Skip to content

UNA TARDA A MANLLEU

He hagut d’anar a l’assessoria doncs hi ha havia uns temes que calia que resolgués personalment. Marxo sobre les 7 de la tarda i fa una temperatura agradable. Per fer temps m’assento a la terrassa del Bus-Stop i demano una Moritz ben fresca. M’entretenc observant els nens com juguen a la plaça nova. També observo alguns adults que passegen i la fan petar. Penso com deu ser la seva vida. Són feliços o pateixen? Faig retrats psicològics de les diferents persones que observo. Estic atent, concentrat i relaxat (miracle!)

Degusto a poc a poc, glop a glop, la meva cervesa. El temps sembla que es para. He arribat a la conclusió que tan sols quan el temps deixa d’existir a la nostra ment, es pot viure el moment present amb gaudi i intensitat.
Decideixo d’anar a donar un passeig i em dirigeixo cap a al Passeig del Ter. Passo per davant d’on hi havia hagut- quan jo era adolescent- la pista de ten·nis d’en Martí Delmuns. Era de terra batuda. Hi vaig passar moments molt agradables. Fins i tot hi vaig guanyar algun partit doncs desconcertava als meus rivals jugant sense revés. Sempre tornava la pilota amb el “draif” ja que em canviava la raqueta de mà. Amb els bons no podia. Tots els tornejos els guanyava en Josep Pujadas.
Quan arribo a vora el riu sento la remor del fullatge dels arbres i una lleugera brisa m’acarona la cara. Baixa força aigua, d’un color marronós i tèrbol. Reflexiono que l’aigua és vida.
M’arribo als rentants i recordo com la meva iaia i la meva tia Pilar i anaven a ple hivern, a rentar la roba com tantes altres famílies. Tinc la impressió que estan una mica deixats.
De cop sento un fort sentiment de solidaritat amb els més febles. Em dol que estiguem permetent que uns quants cràpules estiguin enderrocant l’Estat social que tant ha costat d’aconseguir.
Ens saludem amb dues o tres persones i mentre passejo, penso que Manlleu té un potencial increïble en el Passeig del Ter, i un projecte magnífic que cal desenvolupar. Si mai ho aconseguim- encara que sigui parcialment- serem una ciutat de referència a Catalunya.
Me’n vaig al Municipal d’esports. El meu pare m’hi portava de petit i sento una forta emoció cap a ell. Quan hi entro hi ha molts equips i nens entrenant. Tinc una reunió amb el “Presi”, en Josep Anglada, en Jordi Colomer, en Joan Carrera, la Montse Caballeria i en Josep Mª Collell i altres persones de la junta per parlar de diversos temes.
M’adono que estimo Manlleu amb bogeria. Em té atrapat emocionalment i en aquests casos la raó i té molt poc a dir. Sempre que he intentat distanciar-me’n he fracassat. No cal tornar-ho a provar. Molt poques vegades no és necessari canviar res.

Article publicat al Diari de Manlleu

il·lustració :www.geoxating.cat

Post a Comment

Your email is never published nor shared. Required fields are marked *
*
*