Skip to content

LA IMMENSA SENSIBILITAT DEL MEU FILL

Com ja vaig relatar en aquestes pàgines, el meu cunyat- conegut popularment com a Jonny- va morir sobtadament, el setze de setembre del dos mil dotze mentre jugava un partit de futbol d’afeccionats amb l’Atlètic Ges, al camp del Sant Pere de Torelló. Tot i que va ser atès amb urgència no hi havia un desfibril·lador a les instal·lacions. La UCI mòbil de Torelló va tardar uns deu minuts en arribar però els primers moments són crucials en aquests casos. Demano als propietaris d’instal·lacions esportives, públiques i privades, que en posin un a cada espai a on moltes persones- entre elles nens i nenes -hi practiquen habitualment activitats. Malgrat que no hi ha cap norma que especifiqui explícitament aquesta obligació, personalment ho considero una negligència greu, perfectament defensable a la jurisdicció penal, civil o contenciosa-administrativa.
Aquests aparells no són cars i preparar un o dos membres de cada equip o uns monitors per a la seva utilització es fa amb un curs que dura un sol dia.
Em posaré més poètic. Us parlaré del què va fer el meu fill d’onze anys, la nit de Nadal.
Vam decidir quedar-nos a casa. La veritat és que hi havia poques ganes de fer celebracions. Tot i així vam fer cagar el Tió. Aquesta tradició tan catalana d’obsequiar als nostres infants amb regals que cauen del cel, té darrera un llenguatge simbòlic que jo considero molt important: el regal del naixement de Jesús.
La meva esposa havia sortit i jo vaig anar a fer una llarga migdiada. Mentre; el nen va preparar -per pròpia iniciativa – un obsequi per a la seva mare i per a mi. El va embolicar i ens el va donar a l’hora del Tió. Després de picar i aixecar la manta el vam obrir. Era un muntatge fet amb material d’internet. L’havia emmarcat desmuntant una altre marc a on hi tenia una fotografia d’en Messi.
Al obrir el paquet vaig quedar corglaçat. Era una còpia de la samarreta del seu tiet traspassat. A darrera hi posava Jonny i el número 9. Aquesta va ser la manera com els jugadors de l’Atlètic Ges- tots vestits amb aquest equipament – van decidir d’oferir-li un homenatge pòstum. Em vaig quedar mut. La seva mare i jo ens vam mirar astorats. Finalment vaig haver de marxar i em vaig posar a plorar.
No sé si ho feia d’alegria- per la sensibilitat del meu fill- o de tristesa pel traspàs del meu cunyat. Segurament les emocions es barrejaven.
S’estimaven molt. El meu fill no l’oblidarà mai. El tiet el portava a sobre el tractor i jugaven a futbol entre moltes altres activitats lúdiques.
Gràcies fill per la teva immensa sensibilitat.

Article publicat al “Diari de Manlleu”

Post a Comment

Your email is never published nor shared. Required fields are marked *
*
*