Skip to content

QUAN…

 

De la serenor en diuen insensibilitat/ De la passió en diuen bogeria/ De la contemplació en diuen perdre el temps/ De l’humor en diuen frivolitat/ De l’adversitat en diuen problema/ De la bondat en diuen ingenuïtat/ De la cultura en diuen saviesa/Del sentiment de culpa en diuen responsabilitat/ D’acumular coneixements en diuen aprenentatge/ D’adoctrinar en diuen educar/ De l’evidència en diuen complexitat/ de l’excés en diuen necessitat/ Del pensament en diuen vida/ Del fanatisme en diuen religió/ De la fantasia en diuen realitat/ De l’alegria passatgera en diuen felicitat/ De la dependència en diuen amor/ Del germà en diuen estrany/ Del servilisme en diuen altruisme/ De la sensibleria en diuen sensibilitat/ De la rutina en diuen estabilitat/ D’establir-se en un perjudici en diuen tenir criteri/ De la pena en diuen compassió/ De la fe en diuen somniar truites/ De la sensació de misteri en diuen infantilisme/ De saber callar en diuen covardia/ De la flexibilitat en diuen docilitat/ De la valentia en diuen imprudència/ Del saber que no se sap en diuen ignorància/ Del refinament en diuen civilització/ De la tecnificació en diuen evolució/ De la naturalesa en diuen súbdit/ De la mecanicitat en diuen humanitat i de la foscor més absoluta en diuen normalitat. LLAVORS ESTENM AL FONS DE LA CAVERNA. ARA TAN SOLS CAL CERCAR LA TORXA PER A TROBAR LA SORTIDA. POTSER LA TENIM MÉS A PROP DEL QUÈ ENS PENSEM.
Si aquestes frases, i la conclusió final, fossin obra meva hauria escrit el millor article de la meva vida. No ho són. Pertanyen a la humanitat, però qui les ha escrit es diu Sergi Pérez, filosof i professor de meditació de l’Associació Cultural el Centre de Vic.
Al llegir-les a poc a poc, una per una, vaig al·lucinar. Les compartia totes. Després vaig pensar que els meus lectors i el Diari de Manlleu es mereixien el millor i que era impossible que fos capaç d’escriure un article així.
Ho vaig posar en una balança: furtar les frases al lector i escriure l’article que tenia al cap o senzillament publicar-les malgrat no fossin obra meva.
No era una decisió que hagués de prendre amb el cap sinó amb el cor. Així doncs la resposta que vaig rebre fou molt ràpida. Calia per sobre de tot publicar les frases i renunciar a l’article que estava a punt d’escriure.
Estic content d’haver pres aquesta decisió, perquè com he dit abans, els lectors es mereixen el millor que els hi puguis donar. Que et publiquin el que penses o el què sents sempre produeix una petita dosi de vanitat. Hi ha autors que aquesta els hi surt per les orelles! Penso que aquest article, i ho dic des de la modèstia, és un acte de sinceritat i de valentia.
Com ja he dit opino que els meus lectors es mereixen el millor i el setmanari de la ciutat que estimo també. Crec que he complert sobradament amb el meu deure amb qui em llegeix i també amb el director del Diari de Manlleu. I d’això jo en dic responsabilitat. I plego d’escriure perquè avui és el 9N i m’en vaig a votar.

Article publicat al Diari de Manlleu

POLÍTICA SENSE AMOR

 

