Skip to content

RETROBAR EL NOSTRE NEN

No tinc cap dubte de que molts dels problemes i del sofriment que ens generem tenen l’arrel a l’infantesa. També a l’adolescència.
Els nostres pares ens estimaven però en alguns casos no en van saber prou. No ho feren pas intencionadament. Tan sols fou producte de la ignorància. No en van saber més.
El primer pas és perdonar-los. Això mentalment és relativament fàcil però no serveix de res. Aquest perdó ha de sortir del cor.
Arrosseguem quantitats de pors que són un llastre que ens fa caminar ajupits per la vida: por al què diran o pensaran els altres; por a la malaltia; por a la mort; por al pecat; por a la llibertat; por a nosaltres mateixos i un etcètera molt llarg que ocuparia tot l’article.
Hem perdut al nen que encara viu en nosaltres. Aquell que era feliç en el moment present, que gaudia de l’ara i aquí. Si volem que el nostre sofriment minvi i en definitiva ser persones més lliures, l’hem de retrobar. El tenim ben abandonat, a vegades ni sabem que encara existeix a dins nostre.
Aquell nen no necessitava joguines i era capaç d’inventar-se mil històries amb un tros de branca o amb una pedra. Aquell nen que estimava la vida perquè ni tan sols s’ho plantejava. Aquell nen que a vegades plorava, a cor que vols, sense cap mena de vergonya i així descarregava les seves frustracions.
Estem tant malalts que ja n’hi som capaços de plorar, i si alguna vegada ho fem ens amaguem perquè no ens vegi ningú. La raó governa els nostres actes i reprimim sistemàticament el què sent el nostre cor.
Ens fa por mostrar els nostres sentiments en públic perquè ens han dit que això queda malament. Se m’en fot!
A vegades fas un petó a una persona a la qual li ten’s estimació i si és del mateix sexe, notes que se sent incomode. Ens hem prohibit abraçar-nos públicament i podria seguir amb una llarga llista de repressions dels nostres sentiments.
Si tingués por d’escriure des del cor, plegaria immediatament, per una raó molt senzilla: estaria enganyant al lector. Escric el què sento i em serveix de teràpia.
“Hem creat una presó a la mida de les nostres pors” frase que va escriure l’Emili Bayon i que la faig meva, i a causa d’això, el sofriment no ens deixa viure el moment present. Si alguna vegada m’equivoco- cosa que faig sovint- m’esforço per a tornar-me a aixecar.
Hem d’enderrocar la nostra presó perquè a dins hi ha un nen innocent, tancat i abandonat, que plora desconsoladament i els seus crits esgarrifen a tot l’Univers.

Article publicat al Diari de Manlleu

Post a Comment

Your email is never published nor shared. Required fields are marked *
*
*