Llucià Guiteras

VIATGES

Llucià Guiteras — Sun, 31 Aug 2008 14:31:54 +0000

En el llibre que porta per títol “L’Ecologia Emocional”, subtitulat “l’art de transformar positivament les emocions” de Jaume Soler i M.Mercè Conangla (editorial Amat S.L, Barcelona 2004) s’hi pot llegir i cito literalment:” al principi era el caos, partícules esvalotades, atraient-se i repel·lint-se. Àtoms desbocats aproximant-se i allunyant-se en el silenci infinit, dins del no res, sense pla, sense destí ni consciència”.

Aquesta frase que he citat és profunda i poètica. És possible que al principi fos el caos però com afirmen posteriorment els autors de la frase citada, després aparegué la cooperació i amb ella organismes més evolucionats i finalment la consciència.

La unió de dues persones és sens dubte un acte propi de sers evolucionats, conscients, fins i tot el definiria de galàctic. Dues solituds busquen la unitat amb l’univers d’on inicialment provenen i pertanyen.Dues estrelles intercanvien i fusionen la seva escalfor; dos sols sobirans i irrepetibles uneixen el seu destí allunyant-se cada cop més del no res, refutant l’absurd. L’oceà és fet d’infinitat de gotes d’aigua, que s’uneixen i formen la mar.

Per acabar citaré al mestre Dogen: “la nostra vida a què es pot comparar? A la gota de rosada que salta del bec de l’ocell aquàtic, i en la qual es reflecteix la lluna”.

ÀNIMES CONTEMPLATIVES

Llucià Guiteras — Thu, 28 Aug 2008 10:05:55 +0000

L’escriptor portuguès Fernando Pessoa va deixar escrit al llibre del desassossec que: “la vida és un viatge experimental, fet involuntàriament. És un viatge de l’esperit fet a través de la matèria i, com que és l’esperit qui viatja, és en ell a on es viu. Hi ha, però ànimes contemplatives que han viscut més intensament, més extensament i tumultuosament que d`altres que han viscut externes. El resultat ho és tot. Allò que s`ha sentit, ha estat allò que s’ha viscut”.

Deixant a part de si aquest viatge és voluntari o involuntari, trobo molt encertada la reflexió que conté. Certament els sentiments i la gestió de la intel.ligència emocional són el nostre repte pendent.

Quan dues persones decideixen compartir la vida emprenen un viatge per el sender dels sentits i de la vivència. Aquest viatge és per naturalesa, des del naixement, de caire individual, però ara també serà compartit, caldrà doncs ser capaç de preservar la individualitat de cadascú, però també, de ser capaç de generar la fusió necessària per arribar a l’orgasme còsmic.

JAVIER URQUIA, UN JUTGE CORRUPTE

Llucià Guiteras — Fri, 08 Aug 2008 21:53:11 +0000

El TSJA ha condemnat al ex jutge de Marbella, Javier Urquía, ha 2 anys de presó. La sentència considera provat que va cometre un delicte de suborn i un altre de prevaricació. Evidentment se’l podia haver condemnat a una pena més dura però la sentència desprèn cert tuf de gremialisme. Tan sols amb una pena de dos anys i un dia, quan la sentència fos ferma, hagués hagut d’ingressar a presó. Amb dos anys, i al no tenir antecedents, s’estalviarà aquest mal tràngol.

De jutges i magistrats n’hi ha de professionalment bons, de regulars, d’ineptes i finalment de corruptes. Aquests últims tan sols els pot perdonar Déu. El lloc de Javier Urquía, un cop la sentència sigui ferma, és a la presó. La raó és molt senzilla, no hi ha ser més repugnant i més perillós per a la societat que un jutge predeterminadament injust.

PER QUÈ?

Llucià Guiteras — Tue, 22 Jul 2008 21:45:36 +0000

Per què la boca es troba tan lluny de l’estomac? Per què sempre volem el que no tenim? Per què és tan difícil ser feliç? Per què existeixen els partits polítics? Perquè existeix l’Estat-nació? Per què es van extingir el dinosaures? Per què existeixen les mosques? Per què estem constituïts de sang, aigua, carn i ossos? Per què reiterem les conductes destructives? Per què patim angoixes? Per què som mitat besties i mitat déus? Per què hem nascut? Per què hem de morir? Per què tenim por? Per què tan sols em sento en pau els capvespres d’estiu passejant pel jardí de casa? Per què matem? Per què estem vius? Per què patim? Per què riem? Per què el cos es deteriora? Per què l’ànima ens fa mal de queixal? Per què l’evolució fa marrades? Per què tenim consciència? Per què som tan vanitosos? Per què plorem? Per què ens creixen les ungles? Per què desitgem coses que només ens portaran nous problemes? Perquè ens deixem utilitzar persistentment? Perquè ploren els gossos?

