Skip to content

LA METAMORFOSI D’UN ROURE

Des del sofà de casa veig un roure que està al jardí. Actualment sembla mort. Té totes les fulles marrons, dóna la sensació que no hi hagi un bri de vida, però jo sé que no és veritat.
El seu cor batega en somort. Preparant-se per explosionar. Està acumulant forces perquè quan estigui a punt, esclatar com una flor de tots colors.
Intueixo que el moment- a poc a poc- s’acosta. Ha lluitat sense treva. Ha passat moments molt dolents. Ha suportat freds, gelades, solitud, i una nuesa descarnant.
Lentament li van caient les fulles velles, les quals li impedien créixer i canviar.
Fa pocs dies estava al sofà observant-lo i vaig sentir un cruixit esfereïdor. Vaig sortir al jardí, i era ell. Semblava que s’havia mogut i que no era exactament el mateix que el dia anterior, i que fins i tot havia canviat l’aparença.
Estava tot ell ben xop, ple de saba. Feia un esforç enorme. Les seves arrels esquinçaven la pell de la terra i s’arrapaven a la carn del subsol.
A les branques s’hi podien començar a esbrinar les gemes que després esdevindran fulles d’un verd intens.
Em sentia solidari amb el seu immens esforç, però no acabava de comprendre que pretenia; contra què es rebel·lava?
Em vaig abraçar al seu tronc i una potent energia entrà al meu cos. Se’m va obrir de cop el cor i finalment vaig comprendre el que ell volia.
Havia mort per a tornar a renéixer. Per a canviar la seva naturalesa. No volia ser un roure al qual li caiguessin les fulles cada tardor.
Havia decidit no perdre mai el fullatge. S’ho volia regalar i també obsequiar-me a mi, que el contemplo cada dia.

Article dedicat a Sergi Pérez i a Jordi Colomé. Professors de “l’Associació Cultural El Centre de Vic”

Publicat al “Diari de Manlleu”

Post a Comment

Your email is never published nor shared. Required fields are marked *
*
*