Skip to content

TORNEM A PARLAR DE LA PLAÇA

Finalment CiU de Manlleu va presentar l’anunciat recurs de reposició contra el crèdit que va atorgar l’equip de govern de l’Ajuntament de Manlleu a l’empresa Prhosa. Cansat d’escoltar i llegir arguments sense cap solidesa jurídica amb limitaré a explicar quina era la situació des d’una perspectiva legal.
Hormipresa va presentar concurs de creditors. Per sort les obres del pàrquing ja estaven acabades. Les que corresponien a l’exterior del recinte, Hormipresa les havia subcontractat a Prhosa. La qual també va presentar- posteriorment- concurs de creditors.
S’ha dit de manera reiterativa i pesada que el calia era demanar una audiència al magistrat del jutjat mercantil que entén del cas d’Hormipresa, amb la finalitat de recuperar els diners que s’avançaven a Prhosa i així restar-los dels 1.500.000 euros que costaven les obres licitades. És evident que si l’Ajuntament de Manlleu ho hagués fet, el magistrat els hauria rebut per cortesia, però això no hauria servit per a res. Ell no es pot saltar les normes, si no vol caure en un delicte de prevaricació, doncs hi ha altres creditors que gaudeixin de privilegis que l’Ajuntament no té. José María Fernández Seijo magistrat del jutat mercantil nº 3 de Barcelona que porta el concurs d’Hormipresa, per més progressista que sigui, està collat per la normativa legal.
Quan es presenta concurs de creditors cal aportar al jutjat la massa (actiu i passiu) de l’empresa. Un cop admesa a tràmit s’anomena un administrador qui s’encarrega en primer lloc de comprovar que la documentació aportada s’ajusti a la realitat. Hi ha crèdits privilegiats, d’altres de generals, també n’hi ha d’ordinaris i finalment els subordinats. No explicaré com funcionen -necessitaria tota una pàgina- però si diré que l’Ajuntament de Manlleu al no ser Hisenda Pública sinó Administració Pública no té cap mena de privilegi, ni tan sols drets especials. En cas de que alguna part implicada consideri que se li vulnera algun dret, es pot presentar un incident concursal.
Quan l’Ajuntament de Manlleu va concedir el crèdit de 416.000 euros a Prhosa- l’empresa subcontractada per Hormipresa- aquesta no havia presentat encara concurs de creditors. D’ésser així el jutjat mercantil que entén d’aquest nou concurs no ho permetria.
CiU estava al cas de la concessió d’aquest crèdit i va posar unes condicions perquè s’atorgués. El que va passar fou que l’administrador de Prhosa els va enganyar a tots. Estic segur que ell ja sabia que presentaria concurs.
Un concurs de creditors es pot allargar molts mesos, fins i tot anys i no hi ha cap garantia de que l’empresa se’n surti, fins i tot pot ser declarada en fallida. Tot i que Hormipresa amb un nou empresari- i sota tutela judicial- està realitzant alguna activitat empresarial, ja es veurà com acaba tot aquest procés. Així doncs què es podia fer amb la plaça potes enlaire? L’equip de govern va decidir atorgar a Prohsa- que repeteixo no estava aleshores en concurs de creditors- un crèdit sense interessos que va servir per a pagar als industrials de Manlleu i de la comarca i també per acabar els exteriors de la plaça.
Cal dir que Hormipresa havia hagut de dipositar 300.000 euros a l’Ajuntament de Manlleu quan se li va atorgar l’obra per a possibles desperfectes i reparacions. Dels 416.000 euros prestats a Prhosa, 300.000 van sortir d’aquest dipòsit. La qual cosa és lògica, i segur que està prevista en el contracte d’adjudicació de l’obra. Hormipresa era la responsable dels desperfectes que presentava la plaça al no haver acabat l’obra. Fer una nova licitació i trencar el contracte amb Hormipresa era perillós jurídicament. A menys que l’empresa manifestés que volia renunciar-hi i que el jutjat mercantil que porta el concurs ho acceptés. En cas contrari hi podria haver hagut duplicitat de contractes. Aquesta hipòtesi tampoc era cap solució. Independentment de la via que s’escollís calia tant sí com no fer una nova licitació(degut al preu de l’obra) i encara que aquesta es fes per tràmit d’urgència, era imprescindible refer el projecte (el que quedava per acabar dels exteriors), iniciar la licitació i exposar-ho i publicar-ho al BOP, aprovar-lo definitivament, posar-lo a exposició pública i obrir un període d’al·legacions, les quals les podia presentar qualsevol persona física o jurídica. Resoldre-les. Aprovar definitivament l’expedient i el plec de clàusules, cosa que suposava tornar-ho a exposar i publicar al BOP. Rebre les propostes- si n’hi havien- i adjudicar l’obra a la més econòmica de les ofertes presentades, també realitzar un nou contracte i demanar la garantia definitiva que havia d’aportar l’empresa que hagués guanyat la licitació. Fer el que vulgarment se’n diu el replanteig, i finalment realitzar el pla de seguretat i salut en el treball.
És complicat saber quan hagués durat tot aquest procés, doncs depenia de molts factors aliens a l’Ajuntament de Manlleu. Segurament hi hauria hagut alguna al·legació. En definitiva, crec que podem suposar, que si no hi haguessin hagut complicacions en el procés, tot plegat no hauria durat menys de mig any.
Molts comerços de la plaça i del centre de Manlleu ja no podien aguantar més. També calia pagar importants quantitats a industrials de Manlleu i de la comarca. Era doncs imprescindible acabar l’obra com fos. La única alegalitat comesa per l’equip de govern va estar concedir el crèdit a Prhosa, doncs no era l’empresa que havia guanyat la licitació, sinó que era subcontractada d’Hormipresa, però a aquesta no se li podia pas concedir al estar en situació concursal i encara que s’hagués pogut fer, el risc era elevadíssim.
Es va fer la única cosa raonable que es podia i es va mirar pel bé general dels ciutadans i empresaris de Manlleu. El bé comú està per sobre de la lectura estricte i literal de les normes, doncs aquestes s’han d’interpretar segons l’article tercer del Codi Civil, segons el sentit propi de les paraules, però en relació amb el seu context, amb els antecedents històrics i legislatius i amb la realitat social del moment en que han de ser aplicades, i atenent fonamentalment a l’esperit i a la finalitat de les mateixes i també a l’equitat.
Per part meva dono aquest desagradable tema per tancat però em reservo, si cal, el dret a contestar qualsevol opinió o article.
Em fa llàstima que la ciutat que estimo s’embranqui contínuament en lluites intestines que no ens porten enlloc. No hi haurà mai llistes obertes? Jo, com a periodista, col·laborador del “Diari de Manlleu”, del setmanari “Osona Comarca” i del “Canal Taronja TV” no puc callar si vull actuar com el què sóc i escriure el què penso.
Mentre escrivia aquest article es va morir el nostre gos. El vaig trobar sense alè al jardí. Era molt vell i anava molt medicat. Hauria preferit estar en aquell moment al jardí i ser al seu costat. N’estic fart d’haver d’escriure aquesta mena d’articles quan tinc coses molt més importants que fer. Plegaria de gust d’escriure al “Diari de Manlleu” però no penso pas callar. Això sí, vull deixar ben clar als lectors que haver d’escriure aquesta mena de coses em fastigueja profundament.

Article publicat al Diari de Manlleu

Post a Comment

Your email is never published nor shared. Required fields are marked *
*
*