Els partits polítics es dediquen massa sovint a discutir entre ells. És la guerra. No crec en el sistema de partits.
Crec en les llistes obertes. Crec en les persones de bona voluntat.Crec en el treball conjunt per aconseguir uns mínims que garanteixin a tots els ciutadans del planeta drets que són inherents a la naturalesa humana. Com per exemple la sanitat universal, l’educació i un llarg etcètera. Qui se situa fora d’aquest principi és un egoista sense escrúpols ni ètica.
No hi ha amor en la política ni compassió pel dolor dels altres. Tampoc moltes vegades cap intenció d’arribar a acords que serien beneficiosos pels ciutadans.
De fet tota la responsabilitat no la tenen els polítics perquè aquí podem votar (no sempre). El resultat explica moltes coses. Surt la mitjana del què som tots plegats. Sempre donem la culpa als altres del què no ens agrada i eludim les responsabilitats personals. En definitiva, som una colla d’irresponsables que ni tan sols sabem demanar perdó quan ens equivoquem.
L’Ajuntament de l’Esquirol és el paradigma d’aquesta vergonya. Querelles, denúncies entre regidors, associacions de “boletaires” que es creuen Déu i que defensen interessos personals plens d’odis ancestrals. Tots barallats. Ja s’ho faran, malgrat que jo hi resideixi em sento de Manlleu.
L’especie humana camina cap al caos més absolut. Ens estem carregant el planeta, la nostra casa. El bé comú, per a molts, no importa gens ni mica. No hi ha manera de trobar un punt d’equilibri entre la llibertat individual i els drets i obligacions col·lectives.
Sense amor ni compassió cap el propi dolor i el dels altres no avançarem mai. Sense aquesta premissa no hi ha cap possibilitat d’arreglar les coses.
La separació és simple aparença, la realitat més profunda n’és una altra. Formem una unitat amb tot el què existeix i això que afirmo es pot comprovar.
La paraula partit ja ho diu tot. És el contrari d’unit.
Vist el què he escrit el lector ja pot entendre el perquè mai m’he presentat a cap mena d’elecció tot i que a vegades he sentit ganes de treballar des de l’Ajuntament per la ciutat de Manlleu. Que ningú m’interpreti malament. Les coses clares. Ara no acceptaria pas anar a cap de les llistes que es presentaran. Estic massa decebut de l’especie humana i em sembla que tan sols per tocar els collons,el primer dia ja votaria el contrari del què em digués el partit.
Insisteixo no m’interessa la política quan no incorpora l’amor i la compassió. Jo posaria a un orangutan com a president de l’ONU. Estaria més tranquil

Article publicat al Diari de Manlleu

LA DIPUTADA (HOMENATGE AL GATO PEREZ)

Llegeixo a Viquèpedia que el Gato es deia Xavier Patricio Pérez Álvarez, Va néixer a Buenos Aires el 1951 i va traspassar a Caldes de Montbui el 1990. D’origen argenti es va establir a Catalunya.L’any 1981 va patir un infart la qual cosa li va produir greus problemes problemes de salut amb molta fatiga i hagué de deixar de consumir alcohol. Tot i així, encara, fins al seu traspàs el 1990 va treure dos treballs més al mercat: “Prohibido maltratar a los gatos” i l’ultim íntegrament en català el va titular:”Flaires de Barcelunya”.
He passat uns dies un xic baix d’energia per qüestions personals, però avui m’he llevat content. Ja vaig escriure en aquest bisetmanal que m’agrada amb bogeria la rumba catalana i que el meu artista preferit és el Gato Pérez. Pura teràpia vital!
“La Diputada” és una de les meves peces preferides. Una rumba alegre i corrosiva, carregada de missatge social. Les cançons del Gato, són plenes de lletres basades en experiències personals viscudes sense xarxa. També algunes tenen un fort caràcter irònic i corrosiu.
Hi ha una estrofa a “La Diputada” que diu referint-se als polítics: “Siempre por delante de todos los hombres, han hablado tanto y han hecho tan poco y son los culpables del aburrimiento que se masca en medio de este desencaaanto…”.
Música del poble, per a ballar, cantar i reivindicar.
Hi ha una altra estrofa de la cançó on proclama: “Hablan el idioma de un mundo distante qué jamas consigue llegar a la calle…” Con sus intervenciones nada rutinarias, a un millón de kilómetros de la burocracia abrirá un agujero en el Parlamento en el qué un buen día se colara el pueblo. ¡Se colará el pueblo…!”
Si mai Catalunya és independent que no em toquin la rumba catalana perquè l’art no té llengua doncs les usa totes. No suporto als fonamentalistes siguin d’on siguin.
Noto que cada dia estem tots més cabrejats. Socialment les coses no van bé. El procés català no sabem amb seguretat com acabarà. No sé què passa però hem perdut l’alegria de viure. I això és molt greu.
No trobareu “La Diputada” penjada a Youtube. Vaig comprar un compact doble al Mallot de la Margot a Manlleu que conté les millors cançons del gran Gato. En canvi n’hi ha d’altres de penjades a Youtube molt bones com per exemple “Gitanitos y Morenos” o “Ebrios de soledad”. Proposo als lectors que es conectin a Youtube i posin la cançó la cançó “Gitanitos y Morenos” i ens posem tots a cantar i a ballar oblidant per un moment les penes i frustracions.
“Gitanitos y morenos son los reyes del compás, y en la sangre de sus venas late un pulso ancestarl. Ahora viene este forastero del sabor, que se mira al espejo del sentir multicolor…”.
Vull dedicar aquest article al Tribunal Constitucional. No caiguem en la depressió. No sé quan ni com s’arreglarà el tema nacional català,peró cal una bona dosi d’alegria i persistència.
Eh! Que la vida no s’atura!

