Llucià Guiteras

EL MALHUMOR

Llucià Guiteras — Fri, 18 May 2012 14:25:21 +0000

EL MALHUMOR

Tots tenim dies dolents. Estem de malhumor per coses que ens han passat o ens passen a la nostra vida.
Aquest malhumor el transmetem als altres amb respostes poc amables i amb desconsideració. Emetem una energia densa que ens embruta i i ho empastifa tot. Reconec que a mi també em passa sovint.
M’agradaria reprimir el meu mal humor però em penso que aquest no és pas el camí. Com més reprimeixes una mala costum -arrelada a la teva personalitat- més forta es torna. Siguem honestos: la qüestió primordial és donar-se compte del que t’està passant. Això ja és molt.
Reprimir-se pot ser útil en alguns moments concrets però no aporta cap solució definitiva, doncs el problema segueix vigent. La solució passa per un creixement personal global.
No sabem viure el moment i això ens provoca moltes alteracions que ens perjudiquen la qualitat de vida. El malhumor dels altres, encara que ens faci emprenyar, ens és una eina útil, doncs ens fa de mirall de com som nosaltres, malgrat que sovint no ho vulguem pas reconèixer.
Fa llàstima veure els polítics insultant-se continuadament. No són pas un bon exemple per als ciutadans, però cal dir que nosaltres tampoc som un bon exemple per als polítics. Ara més que mai cal reivindicar moltes coses. Cal fer-ho amb contundència, però seria òptim no perdre la serenitat i l’alegria de viure. Estaríem millor amb nosaltres mateixos si fóssim capaços de no perdre el centre, o sia de no alterar-nos. Fins i tot una protesta es podria convertir en una festa.
Hi ha un gran repte en el què escric i també en sorgeix una pregunta important. Per què ens afecta el malhumor dels altres? Senzillament perquè vivim en un nivell baix de consciència. Si no fos així, ens deixaria indiferents. Apujar-lo és un treball interior lent i que vol constància, però no hi vull pas renunciar.

Il·lustració: el-puma-juanjo.blogspot.com

Article publicat al Diari de Manlleu

I ARA QUÈ SENYOR MAS?

Llucià Guiteras — Sat, 12 May 2012 17:13:58 +0000

I ara què senyor Mas? Ara que ja no li queda ni el Barça per amagar la humiliació constant que patim els catalans a mans de l’Estat espanyol què pensa fer? Seguir pactant amb el PP a Catalunya?
Vostè insulta la meva intel·ligència quan parla de realitzar un pacte fiscal amb l’Estat espanyol.
No ho sap que el PP té majoria absoluta al Congrés i que no necessita els seus vots per a res? Quina és la seva força? No hi haurà pacte fiscal ni res que se li assembli. La nostra llengua seguirà sent atacada sense pietat. L’espoli fiscal continuarà cada cop amb més força. Insisteixo: i ara què senyor Mas?
Molts catalans en tenim els “pebrots” plens, de veure com els nostres drets socials són retallats sense pietat.
Quin és el seu pla B? Cap. Vostè -a qui no nego el seu sentiment catalanista- juga amb la il·lusió d’alguns catalans, mentre es manté ferm a la seva poltrona.
Volem escoles amb els mitjans necessaris; serveis sanitaris a l’alçada del que paguem; autopistes gratuïtes com tenen al sud d’Espanya; funcionaris que es guanyin el sou treballant, però que cobrin el que és de justícia; pensionistes que no vegin rebaixada la seva prestació; serveis socials justos i modèlics; bancs i caixes que facin circular el diner; un corredor mediterrani; que els desnonats- per no poder pagar la hipoteca- no quedin embargats per tota la vida vida i un llarg etcètera, que vostè no ens pot donar perquè en molts casos no té competències i a més té la caixa buida i està carregat de deutes i això a Madrid tant els hi fot.
Res de res de res, senyor Mas, per aquest camí res de res.
Insubmissió fiscal i independència. O potser vostè sap alguna altre manera de sortir d’aquest atzucac? Com li deia: i ara què senyor Mas? Anem de dret al precipici. Això sí, considero que vostè, quan ja no sigui President té prou dignitat per no acceptar- com va fer el senyor Montilla- el càrrec de senador a Madrid.

