Skip to content

RECORDS D’UN MANLLEU TRIST

 

Recordo quan era jove. El meu pensament combregava amb l’anarquisme i exercia de hippi i provocador underground.
Fa pocs dies em vaig presentar a l’Ajuntament de Manlleu, a una reunió, amb barba de 15 dies i els cabells desordenats. No ho vaig pas fer a propòsit. Calia anar-hi sí o sí i no en tenia cap ganes perquè no em trobava massa bé però mentre en Josep Anglada sigui president de l’AEC Manlleu sempre em tindrà al seu costat.
Ningú es va estranyar. Fins i tot algú devia pensar: no canviarà mai! Tan sols alguna mirada dels vianants veient un individuu que conduïa un Mercedes ( per cert de segona mà) amb aquell aspecte.
D’aquell Manlleu de la meva joventut tan sols en tinc que pèssims records. El franquisme agonitzava i la gent benpensant que governava aquell poble estaven vivint en plena confusió mental valorant cap on anirien les coses Alguns ja treien la senyera després d’haver estat franquistes convençuts i d’haver fet diners essent fidels al règim. Alguns van malbaratar el seu patrimoni per incapacitat i fatxendaria.
Podria omplir algunes línies d’aquest escrit amb els noms dels qui tallaven el bacallà, però no ho faré perquè podria semblar una revenja, vist l’estat econòmic actual d’algunes d’aquelles persones.
Recordo una vegada que per presumpte insolvent i hippi, una família benestant manlleuenca no em va voler llogar un pis. No sabien que, com va escriure Nietzsche, és perillós escopir contra el vent.
Detesto aquell Manlleu. Si segueixo estimant aquesta ciutat és pels records de la infantesa, però em costa oblidar l’odi que traspuaven algunes persones cap els qui no pensàvem com ells i no érem de bona família. No hi havia compassió.
La joventut és complicada per la manca d’experiència, però això no els importava pas. Ells en tenien molta, en vanitat i fatxendaria.
En definitiva: he decidit tornar als orígens amb alguns matisos intel·lectuals importants, fruït de les vivències que m’ha aportat la vida.
M’agradaria deixar créixer la barba al seu lliure albir ( impossible, perquè em pica molt la pell) i els pocs cabells que em queden potser es mereixen el dret a decidir si volen ser independents.
Com sempre dic a l’empresa: nosaltres no competim amb ningú. Cal-tan sols- que fem la feina el màxim de bé possible i que no enganyem mai al client. El premi ja vindrà per si sol.
Qui vulgui competir que ho faci, però els meus horitzons vitals tornen als orígens, un cop purificats.
Lluitar per recuperar la salud després de les seqüeles que em va deixar el càncer que vaig patir (la qual cosa està ben encaminada). Esforçar-me per estimar la vida, que en el fons és més senzilla que els nostres complicats raonaments mentals. Ser solidari amb tots els éssers sofrents, especialment amb els més desvalguts. Escriure i comunicar. I una cosa molt important: vetllar per l’empresa, perquè si no ten’s recursos econòmics quedes en mans dels voltors.
En definitiva: treballar per ser feliç amb les petites coses que sempre són les més grans. Cal que el meu exercit siguin els arbres, les roques i els ocells del cel.
Ja ho va dir Jesus: sigueu candits com els coloms i astuts com les serpents.
Article publicat al Diari de Manlleu