Article publicat al bisetmanal el 9NOU

Il·lustració: www.calarumba.com

ASSEGUTS AL SOFÀ

 

Penso que moltes vegades en carreguem d’activitats perquè així no ens sentim sols i fins tot és una manera d’omplir el nostre buit interior, de calmar l’angoixa interna que patim i evitar l’avorriment.
Un engany que sovint, la nostra ment no detecta. També hi juga la vanitat, i d’altres factors.
Proposo al lector que faci un experiment: asseure’s al sofà de casa. Ben sol, sense música ni televisió, ni diaris, ni altres persones. En definitiva que es quedi sol amb ell mateix. No oblidem que naixem sols i traspassem sols.
Segurament podrà observar un inquietud creixent, un malestar, un nerviosisme. Si està atent, possiblement, s’adonarà que la seva ment va saltant d’una idea a una altra i que no la pot pas aturar. No la controla en absolut i no està en el moment present. Finalment s’aixecarà del sofà i segurament pensarà: això no serveix de res! Haurà observat però, que, quan està sol amb ell mateix, no està en pau, que li manca quelcom. Que no pot fixar la ment en el moment present.
A poc a poc vaig reduint -dins del que és possible i realista- les meves activitats. També vull matisar que n’hi ha que m’omplen molt i em serveixen per a connectar amb el meu JO més profund. Aquest no té res que veure amb el que coneixem habitualment i que configura una personalitat superficial i falsa amb la qual ens identifiquem.
El més fàcil a la vida és acceptar una doctrina prestada. No qüestionar-la. Això dóna seguretat i evita que et preguntis moltes coses, a vegades poc agradables, i que et poden fer trontollar.
Això no va amb el meu caràcter. Em cal experimentar per mi mateix i treure conclusions. Haig de reconèixer que aquest camí no és gens fàcil de recórrer i massa sovint et porta a situacions que et voldries haver estalviat de viure. També té un gran premi. El de sentir-se honest amb un mateix i en definitiva també amb els altres.
La vida m’ha ensenyat que els camins fàcils no porten enlloc. També que els difícils són problemàtics perquè cal enfrontar-se amb un mateix.
No em puc pas conformar amb menys. Em van parir així! Què hi farem!
L’obligació bàsica d’un guerrer és lluitar amb ell mateix. No intentar-ho, ho considero una covardia. De fet de les derrotes sempre es pot aprendre força coses. Sense derrota no hi ha victòria possible. Vivim en el món dels oposats.
Haig de reconèixer que hi ha moments que em sento sol. Molt sol.

Article publicat al Diari de Manlleu

EN JOHNNY TRUCANT A LES PORTES DEL CEL

 