Il·lustració http://www.ara.cat/

Article publicat al setmanari Osona Comarca

LA BESTIA DELS HOMES

Llucià Guiteras — Sat, 12 May 2012 13:10:30 +0000

Konrad Lorenz va dir: “crec que he trobat l’espècie perduda entre els animals i l’homo sapiens: nosaltres. Crec que la evolució humana no ha pas acabat. Tot està en moviment constant. Som mitat homes i mitat besties i cal que arribem a ser exclusivament homes. Per això és necessari un treball personal de creixement interior. Penso que és una obligació i que no ens podem pas conformar amb menys, si volem que la nostra vida tingui sentit.
Krisnamurti va dir: “el que és decisiu per a portar la pau al món és la nostra conducta diària”. Si acceptem la veracitat d’aquesta frase, la nostra responsabilitat personal és immensa. Molta gent afirma – per exemple- quan li preguntes que demanaria a l’any que comença: “la pau al món”. Em sembla una frase massa simple i crec que fins i tot a vegades no és del tot sincera. És una manera de respondre que queda bé. Em pregunto però si realment la desitgem amb el cor i també si estem preparats perquè es faci realitat. Sincerament crec que no. No coneixem bé tots els nostres potencials i ens movem per “mecanicitats” fortament arrelades. Tampoc estem disposats a fer gaires esforços per a canviar-nos. Així doncs quin resultat esperem? Es poden generar intel·lectualment grans idees però de què serveixen sinó estem preparats per a portar-les a terme? Els humans pervertim totes les filosofies, per pures i bones que siguin. De fet no hi ha hagut mai períodes de pau al món i això ens hauria de fer reflexionar abans de fer grans afirmacions que en el fons tan sols són paraules que no serem capaços de portar a la pràctica.
(Nota:article inspirat en els treballs del professor de meditació i filòsof Sergi Pérez de l’Associació Cultural El Centre de Meditació de Vic, bloc: sergi-perez.com)

Il·lustració: es.ask.com/Imagenes+de+hombres+lobo

Article publicat al Diari de Manlleu

…I JO HO VAIG VIURE!

Llucià Guiteras — Fri, 04 May 2012 14:52:01 +0000

El director d’aquest setmanari m’havia encarregat que fes una crònica de l’estrena de la reformada plaça Fra Bernadí. L’àgora de la ciutat. Així doncs em vaig asseure a un del balcons de l’Assessoria, des d’on gaudia d’una vista perfecte de tot el què succeïa. El meu cosí, en Josep Puig -patriarca de la família- feia fotos sense parar.
Al balcó hi penjava una estelada. No podia ser de cap altra manera, doncs aquell divendres, Manlleu era la capital de Catalunya. La capital d’una Catalunya que més tard o més d’hora esdevindrà lliure.
Les orenetes volaven pel cel- agitades- com ho fan els capvespres. Mirava la plaça, plena de gent, mentre els nens s’anaven col·locant per a la gran cantada. Més de mil, sí, més de mil i entre ells el meu fill, un dels porters dels alevins de l’AEC Manlleu.
A sota una multitud ocupava l’espai. Hi havia persones prenen begudes a les terrasses dels bars. També d’altres assentades als bancs. Moltes estaven dretes al bell mig de la plaça “enCantada”. Em sentia emocionat d’observar el que havíem set capaços de fer els manlleuencs. Una plaça bella, humana, pensada per a gaudir de la vida. Els propietaris de l’immoble havíem col·laborat, modestament, pintant la façana. Poques vegades a la vida m’havia sentit tant emocionat. Vaig agrair a l’Univers que em permetés viure aquells moments. El cel estava tapat, però era impossible que plogués a la capital de Catalunya. Déu no porta barba i és una bellíssima persona.
Van sortir els gegants de sota les voltes, giravoltaven, ballaven plens de l’alegria de viure . Després en Xavier Boada-magistral com sempre- va començar a dirigir la cerimònia.
Els músics tocaven i els nens cantaven -sota la direcció de la directora- i es movien amb una coreografia ben entrenada. Era impressionant. Després els castellers van fer un castell i l’enxaneta va aixecar l’estelada.
L’apoteosi va arribar quan en Boada va començar a cantar estrofes de la cançó “El vestit d’en Pasqual”. Era un bis a bis. Quan ell callava, cantaven els nens i viceversa. Un castell de focs va explosionar al cel. Jo tenia la pell de gallina. Al final els nens cridaven: Manlleu! Manlleu ! Manlleu! Als meus 54 anys ja no em pensava que podria veure enderrocada la plaça feixista. Les punxes de can Vilaró apuntaven cap a les estrelles.
Dono gràcies a la vida per haver pogut viure aquests moments. Fer aquesta crònica és un orgull que m’entela els ulls.
Com va escriure Dostoievski: hi ha moments que justifiquen una vida.

