Skip to content

DE QUAN FAIG FER D’ESCOMBRIAIRE

Tenia uns 17 anys i dubtava de que fer amb la meva vida. Em considerava hippy i àcrata i volia canviar el món al preu que fos. En moltes coses segueixo pensant el mateix que en aquella època però amb matisacions. Somnis d’adolescent dels quals la societat ja es va cuidar de passar-me factura. Somnis de qui volia i vol encara un món molt més just que el sistema que governen els hipòcrites i fariseus, ja s’encarrega de què no arribin a bon port. Tampoc sabia que primer cal canviar-se a un mateix. Sense aquesta premissa no hi ha revolució possible.
Un conegut, més gran que jo- d’una casa benestant de Vic- volia comprar-se una moto, però els seus pares ja estaven cansats de donar-li tots els capricis i s’hi negaven en rodó.
Com que la volia de totes totes, va buscar feina, i en va trobar d’escombriaire i li van encarregar de conduir un dúmper pels estrets carres de centre històric vigatà. Necessitava un ajudant que anés al seu costat i tirés les bosses de deixalles a dins del vehicle i em va proposar de fer aquella feina.
Era estiu i per tant no feia fred i jo estava desvagat i amb ganes de fer un viatge a Suècia i no tenia diners. Així que vaig acceptar.
Ho dic ben clar i sense cap vergonya: és la millor feina que he fet mai!
Començàvem la recollida sobre les deu de la nit i la finalitzàvem sobre les sis de la matinada. Cal dir que ens ho agafàvem molt tranquil·lament i que el fet d’haver d’anar a buidar el dúmper quan era ple, interrompia la recollida.
Sempre recordaré la bellesa del centre històric vigatà. Les seves olors, els carrers estrets. La càlida solitud de la nit compartida amb el meu company de feina.
Cap a les dotze estacionàvem el vehicle i anàvem a l’Snack, a la plaça Major, vestits d’escombriaires. Algunes persones ens miraven amb aire depreciatiu i jo m’hi tornava desafiant-los amb un somriure burleta. També hi trobàvem els de la nostra colla i preníem una cervesa mentre la fèiem petar.
Quan acabàvem la feina ens trèiem els guants, es rentàvem les mans en una font pública i anàvem a furtar un meló o una síndria, que menjàvem amb passió, en unes parades estables de fruita, que teníem controlades. Després anàvem a dormir a casa del meu company i quan ens llevàvem, sempre cap a les dues de la tarda, ens dutxàvem i dinàvem.
No m’importaria gens ni mica tornar a fer d’escombriaire però la salut no m’ho permetria, i no em plauria passar fred a l’hivern i tampoc el sou que em pagarien.
Sempre li dic al meu fill que quan sigui gran faci una feina que li agradi i que la desenvolupi tant bé com pugui. Que mai valori el què poden pensar algunes persones benpensants. Que no accepti, sense raonar, els valors de la societat en la qual vivim perquè aquesta té les mans brutes de vanitat i d’altres coses pitjors.
De fet encara ara, metafòricament, faig d’escombriaire. Intento netejar el meu cor de l’odi, la supèrbia, la vanitat i de moltes altres càrregues que espatllen la vida, perquè hi creixi l’amor i la compassió. A vegades però em desanimo, perquè veig que a dins meu hi ha massa bosses plenes de deixalles. Moltes més que les que em calia recollir, cada nit, al centre històric de Vic.

Narració publicada al Diari de Manlleu

Post a Comment

Your email is never published nor shared. Required fields are marked *
*
*