Skip to content

LA PRIMERA ESCAPADA

 

Molts dels lectors, segur, que tenen al seu cap, la primera vegada que van marxar un cap de setmana amb la noia o el noi que feia poc que havien conegut.
Dies abans ja et costa dormir i et passes moltes hores pensant que el temps no córrer i que aquell moment no arribarà mai.
I sí, arriba. Et trobes dins d’un núvol i quan poses el cotxe en marxa cap a la destinació elegida, comença una sensació de compte endarrere. El temps juga en contra teu.
Abans has triat unes cançons pel compact. I gaudeixes de cada corba que té la carretera. Després el sopar, la conversa sense presses, regada amb un bon vi i finalment el moment màgic de pujar a l’habitació i fer l’amor.
Poden passar moltes coses però mai més res ja serà igual.
En el fons no coneixes a la persona que viatge al teu costat. N’has fet una projecció. Estimes el desconegut que creus conegut, perquè la teva imaginació ha generat una realitat inexistent.
Si la relació continua i acabes vivint amb aquella persona al cap d’un temps surten les discrepàncies. Sovint ja costa suportar-se a un mateix. La cosa es complica quan sou dos a conviure. I la dificultat és màxima si arriben els fills.
Enamorar-se és fàcil, desenamorar-se també. Un feix se substàncies bioquímiques que genera el nostre cervell t’envien al setè cel. La raó hi té molt poc a dir. I això és un error.
Arriba el dia en que no saps si continuar o buscar una nova sensació com la que havies viscut i que està fortament arrelada a la teva ment.
Després cal decidir. Valorar a la persona que ten’s al teu costat i intentar- si així ho decideixes- que aquella relació prengui una nova embranzida.
Sempre desitgem el que no tenim i valorem molt poc el què ens ha donat la vida..
L’altre no és com tu voldries i en el fons el què pretens es canviar-lo a la teva mida.
Després cal decidir si l’acceptes com és o ho engegues tot a rodar. Aquesta em sembla que és la qüestió: l’acceptació de l’altre amb totes les conseqüències.
No hi ha una resposta inequívoca però em penso que tothom té dret a ser com és. No tenim dret a canviar a ningú.
Cal descobrir el parany de la nostra ment. Jo, de moment, no vull canviar de parella, però respecto les decisions que pren cada persona. Faltaria més! I també cal dir que no hi ha dos casos idèntics.

Article publicat al Diari de Manlleu

Post a Comment

Your email is never published nor shared. Required fields are marked *
*
*