Llucià Guiteras

És una constant en la filosofia oriental la de valorar el present. Per a ells el passat ja no existeix i el futur encara no ha arribat, així doncs vivim en una successió de present que cal viure intensament.

Els humans fem projeccions constants cap el passat i cap el futur i així ens regalima entre els dits el moment que estem vivint.

Això no és així en els infants, ells viuen un present continuat,ple d’intensitat. La vida és per a ells un joc constant. No és estrany que Jesús digués: “deixeu que els infants s’acostin a mi” perquè ells representen la netedat del cor, que conté la innocència que tots hem perdut.

Oscar Wilde ja va deixar escrit que la seva pàtria era la seva infantesa, i jo no en reconec pas d’altra. Em repugnen els patriotes i em resulten vomitius els que s’autoanomenen socialistes o d’esquerres i tenen els collons de preocupar-se exclusivament del que passa a casa seva sense importar-los que cada dia al món morin milers d’infants per manca d’assistència sanitària, de guerres, o de fam.

Els nens són la sal de la terra, són l’arc de sant Martí que omple de colors el planeta, el blau immens de l’atmosfera, la mar en calma que bressola el present, la llàgrima que s’esmuny persistent i que conté tot el dolor dels essers.

21 hores: En J.F.C , es troba internat a la unitat de malalts d’alzheimer de l’ hospital X. Corre amb un gos depeluix penjat a l’espatlla. Es queixa amargament perquè l’animal no es mou per més que l’amoixa i acarona.

21 hores: En L.U.I administrador d’una important fàbrica de cosmètics està sopant en un restaurant amb un possible comprador dels seus productes

00.00 hores:En J.F.C després de prendre la medicació de la nit dorm profundament al seu llit a l’hospital. Somia. Quan era un nen, a pagès, sempre jugava amb un gos que estimava molt; ara mentre dorm se li apareixen aquelles imatges. Somriu plàcidament mentre li regalima una mica de saliva per la comissura dels llavis.

00.00 hores : A en L.U.I li ha costat d’adormir-se, ha estat pensant amb l’acord que havia tancat amb el comprador, enfadat, rumiava que si no hagués begut tant de vi hauria aconseguit una venda més favorable. Ara dorm profundament i somia. Concretament,en aquell dia, quan era un infant ,que a la nit va nevar. El seu pare no va poder anar a treballar. Ell tampoc va poder anar a l’escola. Abraçats van sortir al jardí i van jugar a la neu amb el gos de la família. Somriu plàcidament mentre li regalima una mica de saliva per la comissura dels llavis.

Sabia que havia arribat l’hora de marxar però totes les cèl·lules del seu cos lluitaven desesperadament per allargar, encara un xic més, el moment de la partença. En la solitud d’una petita cambra d’hospital de comarca, estirat al llit i amb la mirada interioritzada, repassava el que havia set la seva vida i el que podia haver estat. Des de la finestra de la seva habitació es veia el cel i a la llunyania s’albirava una carena de muntanyes per a on es pondria el sol al cap de poc. Volia veure aquella posta, era el seu últim desig. Delejava contemplar, per última vegada, com el sol després d’abocar tones d’escalfor i de vida sobre la terra es recollia en ell mateix, provocant aquella lluminositat tant especial dels capvespres d’estiu, remei segur contra el mal d’angoixa i causa fidedigna de melangia. Volia observar les orenetes volant en grup, posseïdes per una activitat frenètica amb l’únic objectiu de ratificar, en la tènue i sagrada blavor del cel del capvespre, que la força eterna de la vida és superior a la de qualsevol eclipsi. Anhelava observar aquella subtil blavor tacada, tant sols, per petits punts negres en moviment i vaporosos traços de blanc multiformes en constant mutació. Desitjava contemplar aquella grossa i rodona taca taronja-lila decreixent en un horitzó explosionat de colors.

I així ho veié, des del seu llit, amb la intensitat del qui creu que ho aguaita per última vegada, entre sanglots i amb els ulls amarats de plor mentre sentia una forta pressió a la gola, que li pujava des del centre del pit i que s’irradiava cap a l’estómac. Quan el sol ja feia una bona estona que s’havia esmunyit darrera la carena i quan ja morien les darreres clarors del dia ell seguia, encara, amb la mirada fixa a la finestra. Quan la fosca s’apoderà del món va llençar un profund sospir i expirà.