El 22-09-2014 va traspassar en Joan Molera, tothom però l’anomenava Johnny.
En Johnny i jo anàvem a la mateixa escola de meditació i d’autoconeixement. Pensem que quan un cos deixa de respirar, l’esperit entra en un altre pla de consciència. No explicaré res més d’aquest tema perquè pertany a la intimitat.
Ho he relatat perquè el lector entengui que em dirigeixi a m’en Joan utilitzant en algun moment el temps verbal del present perquè per a mi està ben viu.
Estimat amic:aquests dies he sentit un fort sentiment d’estimació cap a tu. També he plorat i he recordat moments d’aquesta vida que vam compartir.
T’en recordes del viatge a Tunissia? També va venir la Ramona, la teva companya, amiga, esposa i mare dels teus fills.
Totes les dones perdien el cap per a tu. A l’avió una hostessa del vol ja se t’havia lligat i volia quedar amb tu quan arribéssim a Tunissia. Al·lucinant!
T’en recordes de quan dormint a la platja ens van robar tots els diners? Bé a mi no perquè me’ls havia entaforat als òrgans genitals. Ens passaven d’un cos de policia a un altre i tots es feien l’orni fins que jo em vaig emprenyar de valent. Arrel dels meus crits ens van pujar a tots en un cotxe sense plaques ni sirenes. Vaig passar por, però ens van portar a l’ambaixada espanyola on ens van donar 5.000 miserables pessetes per a tots, que érem quatre. Sort d’uns amics de la Ramona que ens van acollir i deixar diners per acabar de passar les vacances.En aquell viatge ens en van ocórrer moltes més coses quasi increïbles, com aquell dia que ens vam haver d’atrinxerar a l’hotel i fugir, mig d’amagatotis, de la població. Els hi agradaven les nostres companyes i la cosa pintava malament.
En aquell viatge la Ramona i tu us vau convertir en parella.
No et deus pas haver oblidat quan jugàvem partits de futbol amistosos. El nostre equip s’anomenava “Herrivaquexuta”. Nom que ens havíem posat per a provocar a la gent benpensant.
Sempre perdíem, perquè moltes vegades anàvem a jugar sense dormir i fins i tot no aconseguim formar un equip d’onze jugadors. Els nostres rivals habituals eren els del PSC de Manlleu. En Ramon Sitja era imparable. Un dia però vam anar a dormir d’hora ens vam reforçar amb en Joaquim Albareda i en Pep Nogué i, oh miracle! Vam guanyar.
Vam viure plegats moltes situacions, totes molt sucoses per a explicar, però cal deixar espai als altres col·laboradors d’aquest setmanari.
Dir-te que em van caure les llàgrimes en l’acte que es va fer al tanatori de Vic, abans d’incinerar el teu cos físic. Quan va sonar la música en directe- com tu havies demanat abans de traspassar- de la cançó de Bob Dylan, “ Knockin’ on heaven’s Door” (escrit segons ho va fer Bob Dylan), i que traduït al català no literalment, vol dir: trucant a les portes del cel.
Una de les estrofes diu: mama, posa les meves armes a terra, ja no puc disparar-les més. Un gran núvol gris s’està acostant. Em sento com si estigués trucant a les portes del cel. Trucant,trucant,trucant a les portes del cel (quatre bis).
Ara, momentàniament, et deixo uns segons, vaig a a posar al CD de “Trucant a les portes del cel”, concretament la versió que en van fer els Guns N’ Roses. Aquests dies cada cop que la poso em cauen les llàgrimes tot i saber que estàs molt bé.
No cal que t’ho digui, però vull proclamar-ho ben alt i clar: t’estimaré tota l’eternitat!