Article publicat al diari de Manlleu. Il.lustració: www.osona.com

L’ÈXODE MARROQUÍ

Llucià Guiteras — Sun, 29 Apr 2012 14:23:40 +0000

Fa aproximadament un més que un nen marroquí va deixar l’escola, a on estudia el meu fill, per a desplaçar-se a França. Quan llegiu aquest article una nena marroquí també haurà marxat de l’escola. Està previst que al mes vinent un altre nen marroquí també la deixi. De cara al curs proper alguns pares magrebins ja han comunicat que els seus fills no seguiran, ja que també marxen. La crisi està fent estralls. Cal aclarir que estic parlant exclusivament de la classe del meu fill, així doncs per deducció, el fenomen deu ser generalitzat.
Crec que hi ha molta demagògia per les diferents parts que mantenen un discurs enfrontat sobre el tema del magrebins. Considero que cap d’ells té la raó absoluta. Qui nega que la convivència entre la nostra cultura i la seva no és cap problema és com a poc un ingenu. Qui en fa “casus belli” o sia una guerra declarada, crec que demostra poca humanitat.
El meu punt de vista és -amb les naturals excepcions- que estem davant d’un problema real de convivència que no s’ha gestionat políticament bé. També valoro però, que ningú marxa de casa seva per gust sinó que ho fa per necessitat.
El que he explicat em fa pensar que si les coses continuen així, la PXC es quedarà sense arguments. Si els magrebins marxen per manca de feina en què basaran el seu discurs? És com el Barça i el Madrid, es necessiten mútuament per atiar la polèmica. Tampoc els valdrà l’eslògan electoral: “Primer els de casa”, doncs també s’està produint una fuga massiva dels que ells consideren d’aquí. Llicenciats i diplomats sense feina i jovent sense futur es busquen les garrofes a l’estranger. Esperem que els rebin amb un mínim de cortesia.

Il·lustració: http://www.tucamon.es/contenido/ninos-marroquies-en-el-cemacam-los-molinos-julio-agosto-08-fotos