Llucià Guiteras

LA DONA DE LA CASA

Llucià Guiteras — Sun, 06 Jul 2008 15:50:22 +0000

- Ring,ring (sona el telèfon)

-Sí digui’m (veu masculina)

- La dona de la casa si us plau? (veu femenina)

-Sóc jo (veu masculina) Es produeix un silenci tens.

-No tindrà res contra els homosexuals oi? (veu masculina)

-Oh! no.. no.. en absolut..(veu femenina)

-Bé així ja ens entendrem, no sap pas el favor que m’ha fet amb la seva trucada, em calia parlar amb una persona tan comprensiva com vostè. Els homosexuals estem discriminats, ens vam casar fa dos mesos i escolti, aquí al barri tothom ens mira de reüll, és difícil per a nosaltres…(veu masculina)

-Perdoni que l’interrompi però no tinc temps per escoltar els seus problemes, jo em dedico a la venda per telèfon i cada minut és or. (veu femenina)

- Doncs de veritat que ho sento perquè vostè em cau bé, un altre dia serà. Adéu i gràcies. (veu masculina) Penja el telèfon.

- Marta com te’ns el dinar (veu masculina)

- Tot seguit està amor (veu femenina)

- doncs, mentrestant acabo d’escombrar i desconnecto el telèfon (veu masculina)

PER QUÈ PLOREN ELS GOSSOS?

Llucià Guiteras — Tue, 24 Jun 2008 21:04:24 +0000

El meu gos es diu Jack. En Jack és una barreja de pastor alemany i pastor belga, bé almenys això em diuen. El vam recollir a la gossera i és un vigilant extraordinari. Jo li parlo en català i fins i tot a vegades em sembla que m’entén. El que admiro d’en Jack és la seva lleialtat i afecte. M’ho demostra continuadament, a vegades amb escreix, doncs em puja a sobre i malgrat les meves protestes, em llepa fins el moll dels ossos. No es pot pas dir el mateix d’algunes persones o empreses. Massa sovint els dónes tot el que tens, ells en van bé, però no estan pas disposats a mostrar-te cap mena d’estimació especial. Els gossos en canvi, no t’utilitzen mai.

Del que he escrit en el paràgraf anterior es pot deduir que m’estimo més el meu gos que algunes persones? Doncs lamentablement la resposta és sí. No recordo amb exactitud si fou Nietzsche o Shopenhauer, que veient com un conductor d’un carruatge, a Torí, fustigava despietadament un cavall es va llançar al coll de l’animal i es va posar a plorar desconsoladament.

És evident per què udolen els gossos. Simplement perquè a vegades estan tristos. Tenen sentiments com els humans i sovint actuen més noblement. No vull pas ofendre ni menysprear a ningú amb aquest article. Em limito a explicar una realitat que he constatat empíricament.

QUI ELS VA PARIR

Llucià Guiteras — Fri, 06 Jun 2008 17:48:30 +0000

En FJN es dedica a la política. El seu pare- franquista de soca-rel , que aquest sí que és un viu- quan va veure que li costava, diners, sang suó i llàgrimes que el seu fill aprovés el primer curs de Dret ho va tenir clar. Va convocar una reunió familiar i li va dir: “inscriu-te en algun partit una mica marginal però no massa. Així potser tindràs alguna oportunitat de fer-hi carrera que l’altra ja la suarem tots”.

Així es va fer i el xicotet a bots, empentes, i algun sobre amb diner negre va aconseguir de llicenciar-se en tort.

El pare, que s’estima perdudament aquell tarambana, fa coll i mànegues, així com nombroses donacions, perquè el seu fill s’incrusti a “l’aparell del partit” i ara ja el tenim, inútil com sempre, d’assessor personal a la Generalitat. Li encarreguen que gestioni algun vaixell per a transportar aigua en èpoques de diluvi i coses per a l’estil. Li han posat cotxe oficial i xofer, això sí, de lloguer però a càrrec de l’Administració. Fa poc ha maridat amb una noia d’esquerres però de bona família, que també n’hi ha. El pare en la solitud de les seves maquinacions pensa que estaria content de ser avi. També que si el nét és una mica normal i ell té salud i vida, ja es cuidarà prou de que sigui de dretes, que aquests sí que en saben de manar.

BAILAR PEGADOS….

