Llucià Guiteras

En el butlletí que reparteix l’Ajuntament de l’Esquirol, concretament el número 3 de Febrer de 2012, es pot llegir que durant sis mesos va estar instal·lada una estació mòbil per a mesurar la qualitat de l’aire. Malauradament els resultats no són pas satisfactoris: nivells d’ozó superiors a la mitjana. Durant catorze dies es va superar el valor de protecció de la salut. També s’han detectats alts nivells de ciclohexà, que s’associen a l’ús de combustibles no convencionals per part d’una activitat industrial. Així mateix hi ha partícules en suspensió d’origen antropogènic (associades a activitat humana, fonamentalment combustions). Literalment en el butlletí s’afirma: “Ens trobem, doncs, en el límit superior acceptable, però no cal prendre mesures de seguretat”.
Viure a l’Esquirol no és pas el mateix que viure a Vic, Manlleu o Torelló, per posar alguns exemples. És una aposta per la qualitat de vida. Econòmicament també és més car. Si la casa dóna als quatre vents, gastes molts diners a escalfar-la. Si el marit i la muller no treballen a la població, es necessiten dos cotxes per a desplaçar-se, els serveis-com és normal en un poble petit- són més escassos, i hi ha moltes coses més que encareixen residir-hi. Cal dir també que el principal actiu de l’Esquirol és un entorn natural extraordinari, i al qual no li fa cap bé- com a destí turístic- tenir l’aire contaminat.
Felicito l’equip de govern per haver tingut la valentia d’haver fet públiques aquestes dades. Però també em cal preguntar-los per què no expliquen quina és l’activitat industrial que provoca els alts nivells de ciclohexà. També què pensen fer perquè això es corregeixi.

Il·lustració: www.poblescatalunya.com/fotos-Santa-Maria-de-Corco-775.htm

La cerimònia de l’entrega dels Oscars és un reflex sociològic molt evident de la societat en la qual vivim i també dels valors que la regeixen. Catifes vermelles, vestits caríssims, premsa i fotògrafs arreu, somriures postissos, cossos d’escàndol repassats a 1500 quiròfans, i un llarg etcètera.

Molta gent es pensa que els pecats capitals (supèrbia, avarícia, luxúria, enveja, gola, ira i peresa) és un invent catòlic. No és exactament així. Foren Aristòtil i els estoics qui definiren aquests mals hàbits , fins i tot n’hi havia més. Fou el Papa Gregori qui els reduí a 7.

Jo, que malauradament he hagut de passar estades a l’hospital, penso en tot el sofriment que hi ha al planeta i em fa pena quan veig aquests superbs incontrolats.

Res impedirà però que es facin vells, que siguin víctimes de malalties, que pateixin desamors i que sofreixin per multitud de causes, com la majoria d’éssers que vivim en aquest planeta.

El seu món és de cartró pedra. Un ventada imprevista o una pluja d’estiu descolorirà tard o d’hora tota aquesta hipocresia.

No hi ha res a fer, els humans som superbs per naturalesa. La supèrbia és una mala companya, doncs ens fa insensibles al dolor dels altres i ens fa creure que som molt importants, quan en realitat som extremadament dèbils. Necessitem viure en societat perquè si no, seríem incapaços de sobreviure. La mort sempre està present a la nostra vida i un petit refredat ens col·loca ràpidament a la crua realitat.

Il·lustració: www.marie-claire.es/oscar

Actualment no resideixo a Manlleu. Hi tinc però el negoci i també la meva mare i la tieta. Moltes vegades em pregunto per què estimo Manlleu. Després d’ajudar a salvar l’edifici del “Coro” i no complir-se el que s’havia pactat amb l’Ajuntament em vaig proposar d’allunyar aquest sentiment. Tot ha estat endebades.
No suporto quan els polítics manlleuencs es barallen, en lloc de lluitar conjuntament pel bé de la ciutat. Sé coses que van passar, en altres èpoques- algunes de les quals- les vaig explicar en una cadena comarcal de TV que m’enfaristolen. També em cal dir que hi ha persones a Manlleu a les quals, mai els hi està bé res del que es fa i d’altres que es passegen per la vida exhibint una supèrbia trastocada- pel pas del temps- que fa més pena que glòria.
Malgrat tot això no puc deixar d’estimar Manlleu. Reconec que des que el meu fill juga amb l’aleví de l’AEC Manlleu la cosa ha empitjorat. Si no anem al Camp no para fins que sap el resultat a les pàgines de text de la televisió. Aquest nano- malgrat no residir-hi- s’estima Manlleu, potser perquè és també a on va al col·legi i a música i a la casa de la iaia i la tieta.
Segur que tot em ve de quan era un infant. Aleshores jugàvem al carrer de “Sant Domingo”. La gent sortia i la feia petar quan feia bon temps. Anàvem amb la família al cine “Centro” també passàvem llargues estones amb la iaia en aquella meravellosa plaça que l’alcalde franquista va destruir; el pare em portava a futbol, i moltes coses més.
Ho sento però ara us haig de deixar. Me’n vaig a veure el Manlleu-Girona. Si aconseguim guanyar i jugar la semifinal de la copa Catalunya contra el Barça o L’Espanyol, aniré, encara que sigui tot sol, a celebrar-ho a la bella i remodelada plaça Fra Bernadí.

