Fa unes setmanes, en aquest setmanari, vaig escriure un article titulat: “Aturats crònics”, a on parlava de que hi ha gent que no fa cap esforç per integrar-se en una empresa, que per costum li dona la culpa de tot el que va malament als altres; que constantment generen “malt rotllo” i que l’empresari ha d’acabar acomiadant-los sense contemplacions. La situació no admet ambigüitats.
Sóc Graduat social, i tinc la majoria de participacions d’una petita empresa. M’estic recuperant d’una operació i els metges em diuen que no faci excessius esforços ni físics ni psíquics.
El dia que vaig escriure aquest article estava a casa reposant. Em van trucar d’hora del despatx. Hi havia un petit problema que calia solucionar. En el fons era una nimietat, tot plegat més producte del cansament psíquic, que res realment important.
Ser empresari, quan l’empresa és petita, no és gens fàcil. No em puc pas queixar de l’equip humà però els veig cansats. Necessiten uns dies de repòs, de desconnexió. Aquest any ha estat molt dur.
L’estat psíquic i físic del personal hauria de ser una preocupació constant per a qualsevol que vulgui fer d’empresari i molt més, si l’empresa és petita i especialitzada. Certament hi ha “aturats crònics”- com he explicat al principi de l’article- però també empresaris a l’antiga. Aquests tot ho diuen a crits, no valoren les aportacions dels que consideren els seus inferiors; no volen delegar responsabilitats, i consideren als treballadors com uns súbdits. Actuant així no permeten que la gent s’impliqui en el projecte, ni se’l senti seu.
És imprescindible, perquè un grup humà rutlli, crear empaties i sinergies. Això- al contrari del que algú pugui pensar- no és cap signe de debilitat. Cal ser dur en situacions excepcionals però cal valorar l’esforç del qui està al teu costat perquè el vaixell no s’enfonsi en mig de la tempesta. I els vents no bufen pas suaus.
“Pont” el dia 25 de juny, jornada intensiva pel juliol i vacances rotatives per l’agost. Aquesta és la recepta. Qui tot ho vol tot ho perd.
4 comentaris
Estic d’acord amb el que dius. El treballar pot ser un plaer però només amb el constrast total d’unes vacances de tant en tant. Li cal a l’empresari i a tot equip humà i el rendiment millora en tant es té en compte aquesta recepta.
Felicitats pel blog (em nego a posar-li bloc pq no és un bloc, que seria de paper!).
No comprenc la informàtica. He respòs i no surt publicat. Resumint gràcies pel teu comentari. Crec en el Karma i en el Dharma tot i que molt sovint no me’n surto ni jo.
M’agradaria que els treballadors es trobessin a gust. No sóc cap sant però crec que cal treballar per minvar el sofriment de tots els éssers. A vegades la ment s’enganxa a la cobdícia. Vull que els meus articles i el programa de TV serveixin per això. Aquesta setmana n’he escrit un sobre política “casolana” i no n’estic content. Ho he comentat a me’n Joan Turró i m’ha donat llibertat per escriure sobre el que vulgui i en la TV igual. El meu soci, en Jaume Ortiz, també hi està d’acord. Comptem amb tu especialment la propera temporada. Hem de fer un pas endavant. És veritat potser “bloc” és incorrecte. Abraçada sentida. Llucià
No és que no sigui correcte, ja que s’ha acceptat penso com la traducció de la paraula BLOG, que és una paraula inventada (com totes al fons!). Més que rés crec en traduir menys i deixar les paraules una mica lliures..però els puristes segur que discrepen. No té cap importància de totes maneres, els éssers si que s’han d’alliberar, les paraules ja s’espabilaran i de moment, tot i que desperten sentiments no en tenen i per tant no els hem de protegir!!
Benvolguda: crec que les paraules Sí que tenen sentiments. Poden generar dolor o “compassió”. Sort que que a vegades no realitzem el que diem perquè faríem vertaders disbarats.
Penso que primer cal aprendre a estimar-nos a nosaltres mateixos. Jo no en sé pas gaire. Després estarem preparats per abocar “compassió” a tots els éssers. Et remeto un comentari més llarg al correu de l’Avenc. Gràcies
Fer un comentari