Llucià Guiteras

Vic, arquitectònicament i museísticament parlant té moltes joies. També té moltes infraestructures de primera qualitat i alguna de la que hi hauria molt que discutir. Això però ja ho sap tothom.

No li manca la sort, tot sovint li cauen premis importants de loteria. Llàstima que també hi ha uns poder fàctics als que caldria posar a ratlla sovint.

Com ja he explicat altres vegades, amb en Jaume Ortiz i l’artista manlleuenc Miquel Colomer fem una tertúlia a Ràdio Vic els dimarts de 8 a 9 del vespre. Buscant convidats un dia algú em va parlar d’en Sergi Pérez. Em van dir que era filòsof i professor de meditació. Als que fem el programa aquests temes ens interessen així que vaig decidir convidar-lo. La tertúlia va ser magnífica i les seves aportacions molt interessants. Vam pensar que vingués un cop al mes.

Sé perfectament que a molta gent aquests temes no li diuen res, però com que sóc l’encarregat de buscar convidats que tinguin coses interessants per a dir, i no tinc prejudicis, a l’inrevés d’altres que es fan dir intel·lectuals, també sóc conscient de que hi ha persones que volen saber coses sobre l’autoconeixement i el creixement personal. Tot el que serveixi per mitigar o anular el sofriment propi i el dels altres em mereix un gran respecte. Totes les persones aspirem a ser felices.

Em defineixo políticament i espiritualment com un eclèctic. Agafo pensaments diversos i en faig la meva pròpia composició. Per això em costa d’entendre la gent que s’apunta a una filosofia determinada i menysprea les altres. Tampoc em crec res que no pugui comprovar personalment i abomino de les sectes, siguin polítiques, religioses o de qualsevol altra mena.

La meva dona i jo ens hem apuntat a l’associació cultural “El Centre” hi anem un cop a la setmana. Allà hi treballa en Sergi Pérez i altres professors, els quals respecten escrupolosament les creences de cadascú. Aquesta escola és per a mi la gran joia de Vic.

Simple informació, tothom és ben lliure de fer el que vulgui amb la seva vida.

No puc marxar d’Osona, i us prometo que ho faria de bon grat. Potser per a ser sincer hauria de dir que no sóc prou valent. Ja tinc 52 anys, un negoci amb uns quants treballadors, una casa, una família i tot això pesa molt.

Diguem les coses clares, qui governa a Osona?: els polítics que hem elegit en llistes tancades? Dons us ben asseguro que això no és pas exactament així. A Osona, una societat que es mira el melic com poques, els poders fàctics tenen molt poder. De moment callaré els seus noms i cognoms i els organismes en que estan ficats, però si penseu una mica ho veureu clar. No és una renúncia, tot té el seu temps. Són pocs però molt ben organitzats. Si ets crític amb ells ho tens pelat. Són gent bruta que utilitzen paraules dolces i que dominen els llocs estratègics d’aquesta societat endogàmica. No aniré pas al seu enterrament i espero que ells tampoc vinguin al meu. No en vull saber res, no sóc del seu estatus social i tampoc vull ser-ho: el que tinc m’ho he guanyat, ells no m’han regalat res. No penso pas adular-los. Cal dir que com en tot hi ha excepcions. També que en l’actualitat gaudim de llibertats suficients perquè no et puguin fer la vida impossible.

Quina llàstima no haver marxat d’aquesta boira que tot ho fa mal bé. A mi m’agrada Girona, la gent és més oberta i el clima molt millor, segur que també hi ha persones d’aquesta mena, però a tocar hi ha l’Empordà, el vent i els seus cels blaus netegen la seva merda.

De totes maneres caldrà que alguns siguin menys barroers del que ho són últimament. No m’agrada tenir enemics, però no permeto que ningú em trepitgi.

Cal fer aquesta feina, desagradable, de denunciar els seus excessos contra els drets dels ciutadans, però qui protegeix i dona suport al periodista davant les seves maquinacions i pressions?

És necessari no tenir por d’aquests feixistes que es diuen demòcrates. No donen mai la cara, tot ho fan quan la nit és ben negra, però el que no saben es que jo, malauradament per a ells, pateixo d’insomni.

La nit del 26-11-09, l’Hospital General de Vic va ser víctima d’un espoli total. Uns pirates somalis es van emportar el centre mèdic al seu país. Sembla que van utilitzar una substància semblant al cloroform. Tothom va quedar adormit inclòs l’únic guarda que hi havia. A la matinada quan es va descobrir el robatori l’espectacle era dantesc. Els malalts estaven estirats a terra, ben adormits, el poc personal mèdic que hi havia també. El més trist és que alguns malalts van morir degut al fred. Els Mossos van pentinar la zona però no van trobar res. El servei de premsa de la benemèrita catalana no vol donar cap mena d’informació tot al·legant que el cas està sota secret d’investigació.

De totes maneres algunes qüestions sí que s’han filtrat. Se sap que al vigilant se’l van emportar com a hostatge. Ha transcendit també que un important bufet d’advocats de Vic, es fa càrrec de les negociacions amb els pirates. Aquests s’han negat a negociar amb el govern espanyol i exigeixen que la Consellera de Salut de la Generalitat, la Marina Geli, sigui la interlocutora principal. Es sospita que el motiu és que coneixen perfectament la seva gran capacitat gestora.