Article publicat al Diari de Manlleu

PERE PUBILL CALAF (PERET), MOLT NONORABLE REI DE LA RUMBA CATALANA

Pere Pubill Calaf, Peret, va traspassar el 27-08-2014. Va néixer a Mataró i ja de petit acompanyava al seu pare en els desplaçaments que feia com a venedor ambulant de teles. Per això va poder assistir poc a l’escola.Potser va ser una sort. Va cantar en castellà i també en romaní llengua pròpia de la seva ètnia gitana i també en català per manifestar el seu compromís amb aquestes cultures discriminades.
Va rebre la medalla d’or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona l’any 2011 i Mataró, la seva ciutat natal, li va atorgar el títol de fill predilecte per la seva trajectòria professional i com a creador de la rumba catalana: una fusió del rock, el tanguillo flamenc, i el mambo cubà.
Constato que a Peret no se li va atorgar mai la Creu de Sant Jordi. Quina vergonya!
Peret, el Gato Pérez, Los Manolos etcètera formen part de la cultura catalana al mateix nivell que l’Escolania de Montserrat. Que no em vinguin amb essències pàtries.
Sóc independentista perquè no puc suportar els atacs constants del nacionalisme espanyol a la sobirania a la qual tenim dret els ciutadans catalans.
Ser independentista però, no implica ser nacionalista. Aquesta afirmació es mereixeria un article sencer.
Em sento manlleuenc, català i ciutadà de l’univers però que no m’atabalin amb discursos patriòtics i collonades semblants. La meva Catalunya és mestissa.
M’encanta la rumba i quan estic trist en poso i ràpidament em sento millor. El meu autor preferit en aquest estil és el Gato Pérez, malauradament també traspassat.
Peret estimava Catalunya, així ho va demostrar moltes vegades, però especialment, quan va participar al Concert per a la Llibertat al camp del Barça, on va cantar “L’emigrant” i Catalunya té molt poder”, malgrat haver rebut pressions de tota mena perquè no hi assistís.
Fa poc vaig visionar la filmació i em vaig emocionar.
Bon viatge, gitanet català. Rei de la rumba catalana. La teva alegria de viure s’expandeix per tot l’univers. Ah! me’n descuidava: saluda el Gato Pérez de part meva.
Article publicat al bisetmanari el 9 NOU.

Il·lustració: www.peret.es/category/galerias/fotografias

HA MORT EMILIO BOTIN

 

Miro molt poc la televisió. Tot i que haig de reconèixer que fa pocs dies em vaig empassar els tres “Padrinos” sencers i que m’agrada molt el futbol i estic subscrit a Gol TV. A part del Diari de Manlleu i el 9 NOU a vegades llegeixo premsa nacional catalana però no pas cada dia.
Les pèssimes notícies es repeteixen i em produeixen tristesa.
Vaig trucar a un amic i em va relatar que havia traspassat Emilio Botin, el gran banquer que dirigia la corporació Banco de Santander i em va explicar que tots els mitjans anaven plens de la notícia.
Em va detallar que havia mort d’un atac de cor mentre dormia, també que sempre viatjava amb el seu avió privat i un metge al seu costat.
Lamento escriure que no vaig sentir cap emoció. Ara li faran moltes necrològiques dient que era una gran persona.
És dur el què estic escrivint, però no vaig ser capaç de sentir cap mena de compassió.
El seu germà va declarar que era un home al qual no li agradaven els diners. Dedueixo que estava enganxat al poder. En el fons és el mateix. Una de les seves frases més famoses va ser: “Mientras yo viva no permitiré que Catalunya sea independiente” D’orgull no n’hi mancava pas. Vist que ha traspassat, ara moltes persones han fet un acudit fàcil i lògic: un cop mort el senyor Botín, aconseguir la independència ja deu ser més fàcil.
Ens hem tornat del tot insensibles al sofriment dels altres a base de veure imatges i més imatges de guerres, disputes, intoleràncies, genocidis, crims, en definitiva, contra els drets bàsics de la humanitat. No cal patir per a la preservació del llops, nosaltres ja els representem.
No tinc cap mena d’odi cap el difunt senyor Botín, però no sento res de res.
Alguns mitjans de comunicació són una font de vergonya. No crec que el traspàs d’Emilio Botín es mereixés cap portada. Opino que hagués estat millor fer-ne una de tots els nens que aquell dia van morir al nostra planeta per desnutrició i malalties perfectament curables.
És clar però, que això ja no és notícia i que hagués deixat insensibles a molts lectors.
No em sento culpable de res però em sap greu que el traspàs d’Emilo Botín em deixi insensible. Al cap i a la fi, malgrat les enormes distàncies econòmiques i filosòfiques, també era una persona.
M’estic fent gran i potser tinc el cor cansat. Què hi farem!