Mentre travessava aquella foscor en forma de túnel veia una intensa llum cap a la que es dirigia sense esforç, confiat i lleuger. Quant hi arribà es va trobar amb l’agradable sorpresa de que l’estaven esperant algunes persones amb les que, durant la seva vida, havia tingut intensos llaços emocionals, entre elles hi havia la seva dona que havia mort pocs anys abans que ell. Aquells ens tenien cos, però era molt diferent al dels humans, semblava molt més lleuger i podia desplaçar-se sense cap dificultat i amb extrema rapidesa. Fou llavors quan s’adonà que s’estava comunicant telepàticament amb ells, i que aquells li donaven la benvinguda a aquella nova forma de vida. Observà també que li havia desaparegut la sensació de que el temps passava. No hagués sabut dir amb certesa quanta estona feia que es trobava en aquella situació. Així doncs el temps era una realitat relativa, perquè per primer cop en sentia la inexistència. Notà també que es podia desplaçar sense cap esforç i que les distàncies no tenien cap importància i que la seva capacitat mental s’havia multiplicat de forma admirable. És sentia intensament feliç i lliure i s’adonà que els humans tenen un concepte de la llibertat d’allò més primitiu. Difícilment pot ser lliure el que és esclau dels desigs mundans i dels mals hàbits. No pot ser lliure qui no coneix com funciona la seva ment. Per ser lliure cal saber copsar la senzillesa de la felicitat. Ser lliure és per, sobre de qualsevol altra cosa, un acte emocional. Mentre pensava en tot això, se li aparegué, sobtadament, una intensa llum blanca que l’obligà, per uns instants, a protegir-se el rostre amb les mans, i en aquell mateix moment la seva ment es va posar a rebobinar tot el que li havia succeït al llarg de la seva vida. Comprengué la missió que havia vingut a fer a la terra. s’alegrà pel que havia encertat i va sentir profunda pena per les coses que no havia fet prou bé. Llavors la veu li va parlar telepàticament i li va preguntar: - Ets capaç, finalment, de reconeixem?.

- No. Ben cert que no sé qui sou.

- Jo sí que et conec. Jo era amb tu quan, encara adolescent, vas decidir que no tenia massa importància la professió que haguessis de desenvolupar al llarg de la teva vida. Quan vas decidir que no permetries que la supèrbia, que és la forma màxima de vanitat, et condicionés les teves decisions. Quan conclogueres que en podies fer moltes de feines i que tan sols calia que l’activitat que haguessis de desenvolupar generés poc estrès i que no calgués enganyar ni fer mal a ningú. Quan et prometeres que mai perdries la capacitat d’emocionar-te ni de veure la vida com una aventura continuada, com un joc de possibilitats inesgotables. Quan vas fer el ferm propòsit de no tolerar que el teu jo enorgullit et fes malbé la vida perquè aleshores ja sabies que és imprescindible que el jo minvi perquè l’emoció creixi Jo era amb tu perquè Jo: sóc el Déu dels homes minvants!.

- Això que expliqueu és totalment cert. Però vos com ho podeu saber-ho?.

- Jo també era amb tu quan pocs anys més tard vas decidir d’esmerçar tots els teus esforços en sacralitzar els “petits” actes del cada dia. Quan decidires que no et calia tenir grans necessitats ni expectatives, perquè com ja sabies d’abans, cal que el jo minvi perquè l’emoció creixi. Així doncs vas proposar-te de no fer cap acte, per petit que fos en aparença, sense posar-hi els set sentits. Vas prometre’t estimar les petites coses perquè a la vida no hi ha res intranscendent i cada acte és únic i irrepetible, per més que s’assembli a un altre, i és la intensitat de l’emoció amb que es viu la que el justifica o el fa malbé. L’estimació que tu hi posaves quan et rentaves, quan et vesties, quan passejaves, quan collies bolets, quan rentaves els plats o fins i tot quan feies les teves necessitats fisiològiques santificava els moments i els omplia de sentit. Quan et vas fer el propòsit d’estimar les petites coses Jo era amb tu perquè Jo: sóc el Déu de les petites coses!.

En aquell llogarret del Pirineus lleidatà hi habitaven al cor de l’hivern no més de seixanta persones, a l’estiu la població es doblava degut als estiuejants que venien buscant pau i tranquil·litat, i que a vegades fins i tot semblava que en trobaven un xic massa, doncs alguns al cap de pocs dies marxaven esperitats de retorn cap a casa enyorats dels costums del cada dia, dels que es tornarien a fastiguejar ben aviat. Aquell poblet que per ell mateix no era capaç ni tan sols de constituir-se en municipi, estava apartat de les estacions d’esquí i els seus encants eren les impressionants muntanyes que el rodejaven, els rierols, els arbres, els carrers estrets i les teulades de pissarra, un clima fresc a l’estiu i molt de fred a l’hivern quan la neu tot ho cobria. Aquí havia nascut el senyor Soldevila i aquí vivia ara, ja jubilat, als seus seixanta cinc anys, en companya de la seva esposa i d’una gossa que s’ havia tornat escardalenca de tant seguir-lo per aquí i enllà.

