Skip to content

…I JO HO VAIG VIURE!

El director d’aquest setmanari m’havia encarregat que fes una crònica de l’estrena de la reformada plaça Fra Bernadí. L’àgora de la ciutat. Així doncs em vaig asseure a un del balcons de l’Assessoria, des d’on gaudia d’una vista perfecte de tot el què succeïa. El meu cosí, en Josep Puig -patriarca de la família- feia fotos sense parar.
Al balcó hi penjava una estelada. No podia ser de cap altra manera, doncs aquell divendres, Manlleu era la capital de Catalunya. La capital d’una Catalunya que més tard o més d’hora esdevindrà lliure.
Les orenetes volaven pel cel- agitades- com ho fan els capvespres. Mirava la plaça, plena de gent, mentre els nens s’anaven col·locant per a la gran cantada. Més de mil, sí, més de mil i entre ells el meu fill, un dels porters dels alevins de l’AEC Manlleu.
A sota una multitud ocupava l’espai. Hi havia persones prenen begudes a les terrasses dels bars. També d’altres assentades als bancs. Moltes estaven dretes al bell mig de la plaça “enCantada”. Em sentia emocionat d’observar el que havíem set capaços de fer els manlleuencs. Una plaça bella, humana, pensada per a gaudir de la vida. Els propietaris de l’immoble havíem col·laborat, modestament, pintant la façana. Poques vegades a la vida m’havia sentit tant emocionat. Vaig agrair a l’Univers que em permetés viure aquells moments. El cel estava tapat, però era impossible que plogués a la capital de Catalunya. Déu no porta barba i és una bellíssima persona.
Van sortir els gegants de sota les voltes, giravoltaven, ballaven plens de l’alegria de viure . Després en Xavier Boada-magistral com sempre- va començar a dirigir la cerimònia.
Els músics tocaven i els nens cantaven -sota la direcció de la directora- i es movien amb una coreografia ben entrenada. Era impressionant. Després els castellers van fer un castell i l’enxaneta va aixecar l’estelada.
L’apoteosi va arribar quan en Boada va començar a cantar estrofes de la cançó “El vestit d’en Pasqual”. Era un bis a bis. Quan ell callava, cantaven els nens i viceversa. Un castell de focs va explosionar al cel. Jo tenia la pell de gallina. Al final els nens cridaven: Manlleu! Manlleu ! Manlleu! Als meus 54 anys ja no em pensava que podria veure enderrocada la plaça feixista. Les punxes de can Vilaró apuntaven cap a les estrelles.
Dono gràcies a la vida per haver pogut viure aquests moments. Fer aquesta crònica és un orgull que m’entela els ulls.
Com va escriure Dostoievski: hi ha moments que justifiquen una vida.

Article publicat al diari de Manlleu.        Il.lustració: www.osona.com

2 Comments