Skip to content

SÉ QUI SOU

Havia nascut en una casa pobre de solemnitat. A vegades calia anar a robar naps perquè, textualment no hi havia res per a menjar.
Li van ensenyar justet a llegir i escriure- en castellà- és clar.
Els poderosos ho manegaven tot amb el vist i plau de la jerarquia de l’Església catòlica que té tants pecats acumulats al llarg de la història, que tan sols Jesús podria perdonar a qui ha traït un dels missatges més bells i espirituals que ha rebut la humanitat.
Quan li van dir amb catorze anys que calia que anés a treballar a una fàbrica tèxtil- perquè era necessari per sobreviure ella no es va estranyar. Era una situació que ja tenia entomada des de feia temps.
El primer dia de treball- manada per un encarregat sense escrúpols- i sense cap mena d’aprenentatge, la va posar a manipular una màquina.
Ella ho volia fer bé. Estava acostumada  a abaixar el cap davant dels poderosos. Així li havien ensenyat i ja ho tenia com un hàbit adquirit, que encara ara li dura. Li diu senyors a persones  vanitoses i arruïnades, quan ella té molt més bens materials i ètics. Confesso que no ho puc suportar.
Era massa jove, i no tenia experiència ni astúcia per tractar amb els gossos rabiosos, àvids dels set pecats capitals, que constituïen el poder establert.
Sóc cristià i budista i sé que el escric està en contra de les ensenyances que procuro seguir, amb poc èxit com podeu comprovar.
Aquesta ràbia acumulada durant molts anys però, ha de sortir de dins meu i fer el seu camí.
Va passar el que era més lògic. De tant voler servir- amb tota cura- als gossos rabiosos, va posar el braç dret a dins de la màquina i li va tallar.
Mentre això ocorria, el bisbe resava el rosari amb quatre beates adinerades.
Un home bo i sense estudis es va enamorar d’ella i es van casar. Tot el què tenien- en aquell moment- era una vaca que els havia donat la família del meu pare. Després vaig néixer jo.
Mai acotaré el cap, mai m’humiliaré davant de cap poderós! Mai acceptaré una amenaça!. Els que em coneixen bé en poden donar testimoni. Tampoc vull que ningú em tracti de senyor. El meu nom és suficient. Llucià a seques.
Des de la meva posició social i econòmica actual- sanejada i tranquil·la- reconec  que a dins meu posseeixo una arma letal molt perillosa: la capacitat d’utilitzar l’astúcia com a venjança. I això és molt delicat perquè et pot autodestruir.
Jo sé que hi ha esquerres i dretes perquè la meva mare tan sols en té un de braç: l’esquerra.
Jesús, camí del Gólgota, vexat, humiliat. maltractat psíquica i físicament, un cop ja clavat a la creu,  encara va exclamar: “Pare, perdona’ls perquè no saben el què es fan”. M’agradaria ser com ell. Potser un dia ho aconseguiré. Al cap i a la fi els que el van trair foren els mateixos que ho van fer amb la meva mare.
Article publicat al Diari de Manlleu