Skip to content

LA VIDA D’EN JOAN

En Joan s’estava arronsat al llit. La seva mare el va anar a despertar. Eren les vuit del matí, com tots els dies feiners. Va fer veure que encara dormia. La realitat és que feia estona que estava despert i pensava, pensava insistentment. El pare ja feia dues hores que havia marxat a treballar. Com cada dia la seva mare li va donar pressa. Calia rentar-se, esmorzar i marxar cap a l’escola. Ella el deixaria a la porta i aniria a treballar.

En Joan es quedava a dinar a l’escola. Els seus pares treballaven, els horaris no coincidien, era la única solució.

Quan va sortir a les cinc de la tarda va anar a classe d’anglès. Després calia anar a música, fins a les vuit del vespre. A vegades i malgrat la seva edat es sentia cansat, profundament cansat.

Quan va arribar a casa quasi eren dos quars de nou del vespre. La mare feia el sopar i el pare mirava la televisió. A l’esbarjo de l’escola havia aconseguit -mitjançant uns canvis-, el cromo d’en Messi per a la seva col·lecció de futbol. El Barça l’apassionava.

Va arribar content a casa i li va voler explicar a la seva mare com havia aconseguit el preuat cromo però ella li va contestar que no podia estar per a ell perquè estava fent el sopà. Es va dirigir al seu pare però aquest li va demanar que callés perquè estava mirant les notícies.

En Joan se’n va anar a jugar amb la “nintendo” – sol, tot sol-, a la seva habitació. Es va posar el pijama i va tirar la roba bruta al lloc corresponent. Va deixar de jugar amb la maquineta i es va posar a pensar fins que el van cridar per a sopar. L’àpat va transcórrer en silenci doncs tothom estava pendent de la televisió.

A les deu feien el Barça i en Joan estava excitat. La família es va reunir al voltant de l’aparell televisiu per seguir les incidències del partit. Es sentia cansat i a poc a poc li va venir la son. Va lluitar aferrissadament però es va quedar adormit. El van cridar per anar al llit.

L’endemà quan la seva mare el va anar a despertar a les vuit de matí, en Joan estava arronsat al llit. Va fer veure que encara dormia. La realitat és que feia estona que estava despert i pensava, pensava insistentment, rumiava si tenia pare i si tenia mare.

Il·lustració: www.varbak.com/foto/fotos- de-niños-tristes

Post a Comment

Your email is never published nor shared. Required fields are marked *
*
*