Llucià Guiteras — Sun, 25 May 2008 13:11:39 +0000

Són joves amb cossos acabats d’estrenar. El món és seu o així ho creuen, no saben encara que tot és qüestió de temps, que res aquí perdura. Mentre penso tot això a fora plou i em sento melangiós. Fa masses dies que plou, els cels grisos m’entristeixen i devoren les poques energies que em queden. Penso que ja no sóc jove, el meu cos ja no és “danonino” i inevitablement és víctima d’una punyent decadència. Per sort encara hi ha persones més grans que jo. Potser estan pitjor i pateixen perquè no tenen ningú al davant. Vaja consol de babaus! Quan estava en la plenitud era fàcil equivocar-se, de fet, ara també. Potser aleshores no m’hagués afectat tant la pluja. No ho sé, ja us ho he dit cony! Fa massa dies que plou.

Rumio que em cal apuntar a l’agenda que tinc visita amb el pneumòleg. La meva dona diu que a la nit ronco i que per uns segons deixo de respirar. D’això en diuen apnees. També em cal anar a la consulta del meu amic, en Xevi. Dirigeix una franquícia de GAES. Aparells per a sords, o en camí de ser-ho. El vaig trobar fa pocs dies i quan li vaig explicar que hi sentia malament per l’orella dreta em va dir que l’anés a veure i em faria unes proves. De fet em fan pànic els audiòfons, estèticament no els puc pas suportar. Penjat d’un audiòfon passeges impúdicament arreu la teva decadència. Em va tranquil·litzar molt quan em va dir que GAES era una empresa molt innovadora i que treballaven amb tecnologia puntera. Vaja que n’hi havien de molt petits que pràcticament passaven desapercebuts.

A fora continua plovent i per a la televisió en David Civera canta una cançó d’en Sergio Dalma que més o menys diu: “bailar pegados es bailar, igual que baila el mar con los delfines..”.

POR A LA POR

Llucià Guiteras — Wed, 07 May 2008 14:16:53 +0000

És terrible viure amb por. Por a perdre el que has aconseguit amb el teu esforç. Por a que qualsevol malaltia greu s’instal·li al teu fràgil cos i et faci patir turments horribles. Por a la mort, a desaparèixer, a no ser, a perdre tota consciència de vida. Por a malalties mentals que et provoquin sofriments irresistibles. Por a que li passi alguna cosa dolenta a la gent que estimes.Por a tenir un accident de trànsit. Por a la velledad. Por a la sol.litut. I la por més terrible de totes la por a la por.

I així vivim la majoria dels humans; així estan constituïdes les nostres vides. Aquestes pors que en realitat en són una de sola, ens corquen interiorment i ens suposen una pesada càrrega invisible constituïda en una grossa gepa que arrastrem arreu.

No permetré que la por a la por em paralitzi. No li donaré aquest plaer al meu jo rebel i tirànic. Lluitaré aferrissadament per a la vida com una arrel salvatge. Potser no ho aconseguiré mai. Potser però, arribarà un dia en que tan sols viuré el present intensament. Sense futur ni passat. Sense objectius ni desitjos. Extasiat, gaudint intensament de veure créixer l’herba mil·límetre a mil·límetre; observant la lluminositat d’un capvespre d’estiu o l’ona tranquil·la que mor ejaculant a la platja.

LLIBERTAT I CADENES

Llucià Guiteras — Mon, 05 May 2008 19:08:59 +0000

No és pas el mateix néixer al sud de península ibèrica que uns kilòmetres més avall. Tampoc ho és el fet néixer en una família estructurada que en una que no ho és.. La personalitat humana es configura des de les experiències viscudes. Discrepo obertament dels que afirmen que naixem lliures. Al ventre de la nostra mare ja estem plens de cadenes perquè la genètica també ens predetermina de forma molt important.

Totes aquestes circumstàncies i d’altres que es produeixen configuren el nostre “jo” del que restem esclaus la resta de la nostra vida .Som titelles mogudes per la nostra ment esclava del “jo” configurat. I nosaltres moltes vegades ni ho sabem. Així vivim en l’angoixa i el desig persistent d’aconseguir coses que encara ens fan més esclaus i que produeixen un plaer limitat en el temps. Després caldrà tornar a desitjar perquè per naturalesa el “jo”és insaciable.

Hi ha uns pocs moments en les nostres vides en les que subjuguem aquest tirà. Són aquells instants en que la ment queda bloquejada i una intensa emoció atura el temps. Un raig de sol a la cara en la immensitat del cel blau pot produir aquest miracle. Desenganyem-se: la llibertat en majúscules tan sols pot existir sense temps.