Skip to content

HO JURO, JO DONARIA LA VIDA

Reconec que sóc un a persona carregada de defectes. Poca cosa puc ensenyar als altres doncs la meva imperfecció és tan gran que massa vegades en lloc de donar llum dono fum.
Un cop he deixat això ben clar, sí que vull manifestar-sense cap pudor- que hi ha una cosa a dins meu que és un gran tresor. Aquest no és d’altre que un profund sentiment de compassió cap el propi dolor i el dels altres.
Tinc una fotografia a casa , al meu despatx, feta a Cap Verd . Un nen d’uns 5 anys mira completament nu l’onatge. A sota n’hi ha una altre del meu fill- vestit informalment- que també es mira les onades.
Aquest nen nu vivia- amb la seva família- en una xabola feta d’uralites al costat de la mar, en un estat de pobresa extrema.
Un dia vaig sentir que també era el meu fill i fins i tot estava disposat a anar-lo a buscar i portar-lo a casa perquè fos el germà d’en Lluc.
La meva companya m’ho va treure del cap. Massa complicacions i potser malgrat la seva escassetat material era més feliç que nosaltres..
Proclamo que aquest nen és el meu fill i renego dels vincles exclusivament basats en la sang perquè no sóc cap mafiós i aquest és el seu codi.
Em sento manlleuenc i català però per sobre de tot em declaro ciutadà de l’Univers.
Allà on hi ha dolor- físic o psíquic- aquest forma part de la meva vida i on hi ha felicitat també.
Com que aquest sentiment és l’únic tresor que tinc el defensaré amb ungles i dents.
No em rendiré mai. Intentaré millorar com a persona, la qual cosa em fa molta falta, però no deixaré de sentir que jo i l’Univers som la mateixa cosa i que la separació aparent no és res més que una que una ficció mental.
Us ho ben juro, si se’m garantís que donant la meva vida cessaria tot el sofriment existent, no m’importaria gens ni mica regalar-la. Tan sols demanaria un petit favor: que el final fos ràpid i amb un dolor raonable.

Il·lustració: www.artelista.com

El Crit, pintat per Munch

Article publicat al Diari de Manlleu