Article publicat al Diari de Manlleu

ORGULLÓS DE MANLLEU

Llucià Guiteras — Sun, 22 Apr 2012 16:13:46 +0000

Quan jo era petit, anava a jugar a la plaça amb la iaia. Aquella era una plaça d’una filosofia semblant a l’actual. Com a manlleuenc proclamo el meu orgull per la reforma i el resultat final del projecte.
No entraré a valorar el tema del pàrquing, doncs ja està fet i qualsevol consideració no serviria per a res.
L’alcalde franquista i nacional-catòlic la va destruir. No vull anomenar el seu nom, ni recordar amb excés aquells temps negres i foscos. Donaré però un parell de dades: fou ell, qui per un contenciós particular i per enveja, feu enderrocar les punxes de “Can Vilaró”. També vull explicar que el marbre de Carrara que s’hi va posar, eren trossos que en aquella època la pedrera et deixava emportar de franc. Tan sols calia pagar el transport. No consta pas així en la comptabilitat de les obres que es van realitzar. Qui es va quedar doncs els diners? No en tinc proves.
No parlem més del passat. Aquest sens dubte ha condicionat el present. Tota decisió que prenem té les seves conseqüències. Parlem però del ara i aquí, o sia del present constant. M’entusiasme com ha quedat la Plaça. Sí, ho escric amb majúscules, perquè a Manlleu n’hi ha moltes de places però l’àgora de la ciutat és la de Fra Bernadí. Penso en les persones assegudes als bancs, llegint, fent-la petar o simplement gaudint d’una ullada de sol que els hi acaroni la cara. També amb els nens jugant sense que els pares hàgim de patir perquè no els atropelli cap cotxe. M’imagino les terrasses dels bars amb gent, tot gaudint d’un refresc o d’un vermut, tranquils i sense contaminació.
Estimo Manlleu i estic orgullós de la nova plaça perquè els manlleuencs no hem de renunciar a res que millori la nostra qualitat de vida. Enhorabona! Mil nens cantant encara és poc.

Article publicat al Diari de Manlleu. Il·lustració: www.osona.com

DINERS

Llucià Guiteras — Sat, 14 Apr 2012 14:59:57 +0000

Mentre al món moltes persones moren de gana i passen penúries, d’altres estan obsessionades a acumular diners. D’entrada vull afirmar que els diners no són bons ni dolents, tot depèn de l’ús que se’n faci.
El meu amic, en Toni Coromina – periodista i escriptor – l’altre dia em va sorprendre amb una definició que es mereix ser reproduïda literalment: “el diners són necessaris per a no preocupar-se dels diners”.
No us enganyaré pas: a mi m’agradaria ser molt ric – entre altres coses – per a poder crear una fundació al tercer món, i així ajudar al desenvolupament en alguna, de les moltes zones del planeta, on els hi manca de tot. Com que sé que això no és possible col·laboro dins de les meves possibilitats.
Aspiro – si no em toca la loteria- a viure còmodament. Sense passar penúries ni escassetats. A donar-me de tant en tant algun petit caprici i tenir temps per a dedicar-me a fer el que m’agrada.
Els diners són importants. Em sembla que això tots ho tenim clar. Ara bé, hi ha un abisme entre conèixer la importància dels diners i la gola incontrolable de personatges -sovint corruptes- que en volen acumular sense parar, prescindint de l’ètica i de la moral. Moltes persones es pensen que quan Aristòtil, els estoics i posteriorment l’Església catòlica va incloure la gola com a pecat capital, parlaven de les ganes de menjar i beure sense límits. No és pas exactament així: la gola pot aparèixer en el menjar i beure en excés i en tot el que suposa acumular de manera obsessiva (diners, poder, etcètera)
L’amic Toni Coromina té raó: els diners haurien de servir per a no preocupar-se dels diners.

Il·lustració:http://www.photaki.es/fotos-dinero-p1

LA INDEPENDÈNCIA I L’HGV

Llucià Guiteras — Sat, 14 Apr 2012 14:38:30 +0000

Durant la Setmana Santa va caldre ingressar d’urgències a un familiar a l’Hospital General de Vic. Va estar unes 30 hores al servei d’urgències doncs no se’l va ingressar a planta. El motiu és que es van donar altes massives- es va tancar bona part del recinte hospitalari- per manca de personal. Gràcies Josep per haver estar al costat de la família mentre érem fora. Finalment vam haver de tornar de vacances, més aviat del que havíem planejat, doncs li van donar l’alta i el van portar a casa seva. La realitat és que no estava en condicions i que li calia romandre a l’Hospital.
Les llistes d’espera d’operacions pendents s’acumulen de manera alarmant en aquest hospital i en d’altres de Catalunya.
Ho diré ben clar: el que està passant amb la sanitat pública és una vergonya. Una Catalunya espoliada sense pietat per Espanya ens està portant al precipici.
Ja no es pot esperar més. Si us plau, senyors polítics, prou d’eufemismes. Catalunya necessita la independència ja! L’espoli fiscal a que estem sotmesos, és insostenible, si volem tenir uns serveis públics que tinguin un mínim de dignitat.
La culpa no és pas, però, tota dels polítics. A aquests els hi posem els ciutadans amb els nostres vots. No pretenc pas tenir la raó absoluta però crec que ens caldria analitzar més profundament el significat del nostre vot.
Els catalans, sovint, cavem la nostra pròpia tomba. Jo vull ser solidari, però és impossible donar res, si primer t’han robat la cartera.

