Skip to content

EN JOHNNY TRUCANT A LES PORTES DEL CEL

 

El 22-09-2014 va traspassar en Joan Molera, tothom però l’anomenava Johnny.
En Johnny i jo anàvem a la mateixa escola de meditació i d’autoconeixement. Pensem que quan un cos deixa de respirar, l’esperit entra en un altre pla de consciència. No explicaré res més d’aquest tema perquè pertany a la intimitat.
Ho he relatat perquè el lector entengui que em dirigeixi a m’en Joan utilitzant en algun moment el temps verbal del present perquè per a mi està ben viu.
Estimat amic:aquests dies he sentit un fort sentiment d’estimació cap a tu. També he plorat i he recordat moments d’aquesta vida que vam compartir.
T’en recordes del viatge a Tunissia? També va venir la Ramona, la teva companya, amiga, esposa i mare dels teus fills.
Totes les dones perdien el cap per a tu. A l’avió una hostessa del vol ja se t’havia lligat i volia quedar amb tu quan arribéssim a Tunissia. Al·lucinant!
T’en recordes de quan dormint a la platja ens van robar tots els diners? Bé a mi no perquè me’ls havia entaforat als òrgans genitals. Ens passaven d’un cos de policia a un altre i tots es feien l’orni fins que jo em vaig emprenyar de valent. Arrel dels meus crits ens van pujar a tots en un cotxe sense plaques ni sirenes. Vaig passar por, però ens van portar a l’ambaixada espanyola on ens van donar 5.000 miserables pessetes per a tots, que érem quatre. Sort d’uns amics de la Ramona que ens van acollir i deixar diners per acabar de passar les vacances.En aquell viatge ens en van ocórrer moltes més coses quasi increïbles, com aquell dia que ens vam haver d’atrinxerar a l’hotel i fugir, mig d’amagatotis, de la població. Els hi agradaven les nostres companyes i la cosa pintava malament.
En aquell viatge la Ramona i tu us vau convertir en parella.
No et deus pas haver oblidat quan jugàvem partits de futbol amistosos. El nostre equip s’anomenava “Herrivaquexuta”. Nom que ens havíem posat per a provocar a la gent benpensant.
Sempre perdíem, perquè moltes vegades anàvem a jugar sense dormir i fins i tot no aconseguim formar un equip d’onze jugadors. Els nostres rivals habituals eren els del PSC de Manlleu. En Ramon Sitja era imparable. Un dia però vam anar a dormir d’hora ens vam reforçar amb en Joaquim Albareda i en Pep Nogué i, oh miracle! Vam guanyar.
Vam viure plegats moltes situacions, totes molt sucoses per a explicar, però cal deixar espai als altres col·laboradors d’aquest setmanari.
Dir-te que em van caure les llàgrimes en l’acte que es va fer al tanatori de Vic, abans d’incinerar el teu cos físic. Quan va sonar la música en directe- com tu havies demanat abans de traspassar- de la cançó de Bob Dylan, “ Knockin’ on heaven’s Door” (escrit segons ho va fer Bob Dylan), i que traduït al català no literalment, vol dir: trucant a les portes del cel.
Una de les estrofes diu: mama, posa les meves armes a terra, ja no puc disparar-les més. Un gran núvol gris s’està acostant. Em sento com si estigués trucant a les portes del cel. Trucant,trucant,trucant a les portes del cel (quatre bis).
Ara, momentàniament, et deixo uns segons, vaig a a posar al CD de “Trucant a les portes del cel”, concretament la versió que en van fer els Guns N’ Roses. Aquests dies cada cop que la poso em cauen les llàgrimes tot i saber que estàs molt bé.
No cal que t’ho digui, però vull proclamar-ho ben alt i clar: t’estimaré tota l’eternitat!

Article publicat al Diari de Manlleu

Post a Comment

Your email is never published nor shared. Required fields are marked *
*
*