Article publicat al Diari de Manlleu

EL 9N NO VOTARÀ NINGÚ

Prou de mentides senyors polítics. No enganyin més als ciutadans. Vostès saben que el 9 N no hi haurà cap votació sobre la independència de Catalunya o la creació d’un Estat propi.
No em prenguin per imbècil. No em crec les seves mentides compulsives.
Els hi explicaré el què passarà encara que vostès ja ho haurien de saber. S’aprovarà la Llei de Consultes, aquesta serà recorreguda al TC que admetrà a tràmit el recurs i la suspendrà provisionalment.
Ja ha dit el President de la Generalitat, senyor Artur Mas, que no es violarà la legalitat vigent per a realitzar la consulta. El comprenc, perquè el contrari el portaria de dret a la presó.
Així doncs no votarem i ja està. Algú potser pensarà que estic en contra de la consulta. És radicalment falç. Crec que és legitima i democràtica i si volen saber més el hi diré quin seria el meu vot: Sí i Sí.
No sé què passara després. Hi ha dues possibilitats: CiU pacta amb el PSC per esgotar la legislatura o hi ha eleccions anticipades que guanyaria Esquerra Republicana sense majoria absoluta.
Que faran després CDC i UDC? No en tinc ni idea, però ja els avanço que no hi hauria una llista unitària entre CDC i ERC.El motiu? ERC sap que guanyarà i no voldrà pas compartir el triomf. Per altra banda CDC i UDC en aquest hipotètic govern hi tindrien molt a perdre i poc a guanyar. ICV i les CUP són casos diferenciats malgrat estar a favor de la consulta.
Aniré a la manifestació del dia 11 de setembre però ja en començo a estar cansat.
El senyor Mas diu que no té un pla B. No fotem, collons! Això seria imperdonable.
També m’agradaria saber si el tenen a ERC, perquè tampoc aclareixen res.
Prou de mentides, insisteixo, n’estic ben fart. Tot clímax té més tard o més d’hora una decaiguda i amb això juga Madrid.
Els únics que votaran el 9 N seran en Jordi Pujol i la seva família, però ho faran a Andorra, simbòlicament, defensant les essències d’una pàtria que no és la meva. La dels què donen lliçons morals als altres mentre roben a cor que vols.
Jo prefereixo la Catalunya que representa l’Escolania de Montserrat, però també la que sona al compàs de la rumba catalana.
Adéu Pere Pubill Calaf (Peret), et dedico de tot cor aquest article. Et trobaré a faltar. Avui m’has fet plorar. La teva alegria de viure i l’estimació profunda que tenies per Catalunya, la qual vas demostrar especialment al Concert per a la Llibertat al camp del Barça. Que tenen a veure els Pujol amb tu i jo? Res. I ara plego d’escriure perquè irritar-se és molt dolent per a la salud.
Llucià Guiteras
Notes de l’autor:1) article dedicat a Pere Pubill Calaf (Peret). Rei de la rumba catalana, traspassat recentment.
2) Aquest article va ser escrit i publicat abans del gran èxit de la manifestació del 11-9-2014 però em reafirmo en el seu contingut.

Article publicat al Diari de Manlleu

” VOLANDO VOY, VOLANDO VENGO”

