Saltar fins al contingut

SANT MARTÍ SESCORTS (2)

Gemma Such i Barberà “intenta” replicar-me a “Osona Comarca” un article que vaig publicar en aquest mateix setmanari amb el títol de Sant Martí Sescorts. Comenta que ella viu orgullosament a Sant Martí, en una magnífica casa entre dues naus d’una granja de porcs. Felicitats.

Diu també que la pudor que jo vaig qualificar irònicament “d’elefants morts”, no és res més que el suc dels purins que aboquen un parell de cops a l’any. Dos cops a l’any senyora? Manifesta així mateix que aquest sistema és el millor per a adobar la terra, fins i tot superior a les plantes de desinpacte, sempre que no es superin els límits. Senyora, els límits ja els vam superar fa temps. Sóc soci del GDT i l’estat de les nostres fonts fa plorar de ràbia. Proclama també, que els responsables dels purins som tots els consumidors. Vaja deu ser que els productors es dediquen a la cria de canaris. Assegura que jo hauré gaudit d’uns “Nadals” plens de consum de carn. I vostè que cony sap!

Senyora, no tinc cap interès en fer una consulta no vinculant, sobre les pudors de Sant Martí. Era pura ironia. Sobre les seves crítiques a l’Ajuntament de l’Esquirol, ho sento, però això no és de la meva competència.

Jo feia una broma sobre el preu de la benzina. S’ho torna a prendre literalment i proclama que no es pot permetre el consum de carburants per fer viatjar de lluny les coses que consumim. Que no ho sap que molts dels porcs que engreixem a Osona, van a parar a Holanda i altres països que prefereixen pagar i que ens quedem la merda nosaltres? En el meu article amb sarcasme i ironia, evidentment, tot inventat, feia sortir la meva dona el meu fill i el gos,(els lectors el poden llegir a lluciaguiteras.com) Bé ella, s’ho torna a prendre al peu de la lletra i em dedica tota classe d’insults,calumnies i injuries i es posa fins i tot amb la meva relació familiar. No era la meva intenció contestar aquesta carta però la llibertat d’expressió té uns límits perfectament regulats. Vostè es mereixeria que li presentés una querella per insults, injuries, calumnies i vulneració del meu dret a l’honor.

Li desitjo que gaudeixi de la seva magnífica casa. I si els porcs són seus que creixin feliços i ben grassos.

ATLETES DELS SENTIMENTS

Em vaig despertar trist, era el dia de cap d’any, estava sol a casa. Vaig asseure’m al sofà, feia vent i el cel era ben blau. Una immensa tristesa em va envair. La família, arribaria aviat. Al vespre vindrien uns amics i soparíem tots plegats. Això em va animar una mica, però definitivament estava melangiós. Vaig posar un compact disc, concretament “Un pont de mar blava” a tota pastilla. Em vaig enganxar a cantar amb en Lluís Llach.

Quan va arribar la meva dona amb el nen, portaven “l’Osona Comarca” i “La Vanguardia”. Primer vaig començar pel diari a on escric. Em va agradar especialment l’article d’en “Richard” allà hi havia molta mala llet concentrada. Explicava amb sentiment tots els patiments d’una generació que va ser objecte de totes les putades dels feixistes que havien guanyat la guerra civil. Una bona dosi d’adrenalina que em va portar a pensar en el sofriment dels éssers, un tema que m’obsessiona.

Sovint em paren persones que em llegeixen o m’escolten per la ràdio,- la televisió si tot va bé- la començarem a finals de gener. Generalment em comenten que no afluixi, que els doni “canya” als polítics i als poderosos. Haig d’agrair aquestes mostres d’afecte. Però cada dia em costa més de parlar o escriure de política. N’estic cansat! Tinc ganes de fer-ho dels sentiments, de les vivències personals. Això no vol dir que si tinc un rampell, les hi foti pel broc gros, sense por de res, però no vull tenir l’obligació de parlar-ne permanentment.

Tornem al principi, quan cantàvem en Lluís Llach i jo. Em vaig desfogar, vaig espolsar la tristor. A cor que vols cantava “…atletes de la pau, de les idees. Atletes d’un somni d’un món millor. Atletes del cor fratern dels sentiments. Atletes del gest poderós. Aquest són els que esperem…”

De fet però en Lluís Llach i en Martí Pol, quan van escriure aquesta lletra, es van equivocar en una cosa. N’estic segur, però en parlaré amb en Sergi Pérez, filòsof i professor de meditació de l’associació cultural “El Centre”. Els atletes que esperem no vindran mai. Ningú no ens salvarà del sofriment a menys que l’atleta que està a dins nostre emergeixi fratern i poderós.

