D’entrada vull aclarir dues coses: la primera és que sóc partidari de que el catalans decidim lliurament com ens volem organitzar políticament. La segona es que no tinc res conra el Rei. Ambdós pensaments no són pas incompatibles.
Si en lloc de monarquia a l’Estat espanyol hi hagués república- que és un sistema polític que a mi m’agrada- viuríem en el caos més absolut. De fet, amb la Constitució a la mà, el poder no el té el Rei sinó els representants elegits pels ciutadans.
Tenim, en general, uns polítics mentiders, que s’insulten sense parar els uns als altres amb frases gruixudes. Uns volen conservar el poder al preu que sigui i els altres el volen aconseguir sense cap mirament. Si no són capaços- ni en aquesta crisi econòmica brutal que estem vivint- de fer front comú per aplicar solucions raonables- especialment el PP i PSOE- què se’n podria esperar si tinguéssim un president de la República del PSOE o del PP i un president del govern del partit contrari? El Rei no es pot negar a sancionar una norma però si passés el que he relatat seria la guerra total. Fins i tot m’atreveixo a dir que governaria en Rouco Varela i els magistrats de Tribunal Constitucional, que de fet ja ho fan ara i ja veiem com ens va.
Us podeu imaginar els titulars i les editorials de diaris com “La Razón”, “El Mundo” i tots els periodistes de la caverna mediàtica madrilenya amb en Jiménez Losantos al davant si a l’operació a que va ser sotmès el Rei a la “Clínica Quiron” hi hagués hagut un imprevist- l’anestesia sempre comporta un risc- i hagués mort?
Els titulars serien més o menys: “Los catalanes se cargan al Rey”. “El Rey asesinado en Cataluña”. Les editorials també serien sucoses . “Núnca se debió permititr que un catalán le tocará un pelo al Rey…” “Los secesionistas catalanes han conseguido lo que andaban buscando con sus contubernios: matar al Rey…” “Laporta debió de beberse, en calzoncillos, una apestosa caja de cava catalán cuándo supo lo del magnicidio. De hecho lo más probable es que estuviera al corriente con antelación, pués seguramente debía formar parte del complot…”
Gràcies a Déu “La Vanguardia” titulava “El Rey se recupera…”
Tinc un amic que un dia li va donar la dèria de ser artista. Suposo que com a persona amb una sensibilitat especial havia de trobar una sortida a les seves angoixes i a la seva necessitat de transcendència.
Li va agafar, especialment, per la pintura. D’això ja fa molts anys i no ha deixat mai de pintar de manera perllongada.
La nostra relació ja fa molts temps que dura. A vegades amb més intensitat que en d’altres però el vincle no s’ha trencat mai. És per això que conec a fons la seva obra. Moltes vegades hem discutit sobre art i ell en coneix les meves reticències.
Quan va començar no crec pas que es pensés el calvari que li esperava. No viu d’això, des de fa anys treballa amb la seva companya, en un negoci familiar de repartiment postal. A hores lliures es tenca a l’estudi, i pinta, sense saber si aquelles teles veuran mai la llum; ni si seran exposades ni tampoc té doncs la seguretat de que hi haurà receptors que les contemplin. Que dur treballar sense una petita recompensa a curt termini! Jo mateix no estaria davant de l’ordinador, construint frases, si no fora perquè “Osona comarca” espera aquests mots setmanalment per a publicar-los.
El meu amic és, per naturalesa, un inconformista i un valent. Quan a vegades m’ha ensenyat les últimes obres que havia realitzat, i m’han agradat -i així li ho he dit- s’ha posat a buscar nous llenguatges perquè per a ell l’art, és investigació continuada. Algun cop li hauria llençat els pinzells pel cap- tot cridant-li- però collons que no estava bé el que pintaves?! No en tens prou de passar-te hores tancat sense saber si ho podràs exposar, que encara ho has de complicar més?!
A vegades l’esforç té premi. Ara, el meu amic, exposa a la sala petita de la galeria d’art “El Carme Vic” fins el 28 de maig d’enguany. El títol és engrescador “Homes Nous”. Molts anys de feina, us ho ben juro.
La Mita Homs, responsable de la sala, quan li vaig dir que trobava els preus molt assequibles em va respondre: “ és millor així. La millor publicitat és tenir un Miquel Colomer a casa i així gaudir-lo i ensenyar-lo”. Excel·lent resposta.
