Skip to content

L’ENEMIC

 

Vivien en cases adossades i la seva relació era una font de conflictes constant. Varies vegades havien arribat als jutjats i als tribunals per conflictes sense sentit. No es parlaven i ni tan sols es saludaven. Eren veïns enfrontats per pura antipatia, perquè hi trobaven gust a fer-se la vida impossible.
Ja de jubilats un d’ells va quedar vidu i residia sol a casa seva. Els veïns no van pas anar a l’enterrament ni li van expressar el condol.
Un any després va morir l’esposa de l’altre casa. L’home- ja gran- tenia bastants dificultats de mobilitat.
Els separava una paret de maons i guix però per l’odi que es tenien es podia afirmar que residien en galàxies diferents.
Un dia d’hivern un dels veïns va observar- des de la finestra- com l’altre anava a comprar i que tenia moltes dificultats per a poder caminar.
Va obrir la porta i li va dir: -que et fa falta, jo hi aniré per tu. L’altre se’l va mirar desconfiat però li va donar una llista i un cabàs.
A partir d’aquell dia sempre més li va fer la compra. Un dia el veí li va donar les claus de casa seva. Passaven moltes tardes junts escoltant música del seu temps i jugant als escacs. Mai van parlar del que havia passat abans.
Un matí- quan va obrir la porta de la casa veïna- no va sentir cap soroll i això el va sorprendre. Assegut en un sofà reposava el cos del seu veí .Havia mort d’un atac de cor fulminant.
Ell es va cuidar de tots els tràmits- ja que el difunt no es feia amb la família- i quan l’enterrament va concloure se’n va anar silenciosament cap a casa seva.
Queia un plugim persistent que ho calava tot. Va arribar ben moll. Va encendre la llar de foc. Per la finestra- molla i entelada- mirava el carrer. Sabia que havia fet el que calia i ho tornaria a fer. Un buit immens li cremava l’estomac.
Va agafar el tauler i va posar-hi les peces com si anés a jugar una partida amb el seu veí. El peó de davant del rei blanc va avançar dos quadres. Mai més es va tocar aquell joc d’escacs. Era un homenatge als qui s’agafen la vida com un aprenentatge. Sense enemics. Simplement jugant per plaer, perquè això és el què toca ara i aquí.

Narració publicada al Diari de Manlleu