VISCA LA RUMBA!

Quan els polítics parlen d’unitat, poso una rumba al compact i començo a cantar: lairo-lai-lorailo, lairo-lai-lorà!

Quan al Parlament de Catalunya parlen de la collonada de les Vegueries, poso una rumba al compact i començo a cantar: lairo-lai-lorailo, lairo-lai-lorà!

Quan els polítics i els poderosos de Vic i Manresa es barallen per la capitalitat de la Catalunya central, poso una rumba al compact i començo a cantar: lairo-lai-lorailo, lairo-lai-lorà!

Quan la Conferència Episcopal Espanyola em vol adoctrinar, poso una rumba al compact i començo a cantar: lairo-lai-lorailo, lairo-lai-lorà!

Quan mirant la televisió una colla de tertulians es posen a cridar, poso una rumba al compact i començo a cantar: lairo-lai-lorailo, lairo-lai-lorà!

Quan a les revistes o a la televisió surt la Belén Esteban poso una rumba al compact i començo a cantar: lairo-lai-lorailo, lairo-lai-lorà!

Quan els poders fàctics em pressionen perquè no escrigui o parli d’un tema, poso una rumba al compact i començo a cantar: lairo-lai-lorailo, lairo-lai-lorà!

Quan vénen eleccions i els polítics voldrien que els escoltés i em bombardegen des de tots els mitjans de comunicació, poso una rumba i començo a cantar: lairo-lai-lorailo, lairo-lai-lorà!

Quan parlo amb algú i s’autoanomena intel·lectual, li contesto: lairo-lai-lorailo, lairo-lai-lorà!

Quan un “fonamentalista” sigui polític, religiós o de qualsevol altra mena em vol escalfar el cap li responc: lairo-lai-lorailo, lairo-lai-lorà!

Quan vaig per la carretera i algú se salta un “stop” i no passa res, poso el compact del cotxe i començo a cantar: lairo-lai-lorailo, lairo-lai-lorà!

Quan la meva dona es disfressa de pagesa per anar a fer els “Pastorets” i el nen es posa a riure, vaig corrents cap al compact, poso una rumba i començo a cantar: lairo-lai-lorailo, lai-lorai-lorà!Taca-taca-taca-taca-taca-tacatà!

Lairo-lai-lorailo,lai-lorai-lorà!,lairo-lai-lorailo,lai-lorai-lorà… “A mida que arriben homes es va fent gran la ciutat, a mida que els peus li creixen se li fa petit el cap…(sic).. a mida que perd la mida es va omplint de presoners….”(Los Manolos).

SANT MARTÍ SESCORTS

El nom d’aquest petit nucli urbà que administrativament pertany a l’Esquirol, ja ho diu tot. Té un campanar romànic preciós, però qui s’atreviria a visitar-lo?

Quan baixo o pujo cap a l’Esquirol, sovint, una fortor d’elefants morts empudega tot l’aire. Suposo que a Sant Martí Sescorts potser caldria canviar-li el nom, per fer-lo més actual, i anomenar-lo Sant Martí Ses Pudors. Us prometo que la bafarada és impressionant. El meu fill diu que es mareja i un dia fins i tot va estar a punt de vomitar. Si el nen m’embruta el cotxe enviaré la factura de la neteja a l’Ajuntament.

Sincerament m’agradaria saber que en pensen els veïns d’aquesta fortor inenarrable. Hi estan tots d’acord en respirar aquell aire pestilent? Jo proposo fer una consulta no vinculant per a sortir de dubtes. De pas també sabríem qui és el responsable de tan immensa “tufejada”.

Fa anys que escric però em veig incapaç de descriure una pudor tan bestial. He proposat a la meva dona que es compri una burka que li tapi tota la cara per a protegir-se, però s’ho ha agafat malament i fins i tot m’ha acusat de voler tornar als temps de la inquisició. Què collons, són les essències del pre-Cabrerès! li vaig dir i em va amenaçar amb el divorci. El nen també fa dies que no em parla, com si jo fos el responsable de la marranada aquesta.

