Skip to content

HOTEL COLUMBUS

Per les vacances, amb la família, vam anar a passar un parell de dies a un apartament magnífic que tenen uns amics. També disposen d’una barca Quan vam tornar, la meva dona, va posar la casa potes enlaire. Jo vaig voler ajudar-la i al cap d’uns dies estàvem ben exhaurits.

Vam decidir d’anar a la platja i per Internet vam trobar una molt bona oferta en un hotel a cent metres de la mar. El problema era que estava ubicat a Platja d’Aro i jo no suporto les aglomeracions.

Tot va anar bé, doncs a l’hotel si estava tranquil.

Una nit caminant pel passeig de vora mar, vaig sentir una música “tronada”. Eren tangos, passosdobles, algun roc&roll. M’hi vaig acostar. El músic- que tocava un estri d’aquells que imiten tota mena d’instruments- era dolent amb ganes. Un cartell lluminós deia “Hotel Columbus”. A la terrassa hi havia gent gran que prenien una copa, d’altres ballaven. La lluna plena, es reflectia sobre la mar. Em vaig assentar en un petit mur que separava el passeig de la terrassa. Vaig entrar en un embadaliment intens, proper a la catarsi. Mentre observava em vaig sentir profundament solidari amb aquelles persones que buscaven desesperadament la felicitat.

Quan sofriment a la vida! Quina lluita més brutal per a ser feliç!

Una vegada, un savi osonenc, em va dir que els humans sempre busquem la felicitat a l’exterior, i que aquest no és pas el camí,doncs aquesta rau en el nostre interior.

Al tornar del viatge- amb uns amics veïns- vam anar a Tavertet, a on el dia abans havia traspassat en Raimon Panikkar, profeta de la pau, de la interculturalitat religiosa i humana, bussejador incansable cap al centre d’un mateix. La seva germana estava al costat del taüt, ubicat sobre una petita tarima. Recolzada a la paret hi havia la tapa amb una gran creu. Restava intensament concentrada però a vegades demanava alguna cosa. No vaig poder reprimir les llàgrimes davant del que jo vaig suposar dolor, però que potser només era una immensa pau interior.

La terrassa de l’hotel “Columbus” em va arribar al cor. Balleu, balleu! Fins que el temps deixi d’existir perquè sempre és ara i el demà no existeix

FOTOGRAFIA: eltiempo.es publicada per Daniel el 29-05-2010

Post a Comment

Your email is never published nor shared. Required fields are marked *
*
*