Skip to content

ASSASSINAT A LA NIT

 

Era molt tard, a la nit i necessitava treure diners del banc. Vaig buscar un caixer automàtic. A dins, a terra, una noia, que em va semblar que no arribava a 30 anys estava estirada amb amb la cara desencaixada i amb una mà es protegia l’abdomen del qual li rajava sang. La seva bellesa era-malgrat la situació- exultant.
No porto mai mòbil així que li vaig demanar el seu per avisar a una ambulància. També podia utilitzar l’aparell de veu de del caixer.
Em va demanar per favor que em quedés al seu costat i li fes companyia. Li vaig respondre que considerava urgent avisar als serveis mèdics.
Em va pregar que no ho fes. Em va dir que volia morir però no sola.
No sé si vaig actuar correctament. No ho sabré mai. Els seus ulls em suplicaven que em quedés al seu costat i que li fes companyia en el traspàs.
Em va demanar si fumava i li vaig posar una cigarreta encesa a la boca. Em vaig asseure al seu costat i ella em va passar el braç per darrera l’esquena i em va fer un petó als llavis, després va recolzar el cap a la meva espatlla.
– Ningú m’ha escoltat mai- em va dir. Tu ets capaç de fer-ho? Jo li vaig dir que sí i vaig encendre’m una cigarreta.
Em va explicar resumidament la seva vida.Abandonats feia anys pels seus pares els tres germans se’n sortien com podien, però un dia – en la cruel guerra que es va produir als Balcans- els bosnians havien agafat al seu germà gran i amb ell es van emportar a la seva germana petita i també a ella. Al seu germà li van endegar un tret al cap. Després les van violar a totes dues.
Va fugir a Espanya i no va trobar altra feina que la d’exercir la prostitució. S’havia posat en molts problemes personals i algú- no em va voler dir qui- li havia clavat com a represàlia una punyalada mortal.
Em vaig posar a plorar i la vaig besar intensament. Els seus ulls, a poc a poc s’pagaven i miraven directament als meus, mentre xuclava una altra cigarreta que jo li havia encès. La vida li fugia seguint la corrent d’un riu imaginari.
Em va agafar la mà amb les poques forces que li quedaven. Jo sanglotava i sentia una opressió terrible al bell mig del pit.
Després va expirar. En un atac de ràbia incontrolada vaig començar a donar cops de peu al caixer fins que va quedar fora de servei mentre cridava a la càmera de seguretat -que l’assassí ja havia destruït amb anterioritat- “I tu que espies, collons!”
Després- mirant al cel- em vaig dirigir a Déu: Per què, Pare, per què?!
Començava a fer-se clar. Em calia marxar abans no em veiés ningú i hagués de donar un fotimer d’explicacions a la policia.
Quan vaig arribar a casa estava fet pols. Vaig dormir dos dies seguits i em vaig negar a donar cap mena d’explicació.
Relaten que mentre dormia cridava: per què, Pare per què, l’odi és tant poderós?
Si existeix la reencarnació, espero trobar-la en la propera vida i fer-li tots els petons que ningú va ser capaç de regalar-li.

Narració publicada al Diari de Manlleu