post a Comment

Your email is never published nor shared. Required fields are marked *
*
*