Skip to content

CARTA ALS QUI NO VOLEN ESCOLTAR

Abans d’escriure aquestes línies, he hagut de reflexionar-hi molt. Reconec que a dins meu i havia molta ira i ha calgut observar-la i deixar-la fluir.
Hi ha una cosa que no puc aguantar: les persones que no escolten.
Sovint es produeixen situacions en que s’endega una conversa i veus clarament que tu fas l’esforç d’entendre l’altre malgrat que pensis diferent. Expliques també el teu punt de vista però notes que les teves paraules s’estavellen contra un mur de prejudicis i idees preconcebudes que són inamovibles. La conversa doncs no té cap sentit. És per educació que segueixes parlant.
Definitivament això s’ha acabat. No vull perdre ni un segon amb aquesta mena de gent.
Ells tenen la raó, la veritat absoluta. No importa si els hi expliques que respectes la seva manera d’entendre-ho però que vols que ells respectin la teva manera de pensar.
Són uns dictadors i no importa si són d’esquerres o de dretes, si tenen més o menys diners, si són analfabets o doctors, etcètera. Senzillament volen imposar a tothom la seva manera d’entendre la vida. Fins i tot a vegades aixequen el to de veu i això ja no ho puc aguantar.
Si fossin capaços d’obrir la seva ment i el seu cor, aprendrien moltes més coses però viuen en un món tancat amb pany i forrellat, ple d’egos i de pors.
La última realitat és que no escolten perquè tenen por de que el seu món no sigui tan perfecte com ells voldrien i això els faria trontollar. Són uns covards.
El què més em cabreja no és que no escoltin, sinó que a més em vulguin imposar la seva manera d’entendre les coses, faltant el respecte de qui no pensa com ells.
No m’estranya que el món estigui i hagi estat ple de dictadors. Aquests necis tenen la veritat absoluta i ja està, i sense cap mena de mania la imposen els altres si cal a sang i foc.
M’he fet un propòsit: no val la pena entrar en aquesta mena de converses així que a partir d’ara quan em trobi en una situació com la que he relatat la tallaré en sec.
“Si vostè no vol escoltar jo tampoc”, els hi diré educadament i marxaré tan tranquil.
Pot semblar una actitud egoista però estic segur que no ho és. Senzillament és que he arribat a la conclusió que en aquests casos perds molta energia i que l’esforç que fas no serveix per a res.
Que es quedin amb la seva veritat, doncs jo tinc coses més importants que fer, com per exemple estirar-me sota un arbre perquè em protegeixi de la calor de l’estiu, mentre compto les fulles de cada branca.

Article publicat al Diari de Manlleu

Post a Comment

Your email is never published nor shared. Required fields are marked *
*
*