Estic veient que aquesta fortor inigualable em portarà problemes familiars seriosos, però no em puc pas permetre, quan vaig a Manlleu, degut al preu de la benzina, de passar primer per Roda.

El que va acabar amb la meva paciència, va ocórrer fa pocs dies. Fèiem una excursió familiar i també venia el gos. Al passar per Sant Martí va començar a roncar, després es va posar lladrar, i el més increïble de tot, el malparit em va mossegar. Haig de reconèixer que vaig perdre l’oremus, el vaig fer baixar del cotxe i li vaig fotre tres o quatre cosses. Des d’aquell dia cada cop que em veu es posa a roncar i m’ensenya els ullals.

Com tothom sap, la culpa de tot el que no ens va bé a la vida sempre la tenen els altres. M’esperen unes tristes festes. I tot per un excés de porcs!

LA JOIA DE VIC

Vic, arquitectònicament i museísticament parlant té moltes joies. També té moltes infraestructures de primera qualitat i alguna de la que hi hauria molt que discutir. Això però ja ho sap tothom.

No li manca la sort, tot sovint li cauen premis importants de loteria. Llàstima que també hi ha uns poder fàctics als que caldria posar a ratlla sovint.

Com ja he explicat altres vegades, amb en Jaume Ortiz i l’artista manlleuenc Miquel Colomer fem una tertúlia a Ràdio Vic els dimarts de 8 a 9 del vespre. Buscant convidats un dia algú em va parlar d’en Sergi Pérez. Em van dir que era filòsof i professor de meditació. Als que fem el programa aquests temes ens interessen així que vaig decidir convidar-lo. La tertúlia va ser magnífica i les seves aportacions molt interessants. Vam pensar que vingués un cop al mes.

Sé perfectament que a molta gent aquests temes no li diuen res, però com que sóc l’encarregat de buscar convidats que tinguin coses interessants per a dir, i no tinc prejudicis, a l’inrevés d’altres que es fan dir intel·lectuals, també sóc conscient de que hi ha persones que volen saber coses sobre l’autoconeixement i el creixement personal. Tot el que serveixi per mitigar o anular el sofriment propi i el dels altres em mereix un gran respecte. Totes les persones aspirem a ser felices.

Em defineixo políticament i espiritualment com un eclèctic. Agafo pensaments diversos i en faig la meva pròpia composició. Per això em costa d’entendre la gent que s’apunta a una filosofia determinada i menysprea les altres. Tampoc em crec res que no pugui comprovar personalment i abomino de les sectes, siguin polítiques, religioses o de qualsevol altra mena.

La meva dona i jo ens hem apuntat a l’associació cultural “El Centre” hi anem un cop a la setmana. Allà hi treballa en Sergi Pérez i altres professors, els quals respecten escrupolosament les creences de cadascú. Aquesta escola és per a mi la gran joia de Vic.

Simple informació, tothom és ben lliure de fer el que vulgui amb la seva vida.

EL 13D i ELS ARBRES DE VIC

L’Ajuntament de Vic sembla que no els hi posa del tot fàcil als organitzadors de la consulta popular sobre la independència de Catalunya. Cal reconèixer que alguns altres ajuntaments ho han fet molt pitjor. Recordo als lectors que del que es tracta és de participar o no, llibertat total. Hi ha varies opcions: abstenir-se, votar sí, votar no o votar en blanc. És un acte profundament democràtic perquè les consultes als ciutadans – malgrat el que digui la Constitució espanyola, que dificulta enormement que siguin vinculants- són el cor i l’essència de la democràcia.
M’expliquen que l’Ajuntament vigatà ha enviat diverses vegades a la benemèrita municipal a despenjar algunes pancartes que conviden a participar. I això per què? L’argument que donen és que algunes estan col·locades entre dues faroles i això és mobiliari públic. En canvi si estan sustentades entre 2 arbres ja els hi està bé. En definitiva ganes de tocar els collons perquè el corol·lari és evident. Les faroles són mobiliari públic i els arbres no (?). Doncs bé siguem conseqüents, entenc que tinc tot el dret de tallar els arbres de Vic i fer-ne llenya per a la meva llar de foc.
Hi ha alguns polítics comarcals que s’han ben lluit. És incomprensible la seva actitud i això que aquesta consulta no és pas vinculant al no tenir el sí de Madrid.
Tothom és ben lliure de participar-hi o no però són intolerables algunes coses que han passat. Pretenen callar la boca als ciutadans? Volen que els votem a ells sempre en llistes tancades? Au va!
Ara sempre que passegi per Vic en lloc de mirar-me la multitud d’aparadors, em fixaré en els arbres, tan desprotegits, tan poc valorats. No en tallaré pas cap perquè m’agraden massa.
Una cosa sí que m’ha quedat clara: si alguns polítics no volen que participi, és que justament haig de fer el contrari i anar a votar. M’han portat la llum, no puc pas tolerar que gent poc democràtica em calli. Quan ho faci pensaré en els que han posat pals a les rodes i els hi dedicaré una botifarra ben grossa. Faltaria més!

