Molts lectors pensaran que és impossible que existeixin polítics que tinguin la boca tancada. Els puc assegurar que, a vegades, això és així.
Quan vam començar al Canal Català TV Osona, el programa “Si té explicació no se li troba”, que per cert s’emet els dijous a les 23′00- també el podeu veure en les seves redifusions- vaig decidir com a director, d’iniciar-lo convidant al batlle de Vic.
El nostre programa és una tertúlia i amb el director adjunt- en Jaume Ortiz- volíem que vingués com a invitat per a donar-li a la primera emissió un xic de solemnitat. El vam convidar de cor i sense cap mala intenció. Jo fins i tot, feia un temps, li havia dedicat un article elogiós, doncs crec que els pactes post-electorals han enfortit el govern de Vic.
En aquells moments Vic estava a tots els mitjans de comunicació arrel de la polèmica sobre l’empadronament dels immigrants. Vaig parlar amb els serveis de premsa de l’Ajuntament, bons professionals, i em van posar una condició que ara no detallaré . La vaig acceptar sense problemes. La sorpresa va venir un dia després quan em volien imposar una segona condició del tot inacceptable. El batlle vindria amb la condició pactada però calia fer-li una entrevista. Com he dit el nostre programa és una tertúlia, així doncs vaig contestar que no canviaríem el format per fer content al senyor alcalde.
La segona sorpresa me la vaig emportar fa poc. Vam dedicar un programa al socialisme català, arrel de les manifestacions discrepants amb el seu partit dels consellers Castells i Ernest Maragall. El serveis de premsa del PSC, a part de ser molt amables, no van posar cap interès per poder fer una connexió telefònica amb algun alt càrrec del partit. Van al·legar manca de temps i problemes d’agenda, quan la realitat és que se’ls va demanar la connexió amb dies d’antelació i es tractava de dialogar menys de 5 minuts. No volien parlar, el tema els incomodava.
Creuen que en època d’eleccions haguessin actuat així?
He arribat a una conclusió, als polítics cal interpretar-los pels seus silencis i no per les seves paraules. És ben trist.
He posat tres fotografies meves una al costat de l’altra. Una de quan era un nen. Una altra de quan tenia aproximadament 35 anys i una altra d’actual(52 anys). He estat una bona estona estudiant-les, mirant-les amb atenció.
Quan s’acosten les festes de de Nadal ja començo a tremolar. Que si regals per aquí que si regals per allà… No paro de parlar-li al meu fill d’austeritat en els obsequis, però ell ja sap que té la partida guanyada. M’agraden els regals però fets amb mesura.
En Jaume Ortiz i jo estem a gust treballant plegats als mitjans de comunicació. Per això vam anar a parlar amb en Joan Turró, director d’Osona Comarca de Mitjans de comunicació SL. Vam pactar un programa setmanal a Ràdio Vic. Li vam posar per títol “Si té explicació no se li troba”. Posteriorment es va incorporar a l’equip en Miquel Colomer. Durant aquests mesos ens ho hem passat bé i crec modestament que l’espai ha tingut qualitat i ha estat rigorós. El primer dia, quan vam acabar, li vaig manifestar em en Joan: “llàstima que no tinguem televisió”. Ell va fer un somriure murri. Al cap de poc Osona Comarca de Mitjans de Comunicació SL es feia càrrec de la gestió del Canal Català a Osona.
Sóc soci de Metges sense Fronteres, i d’algunes altres ONG. Fa poc em va arribar una carta a on em demanaven un donatiu extraordinari degut a que la desnutrició està matant a milers de nens a la República Centreafricana. Em vaig llegir l’escrit, que ara no detallaré, a on s’exposaven els motius del desastre. Vaig decidir col·laborar.
arcasme i ironia, evidentment, tot inventat, feia sortir la meva dona el meu fill i el gos,(els lectors el poden llegir a lluciaguiteras.com) Bé ella, s’ho torna a prendre al peu de la lletra i em dedica tota classe d’insults,calumnies i injuries i es posa fins i tot amb la meva relació familiar. No era la meva intenció contestar aquesta carta però la llibertat d’expressió té uns límits perfectament regulats. Vostè es mereixeria que li presentés una querella per insults, injuries, calumnies i vulneració del meu dret a l’honor.
Em vaig despertar trist, era el dia de cap d’any, estava sol a casa. Vaig asseure’m al sofà, feia vent i el cel era ben blau. Una immensa tristesa em va envair. La família, arribaria aviat. Al vespre vindrien uns amics i soparíem tots plegats. Això em va animar una mica, però definitivament estava melangiós. Vaig posar un compact disc, concretament “Un pont de mar blava” a tota pastilla. Em vaig enganxar a cantar amb en Lluís Llach.
Quan els polítics parlen d’unitat, poso una rumba al compact i començo a cantar: lairo-lai-lorailo, lairo-lai-lorà!
dubtes. De pas també sabríem qui és el responsable de tan immensa “tufejada”.