Vic, arquitectònicament i museísticament parlant té moltes joies. També té moltes infraestructures de primera qualitat i alguna de la que hi hauria molt que discutir. Això però ja ho sap tothom.
No li manca la sort, tot sovint li cauen premis importants de loteria. Llàstima que també hi ha uns poder fàctics als que caldria posar a ratlla sovint.
Com ja he explicat altres vegades, amb en Jaume Ortiz i l’artista manlleuenc Miquel Colomer fem una tertúlia a Ràdio Vic els dimarts de 8 a 9 del vespre. Buscant convidats un dia algú em va parlar d’en Sergi Pérez. Em van dir que era filòsof i professor de meditació. Als que fem el programa aquests temes ens interessen així que vaig decidir convidar-lo. La tertúlia va ser magnífica i les seves aportacions molt interessants. Vam pensar que vingués un cop al mes.
Sé perfectament que a molta gent aquests temes no li diuen res, però com que sóc l’encarregat de buscar convidats que tinguin coses interessants per a dir, i no tinc prejudicis, a l’inrevés d’altres que es fan dir intel·lectuals, també sóc conscient de que hi ha persones que volen saber coses sobre l’autoconeixement i el creixement personal. Tot el que serveixi per mitigar o anular el sofriment propi i el dels altres em mereix un gran respecte. Totes les persones aspirem a ser felices.
Em defineixo políticament i espiritualment com un eclèctic. Agafo pensaments diversos i en faig la meva pròpia composició. Per això em costa d’entendre la gent que s’apunta a una filosofia determinada i menysprea les altres. Tampoc em crec res que no pugui comprovar personalment i abomino de les sectes, siguin polítiques, religioses o de qualsevol altra mena.
La meva dona i jo ens hem apuntat a l’associació cultural “El Centre” hi anem un cop a la setmana. Allà hi treballa en Sergi Pérez i altres professors, els quals respecten escrupolosament les creences de cadascú. Aquesta escola és per a mi la gran joia de Vic.
Simple informació, tothom és ben lliure de fer el que vulgui amb la seva vida.
L’Ajuntament de Vic sembla que no els hi posa del tot fàcil als organitzadors de la consulta popular sobre la independència de Catalunya. Cal reconèixer que alguns altres ajuntaments ho han fet molt pitjor. Recordo als lectors que del que es tracta és de participar o no, llibertat total. Hi ha varies opcions: abstenir-se, votar sí, votar no o votar en blanc. És un acte profundament democràtic perquè les consultes als ciutadans – malgrat el que digui la Constitució espanyola, que dificulta enormement que siguin vinculants- són el cor i l’essència de la democràcia.
No puc marxar d’Osona, i us prometo que ho faria de bon grat. Potser per a ser sincer hauria de dir que no sóc prou valent. Ja tinc 52 anys, un negoci amb uns quants treballadors, una casa, una família i tot això pesa molt.
A Vic hi ha moltes esglésies quasi sempre buides. La societat es va apartant de la jerarquia catòlica però ells viuen en un altre món. Per què el bisbe vol més esglésies si en les moltes que té quasi no hi va ningú?
Sóc soci de l’Aliança però des de que s’ha creat el consorci hospitalari les coses han empitjorat de manera alarmant. S’està barrejant la sanitat privada amb la pública i això no és bo per a ningú.
Tinc la costum de llegir-me la publicitat que publica “Osona Comarca”, penso en el nostre director en Joan Turró, i els maldecaps que deu tenir per fer que les despeses no superin als ingressos. La setmana passada em vaig quedar bocabadat quan vaig veure un anunci de l’Oficina Comarcal d’Informació al Consumidor. Que quedi clar que no critico pas aquest organisme. Ens informava en la seva publicitat, que els usuaris de telèfon mòbil amb targeta de prepagament s’havien de dirigir a una oficina comercial (?), abans del 09-11-09 per identificar-se com a clients, i que aquesta mesura és obligatòria i està regulada per la llei 25/2007 de 18 d’octubre. Posteriorment també avisava als usuaris que si no ho feien podrien perdre la línia i el número de mòbil.

Sona el telèfon i em desperto. Miro el rellotge i encara no són les 5 de la matinada. Quan arribo a l’aparell ha deixat de trucar. Veig que hi ha un missatge. Despenjo i l’escolto. És publicitat de “Telefónica de España”. M’expliquen que marqui un número o que envii un SMS i participaré en el sorteig d’un ordinador portàtil. Me’n torno al llit carregat de mala llet.