Skip to content

LA SOLITUD D’EN JAUME

En Jaume és una bella persona, es va jubilar fa poc. Ningú en pot dir cap mal. Fa anys que viu sol, vivia amb la seva mare però es va morir. La seva mirada és trista, els seus ulls sembla que busquin l’infinit. En Jaume -fa molts anys-, era una persona feliç. Es va casar però no va tenir fills. Estava profundament enamorat de la seva dona. De fet, potser, no tenia ni vida pròpia, perquè respirava pels narius de la seva muller, veia el món pels seus ulls i sentia amb el seu cor.

Un dia – a la nit-, la seva esposa li va dir que calia que parlessin. Tot va ser molt ràpid i brusc. Ella li va etzibar que s’havia cansat de conviure amb ell, que es volia divorciar i començar una vida nova. En Jaume es va quedar blanc, sense capacitat de resposta. Ella el va culpar de ser un home avorrit, gens interessant, fins i tot sexualment poc inventiu.

Aquest fa ser un cop del que en Jaume no es va recuperar mai. Es sentia profundament culpable per no haver sabut fer feliç a la seva muller. Escoltava música, es posava melodies tristes i plorava a raig. També sentia una forta pressió al plexe solar i a la nit tenia somnis repetitius a on es veia feliç amb la que havia estat la seva muller. És despertava consternat, profundament adolorit física i emocionalment.

No li va servir de res, comprovar que la seva dona l’havia mentit, doncs al cap de pocs dies de la separació es va assabentar, que ella ja feia força temps, que tenia una relació estable amb una altra persona i que s’ho tenia ben callat.

Ni els sedants ni els antidepressius van poder evitar la seva immensa tristesa ni el sentiment de culpabilitat. La seva solitud es va fer crònica. Mentre la seva mare era viva com a mínim tenia companyia a la llar. Anar a treballar també li feia bé. Aquelles hores les tenia ocupades i malgrat ser home de poques paraules es relacionava amb els companys de la feina.

A vegades el trobo al bar – bevent cervesa amb moderació -, sempre ens creuem unes paraules amables, però la tristesa que emana de la seva mirada em frapa profundament. Se sent sol, molt sol, i mai ningú podrà trencar la cuirassa.

Il·lustració: es.123 rf.com/photo_417984_hombre-triste.html

Post a Comment

Your email is never published nor shared. Required fields are marked *
*
*