Skip to content

EL DIA QUE VAIG ASSASSINAR AL PIANISTA

Fotografia: Carlos Santana

Estava de vacances, assegut al balcó de l’habitació mentre mirava la mar i escoltava la remor de l’onatge. Amb certesa no sé explicar què em va passar doncs em trobava relaxat i tranquil.
De cop i volta de la terrassa de l’hotel on ens allotjàvem va provenir una música. Vaig parar atenció i el causant era un un aparell d’aquests que tenen forma de piano i imiten tota mena de sons sense cap propietat.
El pianista tocava una coneguda cançó de Carlos Santana. L’he escoltada moltes vegades i Santana fa plorar la guitarra, l’esqueixa fins al punt que els que considerem l’art com una de les facultats més grans de la naturalesa humana se’ns posa la pell de gallina.
El cràpula del pianista no hi posava cap mena de sentiment. Semblava ben bé com si toques per obligació, sense força, sense sentir res. Em vaig començar a cabrejar.
Acabada la cançó- el molt bestia- la va emprendre amb “Juantanamera”. Una cançó per a mi sagrada ,a on una persona d’origen humil canta a la vida, a les seves alegries, al treball, a les tristeses…El pianista l’havia convertida en una melodia sense cor, sense esperit, cantava fins i tot amb desgana.
Insisteixo en què no sé que em va passar i per endavant demano perdó a tota la humanitat doncs el meu acte fou del tot desproporcionat.
Vaig sortir de la terrassa i vaig travessar l’habitació. La meva dona em va demanar on anava. Jo no li vaig tornar resposta. Vaig baixar a la planta baixa on hi havia un guarda jurat. El vaig reduir per l’esquena i li vaig prendre la pistola.
Vaig anar directe cap al músic i li vaig dispara dos trets al cap. Una per cada cançó que havia assassinat. Després vaig marxar direcció cap a la platja i vaig llençar la pistola al mar i em vaig posar a passejar per la sorra.
No sé quan temps va passar, però de cop vaig començar a sentir les sirenes de la policia, després crits que es dirigien a mi: “no es mogui o disparem…” Em vaig entregar sense violència. A la comissaria els Mossos volien que els contestés unes preguntes i que firmés una declaració: m’hi vaig negar.
Quan em van portar davant del jutge i el fiscal els hi vaig demanar si els hi agradava l’art. Em van contestar que ells seguien les normes i la jurisprudència. Em van preguntar perquè havia disparat al pianista. Els vaig contestar la veritat: no ho sabia.
Per acabar els vaig dir que si no els hi agradava l’art estàvem perdent el temps i que no els contestaria cap pregunta més.
El jutge em va enviar a presó incondicional i sense fiança amb el suport del fiscal.
Encara ara maleeixo el meu mal cap i per què no dir-ho: també la desídia del pianista.

Article publicat al bisetmanari “El 9 NOU”

Il·lustració: diariodemexicousa.com

Post a Comment

Your email is never published nor shared. Required fields are marked *
*
*