Skip to content

L’ADRIÀ I EUROPA

Aquests dies he estat pensant. Per setembre hi haurà una gran moguda- és inevitable- després de les mesures preses pel PP i algunes de CiU. Fa unes setmanes tenia molt clar que volia sortir al carrer. Ara m’ho haig de repensar. El que és segur és que aniré a la manifestació de l’onze de setembre.
Tenim uns polítics que fan llàstima, però per què ningú es pregunta qui els ha votat? Sempre donem la culpa als altres del que ens passa. Mai som responsables de res.
Europa és morta fa anys perquè els únic valors que té són els d’acumular i acumular. No fem cap esforç per viure en la senzillesa d’esperit. Si el veí se’n va de vacances a Grècia, nosaltres un xic més lluny. Que no sigui dit! I si cal demanarem un crèdit que ara no ens concediran. La banca ha actuat negligentment- per què als polítics i la justícia no els hi demanen que assumeixin la seva responsabilitat? També però, hi ha una altra versió del drama que vivim: quants ciutadans has estirat més el braç que la màniga?
Europa no té futur mentre els ciutadans no entenguem que el dolor dels altres també és el nostre, perquè formem una Unitat.
Quantes armes fabriquem i venem, les quals moltes vegades, acaben essent disparades per infants- en guerres absurdes- als quals robem la infantesa i la seva dignitat? Quants nens moren al món per manca d’alimentació i de medecines?
Estem plens d’egos i vanitats i tenim la barra de dir que som lliures. Ara recollim el que hem sembrat amb persistència. Així doncs de què ens queixem? Si amb una vareta màgica poguéssim fer desaparèixer la crisi tornaríem a actuar com uns nous rics preocupats exclusivament pels nostres interessos. Del problema de fons ningú en parla. Tant costa acceptar que aquest és ètic i moral? Ho tinc clar: assumeixo la meva part alíquota de la responsabilitat comuna.
No sabeu pas quant desitjo marxar d’aquesta Europa vella i cansada. En algun lloc del planeta encara ha de ser possible que la vida sigui tan senzilla com respirar.
Haig de parar d’escriure. Sona el telèfon. Em comuniquen uns amics que han tingut un fill. Coneixent en Sergi i la Miriam- els seus pares- tinc la certesa que no li faltarà ni un xic d’amor. Creixerà feliç i estimat.
Ells l’ensenyaran a ser persona, cosa que molts adults encara no hem aconseguit. Li explicaran que les revolucions importants són personals i li donaran les eines per a ser solidari i estimar-se a ell mateix i als altres perquè som el mateix. Benvingut Adrià, quina sort que tens!
“…I senyors tan bo és insistir com saber-se retirar… (Els Manel)

Illustració: www.annagarcia.com/

Article publicat al Diari de Manlleu

One Comment