Tejero va guanyar. Els colpistes no van aconseguir tot el que es proposaven amb aquell intent de cop d’Estat però van destruir el que podia ser un projecte modèlic. Una Nació de nacions. Un exemple de convivència entre diferents cultures. Sí, Tejero i els seus van guanyar. Els intolerants van imposar el seu concepte d’Espanya.
No n’espero res de la sentència del TC, tant me fa el que dirà,quan llegiu aquest article no crec pas que hagi sortit. Els catalans hem vist com érem objecte de la burla d’una justícia deplorable, esperpèntica. El TC està tocat de mort.
Ha quedat clar que no n’hi ha prou de que un poble decideixi en referèndum, que ho aprovi el seu Parlament; que les Corts espanyoles hi donin el vistiplau: No, no n’hi ha prou, cal que el màxim tribunal de l’Estat hi fiqui cullerada. I d’això en diuen democràcia?
Per acabar-ho d’adobar al TC porten no sé quants anys negociant. A mi com a persona que té dret a toga( hi ha gent que no ho sap, però els graduats socials- als jutjats socials- tenim el dret a defensar als nostres clients i per tant a portar toga i actuar als estrades) em cau la cara de vergonya. Un tribunal no “negocia” “ad eternum”, dicta sentències i com més ràpid millor. El TC s’ha convertit en el mercat de Calaf. La vergonya de la judicatura! Haurien de declarar-se incompetents, seria la solució més digne. De fet de competència n’han demostrat ben poca.
Quan els colpistes van aconseguir que els polítics aprovessin la LOAPA, el concepte d’una Espanya federal o confederal va quedar tocat de mort. Fins i tot el PSC va perdre el grup parlamentari propi que tenia a Madrid. Que esperen per a exigir-li al PSOE la seva restitució?
Els intolerants sempre volen tenir tota la raó. Tant se val si és en religió, en política o en el que sigui. Fins i tot estan disposats a imposar els seus punts de vista per la força.
La justícia i el dret no són pas el mateix. El problema esdevé greu quan els dos conceptes s’aparten cada cop més un de l’altre. Molta gent pensem que el dret és cada cop més tort i que si Catalunya, vol ser mínimament sobirana, haurà d’optar per formules més radicals.
La tarda de Divendres Sant per TV3 vam poder gaudir d’una bona pel·lícula: “Caravaggio”, la vida del pintor de la llum i les tenebres, maltractat pel papat i fins i tot traït fins a la mort per alguns membres de la cúria romana.
Calia ser atrevit per a programar aquella tarda un film d’aquestes característiques. Estic segur que al servei del teleespectador devien rebre més d’una queixa. Jo els vaig felicitar.
És habitual en aquestes dades que les televisions passin pel·lícules carrinclones que per vistes i per vulgars et porten a fer el son dels justos. De fet hi ha excel·lents pel·lícules sobre Jesús, per exemple “ L’última temptació de Crist” del genial cineasta Martin Scorsese, però no s’adiuen al que la jerarquia catòlica considera de “bon gust”. Justament ells, que han traït el missatge de Jesús fins a extrems que si tornés els recordaria : “ Ai de vosaltres, mestres de la llei, perquè us heu apropiat de la clau del coneixement: vosaltres no hi entreu, i als qui volen entrar-hi els hi ho impediu!”
És per això que considero que cal felicitar públicament a la direcció de TV3 “la nostra” encara que com comprendreu la “meva” és el Canal Català Osona a on col·laboro.
La Setmana Santa s’ha convertit es un període de vacances. Personalment no m’agraden aquestes processons multitudinàries, tot i que les respecto perquè hi ha gent que les viu amb el cor. Per a molts però, no passen de ser un espectacle folklòric, que fins tot incideix en el lloc a on decideixen anar de vacances. L’ execució de Jesús, fruit d’un missatge místic i revolucionari que no van tolerar els poders de l’època- de fet tampoc ara ho permetrien- es converteix, massa sovint, en un vulgar espectacle.
La Setmana Santa per als deixebles de Jesús hauria de ser un període de tristesa i de joia. De tristesa per les horribles tortures a que va ser sotmès. De joia perquè es va convertir en un “buda” anomenat Crist que il·lumina el món.