Aquesta vegada no és cap narració inventada. És un fet real , com la vida mateixa. Encara estic al·al·lucinant. Quan vaig llegir la notícia al 9 NOU no m’ho podia creure. Trobareu amplia informació d’aquest fel en aquest setmenari.
Per si algú no ho ho sap faig un petit resum: un paio de Manlleu va als Mossos i denúncia que l’han atracat tres individus a casa seva. També manifesta als Mossos que li han robat diners, un telèfon mòbil, una cadena d’or i caixes amb un quilo de marihuana. Genial el col·lega! Ell mateix es denúncia. Havia d’anar més fumat que un pardal a dalt de la xemeneia d’una fàbrica. Dos collons, si senyor!
Els Mossos van a casa seva per investigar el robatori denunciat i hi troben al garatge tota una instal·lació pel cultiu i l’elaboració de la “maria”. No hi mancava de res. Un habitacle folrat amb paper d’alumini i a l’interior hi havia un aparell d’aire condicionat, diverses làmpades destinades a la calefacció de les plantes, diferents temporitzadors i productes destinats al cultiu. “¡Toma ya!”.
La marihuana que conrea aquest senyor ha de ser de primera qualitat perquè si no no s’explica, de cap manera lògica, que denuncies als Mossos el robatori de què va ser objecte.Devia d’haver fumat a cor que vols.
D’això s’en diu tenir-los ben posats i un cap clarivident.
Però és que encara no s’acaba aquí: al jardí hi tenia deu plantes de marihuana i algunes d’elles feien més de dos metres. “¡Olé tus cojones!”.
Evidentment va acabar detingut. Si jo fos el jutge l’absoldria del delicte contra la salud pública doncs sempre he defensat que les drogues s’han de legalitzar perquè són a tot arreu i cal acabar amb la màfia. Ara bé, li imposaria una condemna per idiotisme integral no inferior a vint anys i un dia, sense ingressar però a la presó, a canvi de donar conferències gratuïtes a diverses universitats.
De jove havia fumat herba però ho vaig haver de deixar perquè em generava ansietat. Si no fos per això intentaria compar-li tota la plantació. Aquesta herba ha de portar uns alcaloides tant poderosos com per enviar-te a la lluna de pet i de regal obsequiar-te amb tres voltes per tot l’univers.
Sí, definitivament a vegades val la pena llegir la premsa i al·lucinar amb mitjans naturals.
Ara ja no hi ha temps però pel 2015 proposo a l’Ajuntament de Manlleu que aquest paio, faci el pregó de la Festa Major. Això sí, ben fumat de la seva ja famosa herba. És clar que si el tanquessin a la presó això no seria possible, però un personatge així és capaç de tot. D’entrada li aconsello la cançó del Camarón de la Isla- al qual li agradava amb delit la marihuana- titulada “Volando voy, volando vengo” i com és lògic no arribava mai perquè com segueix dient la lletra de la cançó, amb el globus que portava : “por el camino yo me entretengo”.

Article publicat al Diari de Manlleu

Il·lustració: es.123rf.com/imagenes-de…/marihuana.html

ON COMENÇA LA REVOLTA?

 

La història de la humanitat és una orgia de sang. Una història d’odi i a vegades també de generositat però la sang regalima sense pausa.
Sempre m’havia sentit còmode aplicant-me el qualificatiu d’esquerres. Ara ja no.
Les millors idees que som capaços de generar, massa sovint acaben en tragèdia.
Quan cal portar-les a la pràctica, surt el pitjor que tenim a dins nostre. I és clar acaben sent una aberració.
Així doncs em cal preguntar-me el motiu.
Volem canviar el món sense canviar-nos a nosaltres mateixos. Partint d’aquesta premissa no hi ha possibilitat d’arreglar res.
Estem carregats d’odi, de supèrbia, de vanitat i un llarg etcètera. El lògic corol·lari és evident: per més bones que siguin les intencions a la pràctica han d’acabar malament.
Em sembla que primer caldria que escombréssim la pròpia casa, però això porta molta feina i és més fàcil donar la culpa als altres de tot el què va malament.
Si tinguéssim un cor generós i no visquéssim carregats d’idees prestades- que pensem que són nostres però en realitat no ho són- de prejudicis, de construccions mentals que creiem inamovibles, estic convençut que les coses que emprenguéssim anirien molt millor.
Jo no m’escapo pas d’aquesta situació que he relatat, però al menys en sóc conscient.
La revolta comença a dins nostre i sense aquest canvi necessari no podem fer res massa positiu per canviar l’estat de les coses.
La sang seguirà regalimant i empastifant tot el planeta. Les injustícies clamoroses continuaran. Ens feriran el cor i això és bo perquè vol dir que som sensibles.
La única solució que hi veig és com ja he dit, intentar arreglar primer la pròpia casa perquè ningú no pot donar el què no té. Si una persona no està en pau amb ella mateixa pot expandir pau cap als altres? La meva resposta és que això va en contra de les lleis que regeixen la naturalesa humana.
Tot i així no em penso pas rendir, voldria aportar el meu petit granet de sorra per a un món més just. Molts petits grans de sorra quan es compacten formen una muntanya.
Tinc un projecte al cap que vull realitzar a un petit poblet Bolivià que s’anomena Bañaditos, amb l’ajuda d’un amic meu- vigatà, cristià de base- que hi resideix. Permeteu que no l’expliqui perquè semblaria vanitat. Ho faré -no ho dubteu- i serà el meu petit gra de sorra i em sentiré content i això em farà més lliure.

Article publicat al bisetmanari el 9 NOU