Skip to content

L’HOME QUE NO PODIA PLORAR

En Joan va néixer l’any 1950 en una família humil. Els seus pares l’estimaven però pertanyien a una generació on estava prohibit mostrar els sentiments. La societat d’aquella època no ho veia bé i els seus progenitors mai els van besar ni acaronar. Patien una greu mancança en les capacitat d’expressar el què sentia el seu cor.
Anar a col·legi era un infern. Els professors pegaven a cor que vols i el nacionalcatolicisme imposat per Franco i la jerarquia catòlica feia estralls.
Maleits feixistes! Maleits també els que van trair la doctrina de Jesús!
Quan hi havia problemes, a casa seva, sempre es posaven al costat dels mestres d’aquella fastigosa escola. L’amor dels seus pares no li servia doncs de cap consol, perquè si no s’expressa correctament, aquest, no té cap efecte balsàmic.
No en sabien més. També eren unes víctimes.
Va anar creixent i el seu cor es va endurir tant que era incapaç de que cap llàgrima regalimés dels seus ulls. Un sentiment persistent d’odi omplia cada cel·lula del seu cos, tot i ser una persona molt sensible.
Es va casar i va tenir fills però era incapaç de transmetre adequadament els seus sentiments.
Primer va morir el seu pare i no va vessar ni una sola llàgrima. Després va morir la mare i li va passar el mateix, malgrat que els estimava profundament.
Aquella incapacitat de treure el que tenia a dintre el convertia en un ser incomplet, en una persona sense empatia i li ocasionava profundes mancances en les seves relacions amb els altres i malestar amb ell mateix.
Un dia mentre passejava per la muntanya, va poder observar com un malparit fuetejava un gos fins a matar-lo. No va ser capaç de fer res per impedir-ho però a dintre seu es va encendre un foc. Una flamarada.
Quan va arribar a casa seva va sentir al bell mig del pit com un terrabastall. Com si un gran roca es partís en milions de bocins. I va començar a plorar. Les llàgrimes li queien a dolls. Aquella catarsi va durar dos dies i dues nits. Va quedar esgotat però profundament relaxat i feliç. L’odi es va difuminar i va notar que sentia que el seu cos era molt més lleuger. Casualment aquell dia era Nadal.
I és que: “els òrgans vessen llàgrimes que els ulls no ploren” (David Ponce. Doctor en osteopatia).

Narració publicada al Diari de Manlleu

2 Comments