Skip to content

L’ABRAÇADA

 

Era un infant que corria a abraçar a la seva mare quan tornava de treballar. La iaia Maria el cuidava i fins i tot dormien plegats. El petit li posava la mà a la galta i quan s’escalfava aquell tros de carn fet esperit, canviava la mà de cantó. El pare l’estimava i la tieta Pilar també.
Vivien en uns baixos on la humitat es menjava les parets i eren pobres de solemnitat.
Un dia la iaia Maria es va morir de cop i el món es va ensorrar. Ella i el petit, que tenia sis o set anys, bategaven en un sol cor i aquella separació va resultar molt traumàtica
Aquell nen encara recorda el primer dia que el van portar a una escola podrida de feixistes i que pervertien escandalosament el missatge de Jesús.
La seva mà rectora era l’esquerra perquè així li havia acostumat la mare- a la qual li mancava un braç- el dret. Aquesta va ser la primera repressió que va patir. A l’escola calia que fos la dreta. Des d’aleshores és ambidextre i no sap instintivament on té ni una ni l’altra. En això no és pas diferent de molts polítics.
Als pares no els havien ensenyat a demostrar físicament el seu amor i aquell nen- des de la mort de la iaia Maria- cada dia es trobava més sol i abandonat. A estudi pagaven a cor que vols i la vida era aspra com el sabó amb el qual les dones rentaven la roba al canal.
Aquell món era ple de feixistes que després van canviar de bandera. També de persones humils als quals ja els estava bé com funcionava aquell camp de concentració.
Aquell nen havia crescut i portava la rebel·lia al cor. I això també li van fer pagar car.
Moltes d’aquelles persones que afalagaven al regim i feien negocis bruts, ara estan ben arruïnats. D’altres, ja són morts i fins i tot n’hi ha que se n’han sortit prou bé.
Aquest era el Manlleu que va viure. No li deu res a aquesta ciutat, que massa sovint s’equivoca, quan ha de prendre decisions col·lectives importants.
Malgrat tot, estima Manlleu. Els records del riu, del carrer “Sant Domingu”, l’hort on la mestressa el deixava jugar, la Plaça abans de que l’alcalde falangista, la convertís en un mausoleu feixista, el Cinema Edison, el teatre Centre on també hi havia projecció de pel:licules. Són bells records, com els amors platònics propis de l’adolescència. Amor sense sexe perquè aleshores tot era pecat.
A vegades, quan està molt trist, arrauleix el seu cos a dins del llit i no sap si somnia o es fa pipi, com quan era un nadó, mentre plora i pidola una abraçada de la iaia que l’ajudi a parar el temps i el sofriment.

Publicat al Diari de Manlleu

Post a Comment

Your email is never published nor shared. Required fields are marked *
*
*