Skip to content

EN CONTRA DELS DEURES ESCOLARS

 

Començaré per explicar que estic radicalment en contra de l’actual sistema educatiu. No m’estendré en els perquès doncs no tindria espai per parlar de l’anunciat del títol de l’article.
Vull deixar molt clar que aquest escrit no va contra els mestres. Al contrari, els admiro. La pressió que suporten és brutal. Considero que encara fan poques vacances.
No és de rebut que un nen- per exemple- de nou, deu o onze anys hagi de fer deures a casa.
Se’ns demana als pares que ens impliquem seriosament en la seva educació. No hi ha cap mena de dubte que és la nostra obligació. L’escola pot ajudar però nosaltres, en som els responsables principals.
Els nens han de tenir temps per a jugar- és la seva principal ocupació- i en canvi hem creat un sistema que converteix les escoles en guarderies. Les classes sobre matèries lectives tan sols s’haurien de donar els matins. Les tardes s’haurien de dedicar a activitats extraescolars ( esports, música, deures, etcètera).
Tenim uns nens sobrecarregats per excés d’hores de classe i que a sobre quan acaben- massa sovint- realitzen multitud d’activitats extraescolars. Alguns van a anglès, a música, a futbol i un llarg etcètera. Els estem robant el més preuat: el dret al joc i a la felicitat.
Si els pares som els responsables principals de la seva educació ens calen uns nens que no ens arribin a casa a les nou del vespre esgotats i exhausts i amb deures per fer. Nosaltres també estem cansats,així doncs quina relació emocional podem establir amb els nostres fills?
Acabem- massa sovint- fent els seus deures mentre a ells els cauen les parpelles de cansament. M’hi nego!
Quan ja són més grans la cosa canvia. Entenc que a certs nivells- per exemple quan fan ESO o “AQUELLO”- tinguin un mínim de deures a casa.
Les batusses amb la meva esposa són habituals degut a aquest tema, doncs jo -sovint- si estem parlant o jugant li dic que no faci els deures i que si vol ja li faré una nota que digui: “els deures no s’han fet perquè el meu fill jugava o parlava amb mi i ho considero més important que qualsevol altre activitat”.
No penso renunciar a aquesta manera de pensar. No penso col·laborar activament amb un sistema educatiu que considero erroni. Tampoc penso eludir les meves responsabilitats com a pare, però de veritat, a vegades m’ho posen difícil.

Article publicat a “L’Osona Comarca”

Post a Comment

Your email is never published nor shared. Required fields are marked *
*
*