Skip to content

CARTA D’UN GOS

A vegades a casa parlen del que va passar perquè jo visqués. Ells es pensen que no ho entenc però s’equivoquen perquè nosaltres-els gossos- tenim facultats que els humans no coneixeu.
Resulta que el meu para va saltar la tanca del jardí i va prenyar la mare. Vam néixer 7 cadells però un ja era mort. A vegades m’assento davant del meu cuidador i li miro els ulls i li pregunto el per què: en aquests casos no sé que li passa però em clava la mirada i després abaixa els ulls com sinó tingués resposta.
Els germans van anar a parar a diferents cases i jo- quina sort!- em vaig quedar a viure amb la mama perquè el nen de la casa em volia de mascota.
Sempre vaig amb la mare. Juguem, saltem, ens esbatussem, ens llepem. Ella m’ho ha ensenyat tot. Correm lliures pel jardí i mai estem estacats. A vegades també dormim de panxa al sol. Jo solo posar el cap sobre el seu llom i li mossego l’orella per jugar. Després ens ronquem i ens esbatussem de valent. És un joc fantàstic.
A la nit entrem a la casa i ens adormim als peus de les persones que ens cuiden. Si fa molt fred passem la nit a dins i el primer que es lleva ens obre la porta.
La mare no sap llegir ni escriure i per tant no me n’ha pogut ensenyar. Per això per fer aquesta carta vaig idear un pla: mirar els ulls del més gran de la família- que és qui ens dona el menjar i a vegades he sentit que diu que és mig escriptor- i demanar-li telepàticament que composés aquestes lletres.
Em va costar molts dies d’esforç. Ell em contestava la meva mirada encarant-me la seva. Jo m’assentava a terra i em quedava palplantat insistint. M’acaronava el cap i em deia: què vols Max? Aquest és el nom que em va posar el petit de la casa el qual em llepa a vegades la cara i el seu pare I la seva mare s’emprenyen. Jo els llepo a tots doncs els estimo molt.
Crec que un dia va entendre finalment que havia de fer aquest escrit. Segur que es pensa que és idea seva.
A vegades tenen les notícies posades i no comprenc els humans ni moltes coses que expliquen.
Crec el motiu d’aquesta carta és la necessitat de dir-vos que – en general- ho feu molt malament. No sabeu viure el moment present, us baralleu tot el dia. Veig nens que viuen molt pitjor que jo, que no em puc queixar de res.
Me’n torno a jugar amb la mare. M’he assentat al costat del meu cuidador mentre escrivia per inspirar-lo. Espero que ho hagi fet entenedor. Com ja he dit, la mare i jo no sabem llegir ni escriure, ni falta que ens fa!
Potser trobareu estrany que un gos us escrigui una carta. A mi em sembla del tot normal i necessari. Disculpeu que no sàpiga signar.
Article publicat al Diari de Manlleu