Torno al principi, m’agrada l’actual enfoc de la televisió pública catalana. No és carrinclona, no emet programes “basura” i les informacions són bastant objectives. La Mònica Terribas es mereix el meu reconeixement públic.
De fet jo no ho volia. Potser no us ho creureu però mai m’han interessat els diners. Quan era jove en tenia prou amb tenir xavalla suficient per anar a fer unes cerveses amb els companys. No volia pas ser graduat social i discutir-me amb advocats i graduats als jutjats socials. No desitjava pas administrar una assessoria jurídica, ni tenir advocats col·laboradors, ni personal a les meves ordres. Mai havia volgut ser empresari. Volia ser feliç, però en la meva ignorància de joventut, no em podia imaginar que la lluita era amb un mateix.
Quan vaig decidir integrar-me en la societat, sabia que pagaria un preu alt, però no podia continuar sense ingressos.
Crec, modestament, que sóc un bon graduat social i que administro l’empresa amb sentit comú. De fet jo no ho volia però per sort tinc una obsessió: les feines que assumeixo vull fer-les bé. M’agradin o no. A vegades també m’he equivocat però no ha estat mai malintencionadament.
La felicitat rau en el no temps, en sentir-se fusionat amb tot el que existeix a l’Univers. Sovint confonem l’eufòria amb la felicitat. La primera té una pujada ràpida provocada per causes externes, però no es manté, la baixada és inevitable. La segona surt de l’interior d’un mateix i flueix continuadament sempre i quan s’aconsegueixi per mitjans naturals.
Potser arribarà un dia que em caldrà deixar de fer de graduat social i d’administrar l’empresa. També de col·laborar en els mitjans de comunicació. Aleshores m’assentaré i recolzaré l’espatlla a l’escorça d’un roure perquè m’acaroni la columna vertebral i em faci massatges entendridors al meu mal cap. Les fulles m’aixoplugaran, les miraré caure i renéixer i els hi diré hola i adéu . L’herba em farà de coixí. Agafaré suaument la mà de la meva companya i lluitarem contra el temps fins que- fusionats amb tot el que existeix- el buit conscient es faci present, així serem feliços; tot esperant la mort que no és res més que una altra forma de vida.
Nota: aquest article el dedico a M.D. Vinyoles- professora de literatura- que ha tingut la gentilesa de treballar alguns dels meus texts amb els seus estudiants.
Com que aquest article podria portar polèmica i fins i tot algú es podria sentir ofès, vull deixar d’entrada molt clara una premissa: la gran majoria d’aturats pateixen una situació injusta i els desitjo de tot cor que trobin feina el més aviat possible.
Ara bé, també cal dir, que hi ha una minoria que la seva reinserció laboral és pràcticament impossible.
Cap empresari desitja tenir a la seva empresa persones que no fan cap esforç per a integrar-se en un grup, que sempre que poden s’escapoleixen de les seves obligacions. Fan els mínims possibles, es queixen contínuament i no aporten mai cap idea positiva. Estan barallats amb l’Univers i xuclen l’energia dels altres. No tenen cap mena d’empatia ni fan mai cap esforç per a millorar-se ni per a fer la vida agradable a ningú. Jo els anomeno vampirs d’energia.
Aquests van d’una empresa a una altra i sempre acaben a l’atur. Són una rèmora per al sistema doncs ens cal mantenir-los entre tots. Acaben vivint dels subsidis que paguem amb els nostres impostos.
Explicaré una anècdota als lectors: un dia vaig agafar un taxi a Barcelona, el taxista es va passar tot el trajecte insultant als altres conductors. Va arribar un moment que se’m va acabar la paciència i li vaig dir: “ Si la seva feina no li agrada per què no mira de buscar-ne una altra?”. Em va contestar irònicament si jo podia trobar-li. La meva resposta va ser contundent: “ a una persona tan amargada i mal educada cap empresa la voldria i si jo fes això vostè em faria quedar malament”. El trajecte va acabar de transcórrer en silenci , no ens vam dir ni una paraula més, però al menys van parar els seus insults. Em vaig sentir alleujat quan vaig baixar del taxi.