Il·lustarció: http: www.todopueblos.com/barcelona.net/manlleu/fotos

M’alegro de la derrota de Carme(n) Chacón. No serà la secretaria del PSOE ni tampoc la propera candidata del seu partit a les properes eleccions generals. Estic per obrir una ampolla de cava per a celebrar-ho.

Aquest personatge nefast, afiliat al PSC-PSOE, no ha defensat mai els interessos de Catalunya. Fa poc va declarar, que si el PSC no havia votat mai diferent al PSOE al Congrés era perquè no havia fet falta- quins collons amb la que va caure amb l’Estatut!- També durant la campanya s’ha declarat reiteradament contraria al concert econòmic que Catalunya reclama degut al espoli fiscal continuat que pateix.

Aquesta nena que va de “mona” per la vida tan sols li interessa la seva carrera personal. Hagués estat humiliant que una “catalana” ens traís. De Rubalcaba no se’n pot esperar res, però això ja forma part del guió establert.

Que la Chacón se’n vagi a pastar fang: la seva carrera política està acabada tant a Catalunya com a Espanya.

El PSC té un greu problema. Cada vegada hi ha menys persones que es creuen que sigui un partit federal i que tingui la voluntat de defensar obertament els legítims interessos de Catalunya. O sia és una marca devaluada, malgrat que hi militen persones d’indubtable tarannà catalanista.

Al PSC li sobra la C i perquè no dir-ho, també la S. El més trist de tot això és que persones vàlides, que es presenten- per exemple- a les eleccions municipals, surten llastrades per culpa d’una marca en la que cada cop menys persones hi confien.

Il·lustració: htpp://www.20 minutos.es/minuteca/Carme-chacon

El meu fill juga amb l’aleví de l’AEC Manlleu. Les quotes que pagues et donen dret al carnet de soci familiar. Sóc seguidor del Manlleu des de que era molt petit. El meu pare m’hi portava quan jo encara era un nen. Alguns diumenges doncs, anem al camp. A l’hivern menys, doncs hi fa molt fred.
Fa pocs dies vam anar a veure el Manlleu-Vic. Haig de dir que el partit va ser horrorós i l’arbitratge nefast.
Amb el meu pare sempre anàvem a la tribuna i tinc arrelada aquesta pèssima costum.
La tribuna del camp del Manlleu és un cementiri. Sembla que la gent que hi va, estigui més preocupada del que diran els seus conciutadans que d’animar l’equip. Dóna la sensació que en aquella zona “noble” del camp, les persones estiguin més pendents de conservar el seu suposat estatus que no de gaudir del partit. Vaja, allò de no fer-se veure i quedar bé. Si algú s’enfada ho lamento, però és el que penso i així ho escric.
L’altre dia en vaig marxar avorrit i me’n vaig anar amb els Àngels Caiguts, els radicals del Manlleu. Reconec que es va dir alguna frase massa gruixuda però la gent cridava, cantava i mirava de passar-s’ho bé.
El proper dia que vagi al camp no sé encara on m’ubicaré. Quina diferència dels estadis anglesos on la gent canta, crida i treu l’adrenalina! No parlo pas d’insultar sinó de gaudir d’una festa col·lectiva.
Potser el que passa és que els manlleuencs som pessimistes i avorrits de mena. Si aquest diagnòstic és cert- que no ho sé pas segur- Manlleu serà sempre una ciutat trista i emboirada.

Il·lustració:www.escudosdefutbolyequipaciones.com/esc…