La exigència principal per a tornar l’Hospital és que s’aboni una quantitat de diners important a la qual el Consorci no pot fer front, malgrat les quotes dels socis de l’Aliança. Volen també que es restableixi el servei d’urgències nocturnes a Manlleu i a Torelló, doncs hi viuen alguns compatriotes seus. Sembla que Montilla, el nostre president, està disposat a solucionar-ho, però demana garanties al Tribunal Constitucional de que no remenin més l’Estatut, ja que degut a alguns informes que havia encarregat l’Administració i que ha pagat recentment- com per exemple un dedicat a com reutilitzar les peles de les castanyes bordes, i això afegit a l’espoli fiscal que pateix Catalunya- han deixat la “Caixa” molt buida.

De totes maneres sembla que tot està ben encaminat i que probablement quan llegiu aquest article l’hospital i el vigilant ja seran al seu lloc de sempre.

Llucià Guiteras

NOTA ALS LECTORS: AQUEST ARTICLE, PER RAON ALIENES A LA MEVA VOLUNTAT, NO SERÀ PUBLICAT A LA PREMSA. PER AIXÒ US PREGO, AMB LA FINALITAT DE QUE ARRIBI A QUANTA MÉS GENT MILLOR QUE EL REENVIEU. GRÀCIES.

Tinc la costum de llegir-me la publicitat que publica “Osona Comarca”, penso en el nostre director en Joan Turró, i els maldecaps que deu tenir per fer que les despeses no superin als ingressos. La setmana passada em vaig quedar bocabadat quan vaig veure un anunci de l’Oficina Comarcal d’Informació al Consumidor. Que quedi clar que no critico pas aquest organisme. Ens informava en la seva publicitat, que els usuaris de telèfon mòbil amb targeta de prepagament s’havien de dirigir a una oficina comercial (?), abans del 09-11-09 per identificar-se com a clients, i que aquesta mesura és obligatòria i està regulada per la llei 25/2007 de 18 d’octubre. Posteriorment també avisava als usuaris que si no ho feien podrien perdre la línia i el número de mòbil.
Em permeto,públicament, d’advertir als “cabrits” que han fet aquesta norma, amb efectes retroactius, que me la passo pel “forro”, que no aniré a identificar-me a cap oficina i que si volen em poden tallar la línia i esborrar el meu número de mòbil. També poden enviar a casa a la policia per confiscar-me el telèfon. Però que collons s’han cregut? Per fer aquestes normes els paguem el sou?
Penso en un pare de família o en una mare, aturats, preocupats per com pagaran la hipoteca o com atendran les necessitats dels seus fills. Que deuen pensar al llegir aquesta normativa? És que tots plegats no tenim prou maldecaps perquè ens molestin d’aquesta manera?
Si fos per mi enviaria a algun diputat a casa seva, això sí prèviament li pagaria una indemnització de 45 dies per any i li atorgaria el dret a cobrar la prestació d’atur de forma vitalícia. Estaríem tots més tranquils i viuríem més bé.
Cada dia ho tinc més clar, contra l’abús sistemàtic del poder tan sols hi ha una via i aquesta no és d’altra que la desobediència civil. Això sí que els fa por . Ells tan llustrosos i clenxinats, plens de vanitat, no podrien pas suportar que tothom en “passés”. Tindrien un atac de pànic.

Anàvem ben abrigats,feia més fred que no pas ara, a la tarda del diumenge amb el meu amic, en Pere Vilaregut, fèiem estada al cinema Edison. En aquell temps feien dues pel·lícules, quan entràvem miràvem si veiem les dues noies que ens agradaven. De fet elles no ens feien cap cas però nosaltres ens trèiem l’abric i ens assentàvem el més a prop possible. La seva proximitat ens feia estar bé. A la mitja part creuàvem alguna mirada mentre escoltàvem les cançons que posaven per a fer temps.

Després, ja fosc, donàvem voltes per sota les voltes de la plaça de Manlleu. Paràvem a comprar castanyes. Elles també giravoltaven sempre en sentit oposat al nostre, i menjaven castanyes calentes. Cada cop que ens creuàvem el cor ens feia un petit saltironet. Què sabíem nosaltres de la vida? Res o quasi res. De fet elles tampoc. Aquelles voltes, mal il·luminades i incompletes, eren tot el nostre món. Potser no hauríem d’haver sortit mai d’allà sota i viure indefinidament com satèl·lits ignorants del sol.

Aleshores no coneixíem que hi ha una substància anomenada oxitocina que provoca que t’enamoris sense saber el per què.

Ara ens hem fet grans, quasi mai trobo el meu vell amic, crec que tampoc tindríem gaires coses a dir-nos, segur però que ens faríem una abraçada, i potser recordaríem temps passats.

Cada any quan s’acosta la castanyada em venen aquests records a la memòria. Potser perquè són plaents, potser per què em traslladen a una època a on tot semblava més fàcil. Segur que voldria tornar a ésser un adolescent sense malicia. M’agradaria no haver conegut el dolor, ni haver-ne provocat. No és millor transmetre la llum d’un sol que desconeixes que ser una estrella obligada, com tantes i tantes d’altres, a despendre una llum que a vegades crema?

Quan estic cansat desitjo l’opacitat, la llum esmorteïda de l’ombra, l’escalfor d’una castanya calenta, el sotavoltes infinit i inacabat de la plaça de Manlleu, a on pots voltar-hi tota l’eternitat com si fossis un satèl·lit que no es mou mai del seu lloc.