Quan en una petita empresa hi entra una persona de les característiques que he relatat, només hi ha una solució. Acomiadar-la el més aviat possible per evitar que la indemnització sigui cada cop més gran. Un individu d’aquestes característiques aconsegueix encomanar el seu “mal rotllo” a la resta de treballadors i fins i tot a l’empresari.
El més trist de tots és que no fan cap autoanàlisi i per a ells sempre tenen la culpa els altres.
Els nostres legisladors no saben legislar o el que és pitjor: potser no volen
Quina explicació té sinó que a la província de Girona hagin quedat moltes localitats sense corrent elèctrica? Com és possible que els nostres governants no obliguin a empreses que guanyen una munió de diners- que paguem els ciutadans a canvi d’uns serveis més propis del tercer món- a tenir unes infraestructures com Déu mana?
Això no passa a França ni a cap país europeu avançat. La qüestió es ben senzilla: les torres elèctriques col·locades a zones d’alta muntanya no cauen pas quan hi ha temporal o fa una nevada. Per què no instal·len doncs les mateixes torres elèctriques a tot el territori? La resposta és ben fàcil: són més barates les que no aguanten els temporals ni la neu. Pensen els nostres governants que les grans companyes elèctriques faran aquesta despesa si no se’ls hi obliga? Cal promulgar una normativa perquè instal·lin a tot el territori les torres que posen a la muntanya. Guanyen molts diners, alguna cosa cal demanar-les-hi a canvi.
Però que es pot esperar d’una Administració que paga als seus proveïdors quan li dona la gana?
Aquest país és un desgavell, a França emets un xec sense fons i et treuen del sistema bancari. Aquí tothom fa el que vol.
Cal una legislació que obligui a empreses i Administració a pagar les factures en un màxim de 30 dies. En l’actualitat es donen situacions aberrants. L’Agència de Gestió Tributaria exigeix als empresaris que paguin l’IVA dins dels terminis legals, però alguns no poden fer front a la despesa perquè fan obra pública i l’Administració no els ha abonat les factures. Hisenda no entra en raons i exigeix un aval bancari si el deute és superior al milió de les antigues pessetes, però les entitats d’estalvi a qui l’Estat va insuflar una bona quantitat de diner públic, tenen l’aixeta tancada. Aquests empresaris poden ser víctimes d’interessos i sancions per part de l’Administració de l’Estat que és qui els deu els diners.
Això no es pot aguantar més, facin el favor de legislar d’una punyetera vegada, facin servir el sentit comú, o deixin el cotxe oficial i vagin cap a casa. Viurem millor sense vostès.
Tots els humans voldríem ser feliços. No crec que ningú negui aquesta afirmació. Ara bé tots portem un gran sac a l’esquena ple de pedres que ens ho obstaculitza. A dintre hi ha les nostres frustracions, les malalties, les emocions no resoltes, la por a la mort, i un feix de coses més que ens fan caminar encongits i abatuts.
Hi ha persones que en un moment determinat aquesta càrrega se’ls fa insuportable. No poden més i defalleixen. Alguns es lleven la vida. Abomino de la manca de sensibilitat que mostren algunes sectes religioses sobre aquesta gent que no han pogut amb el seu sac de sofriments. N’hi ha que fins i tot els envien a l’infern de pet. Quin respecte mostren pel dolor humà? Qui són aquests jutges que condemnen sense considerar la naturalesa humana? Si Déu existeix i és com diuen alguns, seria una mena de monstre.
Si voleu em podeu dir intolerant, però si jo fos això que dieu, que serieu els que m’acuseu? Vosaltres no tindríeu la més mínima compassió per a comprendre als que més pateixen.
Em va sorprendre la resposta d’una senyora ja gran, quan estàvem fent amb el company Josep Portet unes entrevistes pel Canal Català Osona a L’Esquirol. En defensa del rector cessat pel Bisbat, mossèn Jesús Silvestre, va argumentar: “era un home que predicava un Déu bondadós. El seu Déu no castigava a ningú, per descomptat no era el Déu de la por”.
Els texts budistes -per cert una espiritualitat que no reconeix cap Déu creador- parlen constantment de dos termes: “ignorància i compassió”. Quan es refereixen a la “ignorància”, ho fan en el sentit de que els éssers vius desconeixem, moltes vegades, l’última realitat de les coses. Moltes de les seves teories les està confirmant la física quàntica. Quan parlen de “compassió” ho fan en el sentit de que aquest desconeixement és el responsable de les moltes errades que cometem. El terme “compassió” és utilitzat així mateix per Jesús al sermó de la muntanya, a on anomena als compassius “afortunats” i els declara hereus del seu regne.