La vida del nostre heroi transcorria plàcidament alimentada pels hàbits del cada dia que consistien bàsicament, independentment de quina era la estació de l’ any, en llargues caminades pel bosc, que exhaurien fins i tot a la gossa que l’acompanyava arreu, la tertúlia al cafè del poble, algunes hores de televisió, i una passió un xic estrafolària, al menys pels habitants d’aquelles contrades, que consistia en comprar tots els llibres i coleccionables que continguessin alguna referència a la pintura flamenca del segle XVIII. Els seus dos fills que residien respectivament a Lleida i a Mollerussa eren els encarregats de trametre-li tot el material que sobre aquest tema anava apareixent al mercat.

Ja feia alguns anys que el senyor Soldevila, insistia a la seva muller perquè fessin un viatge a Madrid per poder visitar exhaustivament el museu del Prado, i delectar-se molt especialment amb els flamencs del XVII. Ella però, que com el seu marit no havia anat mai més enllà d’Andorra, i que la pintura no li feia ni fu ni fa, amb excepció dels impressionistes de l’escola d’Olot, l’espantava una mica això d’anar tan lluny, i tampoc li feia gaire gràcia la perspectiva de passar-se dos dies tancada en un museu. Així doncs sempre trobava una excusa o altra per anar posposant aquell viatge. Un dia, però, al senyor Soldevila, que era de tarannà extremadament pacífic, se li esgotà la paciència. I com sol passar en les persones que porten reprimint-se, durant molt de temps, un desig fortament arrelat, va explotar i la onda expansiva es va sentir en uns quants quilometres a la rodona. Així dons posà dia per realitzar el viatge anhelat i no s’avingué a negociacions ni martingales. La seva muller que era de caràcter tossut no acceptava el que ella anomenava xantatge sentimental o ultimàtum capriciós. Es feren gestions amb els fills per si algun d’ells podia acompanyar-lo en aquelles dates, però tots dos tenien obligacions laborals, doncs el senyor Soldevila pretenia marxar en dies feiners, argumentant que els enemics més poderosos de la contemplació són el nerviosisme i les aglomeracions. Davant el difícil problema que s’havia originat es convocà conclave familiar, imposant-se la ferma voluntat del senyor Soldevila, que argumentava que encara que no hagués viatjat mai aquella excursió, per dir-ho en els termes que ell utilitzava, no podia ocasionar cap mena de problema i que ell tot sol es valia i sobrava. Marxaria en autobús fins a Lleida a on agafaria el tren fins a Barcelona, des de l’estació del tren agafaria un taxi fins a l’aeroport del Prat i allà el pont aeri que el deixaria a Barajas a on agafaria un altre taxi que el portés a l’hotel que ja tindria concertat per endavant. Un cop situat a l’hotel tan sols li calia el servei de taxi per desplaçar-se de l’hotel al Prado i a l’inrevés. La tornada no oferia cap problema especial. Calia tan sols que se li expliqués com funcionava això dels aeroports, i un cop ben entès si sorgia cap petit problema per això existien els punts d’informació. Es convingué doncs que el fill que residia a Lleida s’ocuparia de fer totes les gestions necessàries i es va donar per tancat el gabinet de crisi.

Arribat el dia de la partença tot va anar sobre rodes i el nostre heroi a les dues del migdia es trobava cofoiament instal·lat al seu hotel ubicat al bell mig de Madrid, o sia al centre del món. La falera tants anys continguda l’empenyia a dirigir-se ràpidament cap al Prado, però primer que res calia dinar, i tot que ho podia fer al hotel a on s’hostatjava decidí de donar un petit tomb pels carrers del voltant i entrar a dinar a qualsevol restaurant que trobés escaient. Just quan acabava de tombar la primera cantonada va sentir la fredor d’una fulla metàl·lica que se li clavava a la gorja i al mateix temps escoltà una veu que li deia : “quieto pardillo que esto es un atraco”.

Al senyor Soldevila se li quedaren els ulls com taronges i el color de la cara li agafà una tonalitat de blanc tant immaculat que semblava que estigués anunciant un detergent biodegradable, la llengua se li travà i tan sols va encertar a dir : - Collons un atraco! Yo soy del Pirineus lleidatà y vengo a ver el museo del Prado.

-Pues se t’acabao la visita colegui.Se casa mañana en Sevilla un torero y una aristocrata y preciso guita para el AVE, que quiero verlo de cuerpo presente y además si eres catalán no entiendo de que coño te extrañas. ¿O es que tu eres de los que no estas dispuesto a ayudar a los mas pobres? ¿Desconoces,acaso,los conceptos de solidariedad interterritorial y redistribución de la riqueza?

Llucià Guiteras