Il·lustració: htpp://www.20 minutos.es/minuteca/parlament-de-catalunya/

L’AEC MANLLEU A SEGONA B?

Llucià Guiteras — Sat, 14 Apr 2012 14:06:08 +0000

En primer lloc caldria entrar a la promoció i després guanyar l’ascens. Llàstima del penal fallat en temps de descompte contra el Terrassa.
La segona B és una categoria ruïnosa però quan recordo aquelles temporades que hi vam militar i fins i tot vam jugar diverses vegades la promoció a segona A, se’m posa la pell de gallina. Que gran!
No ajuda tampoc la crisi que patim. Ara bé, si existís la possibilitat de jugar a segona B, discrepo dels que ho descarten- sense més consideracions- per econòmicament insostenible. És un tema molt delicat i en el que cal ponderar alguns supòsits.
Fins a quin punt les castigades empreses de Manlleu estarien disposades a col·laborar? Jo em comprometo públicament a que l’assessoria Llucià Guiteras SL -dins de la seva modèstia- hi col·labori.
Es podrien crear també uns carnets especials per a persones que modestament hi volguessin aportar alguna quantitat.
Recordo que quan una colla de manlleuencs vam decidir implicar-nos a fons per a salvar l’edifici del “Coro”, certes persones ens titllaven de “sonats”. La realitat final és que vam aconseguir els diners. Vam adquirir l’immoble i en vam fer donació a l’Ajuntament.
Una de les coses que fa més mal – per superar la crisi que patim- és que s’ha instal·lat un discurs negatiu que no aporta res de bo. Afirmo que no hi ha res impossible i que el pensament positiu- inclòs quan les coses no van bé a nivell econòmic o personal- és bàsic per a superar els problemes.Manlleu no ha de renunciar a res i sense pretendre tenir raó, crec que les coses s’han de valorar tranquil·lament.

Il·lustració: www.facebook.com

ESPERIT GREGARI

Llucià Guiteras — Sat, 31 Mar 2012 11:36:33 +0000

Gairebé sense parar, s’organitzen actes de masses. Carnestoltes aquí i allà, la Festa del Porc i la Cervesa, el Mercat del Ram, la Fira de l’Avet, el Mercat Medieval, sense comptar els casaments, els batejos, les comunions i un llarg etcètera. Això per parlar només d’Osona.
Vull manifestar que no hi tinc res en contra i que em sabria greu que algú s’ofengués pel contingut d’aquest article.
Jo no m’hi trobo bé i em sento utilitzat. Faig una excepció: m’agrada el futbol i quan vaig a l’estadi, quanta gent millor i si cantem i animem m’ho passo d’allò més bé.
No necessito que ningú m’organitzi la vida. Sembla com si ens diguessin: “apa nois, no us avorriu, que nosaltres ja us ho muntarem i us direm que cal fer cada dia”.
Vivim en una societat que té l’esperit gregari. Ara tots cap aquí i després tots cap allà.
Aquesta manera d’actuar està relacionada amb l’escala de valors que ens dóna el sistema. Això està bé i allò altre malament. I qui cony ho diu això? Em reservo el dret de posar a prova tot el que els altres afirmin. Moltes vegades cal tenir una experiència personal abans de decidir el que ens sembla bé i el que no. Si no, ho fa un altre per tu, i no en pots tenir la íntima certesa. Ens cal viure en societat però també tenir criteri propi. I ull! A vegades, pot ser, que no sigui el més encertat. Així doncs, també cal saber escoltar i incorporar el que considerem que ens aporten els altres.

Il·lustració: www.2o minutos.es/galeria/304/0/0