Comprenc els suïcides, són dignes d’una gran estima per tot el que han patit. Potser s’han equivocat però qui som nosaltres per blasmar-los.
Quan aquella senyora que passejava per aquell carreró desert, va sentir uns plors es va pensar que era un gat que miolava. La seva sorpresa esdevingué immensa al veure un petit nadó abandonat en una vorera del carrer.
El va recollir i va avisar a la policia. A l’hospital van dir que estava a punt de morir, que no comprenien com havia sobreviscut. Portava, segons els metges, aproximadament tres dies abandonat, estava exhaust i desnerit. La seva voluntat de sobreviure havia superat totes les proves.
La bona dona, que ja tenia uns quants anys, no havia tingut fills i el seu marit havia mort feia poc d’un càncer. Ho va tenir clar des del primer dia. Aquell nadó seria seu. Ella el cuidaria i l’ajudaria a créixer.
Van caldre molts tràmits, els serveis d’atenció al menor consideraven que no era la persona més adequada per fer-se càrrec d’aquell infant. Va emprendre una batalla legal que va durar molt de temps. Al final va guanyar. Ella seria la seva mare. Si el nadó havia demostrat una voluntat de ferro sobrevivint ella no podia ser pas menys.
Li va posar Oriol, no en sabia el per què, però el nom li agradava. Si hagués tingut un fill quan estava casada i hagués set nen li hauria posat el mateix.
El nadó va créixer valent i estimat, es va fer gran. La seva mare va morir quan ell tenia vint-i-dos anys. Potser era una mica tímid, especialment amb les noies, ves a saber si al seu subconscient no hi quedaven rastres d’haver estat abandonat ja una vegada.
L’Oriol va tenir molts entrebancs a la vida, com tots els humans, però sempre acabava guanyant. De nadó havia vençut a la mort i per això era especialment fort. Tant que els seus amics l’anomenaven “l’invencible”.
Hem patit un allau d’immigració. Davant d’aquest fet s’han imposat dues idees molt clares i simples.
La primera proclama que aquestes persones no poden venir sense un contracte de treball i que en tot cas han d’ocupar llocs laborals que estiguin vacants. La segona diu que hem d’acollir a tothom.
No crec que que les coses siguin tan senzilles. Són més complexes i hi ha molt a discutir.
Els que defensen el primer postulat se’ls podria anomenar “nacionalistes”. “Primer som nosaltres i els nostres costums i necessitats. Els altres, són estrangers”. No m’agrada el nacionalisme perquè al llarg de la història ha provocat milions de morts. Sempre que es produeix aquesta discussió m’anomeno no nacionalista, el que sovint fa enfadar els meus interlocutors. Em cal explicar-los que em sento profundament català però que per això no em cal pas ser nacionalista. A més aquest terme porta confusió. Es que no són nacionalistes els que se senten exclusivament espanyols o francesos? Aquesta és una paraula trampa.
Els que diuen que hem d’acollir a tothom, se’ls podria anomenar “internacionalistes”. Utilitzen sovint l’argument que la fusió de cultures és necessària i que ens fa créixer a tots en dignitat.
Hi estaria d’acord, però obliden que aquesta fusió tan sols és possible si les dues parts volen aprendre i compartir coneixements. No tenen tampoc present que és difícil fusionar idees amb qui dona més prioritat a la seva religió que als drets civils i nega radicalment les creences espirituals diferents a les seves.
No crec que el conjunt de la humanitat estigui preparada en aquest moment per a gaires fusions. Estem mancats d’intel·ligència emocional. Ens falta empatia, entendre a l’altre com a part d’un mateix, comprendre que l’Univers és una sola cosa i que tots en formem part. Això voldrà molt de temps, i els humans tendim a voler solucions ràpides, sempre enganyoses. O blanc o negre. És difícil reconèixer que a la nostra societat hi ha intolerància i que aquesta també existeix en molts dels que venen d’altres països o cultures.
Una cosa sí que la tinc clara. La misèria (material i/o mental) és la causa del problema.