OSONA I ELS PODERS FÀCTICS

No puc marxar d’Osona, i us prometo que ho faria de bon grat. Potser per a ser sincer hauria de dir que no sóc prou valent. Ja tinc 52 anys, un negoci amb uns quants treballadors, una casa, una família i tot això pesa molt.
Diguem les coses clares, qui governa a Osona?: els polítics que hem elegit en llistes tancades? Dons us ben asseguro que això no és pas exactament així. A Osona, una societat que es mira el melic com poques, els poders fàctics tenen molt poder. De moment callaré els seus noms i cognoms i els organismes en que estan ficats, però si penseu una mica ho veureu clar. No és una renúncia, tot té el seu temps. Són pocs però molt ben organitzats. Si ets crític amb ells ho tens pelat. Són gent bruta que utilitzen paraules dolces i que dominen els llocs estratègics d’aquesta societat endogàmica. No aniré pas al seu enterrament i espero que ells tampoc vinguin al meu. No en vull saber res, no sóc del seu estatus social i tampoc vull ser-ho: el que tinc m’ho he guanyat, ells no m’han regalat res. No penso pas adular-los. Cal dir que com en tot hi ha excepcions. També que en l’actualitat gaudim de llibertats suficients perquè no et puguin fer la vida impossible.
Quina llàstima no haver marxat d’aquesta boira que tot ho fa mal bé. A mi m’agrada Girona, la gent és més oberta i el clima molt millor, segur que també hi ha persones d’aquesta mena, però a tocar hi ha l’Empordà, el vent i els seus cels blaus netegen la seva merda.
De totes maneres caldrà que alguns siguin menys barroers del que ho són últimament. No m’agrada tenir enemics, però no permeto que ningú em trepitgi.
Cal fer aquesta feina, desagradable, de denunciar els seus excessos contra els drets dels ciutadans, però qui protegeix i dona suport al periodista davant les seves maquinacions i pressions?
És necessari no tenir por d’aquests feixistes que es diuen demòcrates. No donen mai la cara, tot ho fan quan la nit és ben negra, però el que no saben es que jo, malauradament per a ells, pateixo d’insomni.

EL BISBE

A Vic hi ha moltes esglésies quasi sempre buides. La societat es va apartant de la jerarquia catòlica però ells viuen en un altre món. Per què el bisbe vol més esglésies si en les moltes que té quasi no hi va ningú?

L’obsessió malaltissa contra el sexe, la persecució als separats o divorciats; la discriminació de la dona, als homosexuals i un llarg etc… han deixat les esglésies buides, i ell en vol fer més?

Caldria recomanar-li al bisbe la lectura sistemàtica de les publicacions que edita Cristianisme i Justícia, que per cert, encara que el bisbat tingui dèficit- malgrat que no renúncia pas al 13% que li aporta als seus pressupostos la Conferència Episcopal Española, institució que es situa, sovint, en posicions anticatalanistes i d’extrema dreta – no li costaran pas res. Qualsevol persona s’hi pot subscriure de franc, cal trucar al 933172338. Tan sols cal una aportació anyal de 15 euros per les despeses de correu o entrar a www.fespinal.com.

Al quadern “ Por de Jesús” el teòleg José l. González Faus, sj afirma i cito literalment:”…Nosaltres procurem… (sic)… donar-li un altre culte: oferir-li encens i or, i robes brodades i catedrals luxoses…i tot allò que només seria útil si en algun moment ens ajuda a comprendre l’anterior. Però que resulta ridícul si amb això pretenem guanyar-nos Déu: perquè aleshores Déu ens repetirà el que no s’ha cansat de repetir al llarg de tota la revelació bíblica:no necessito aquestes ofrenes vostres, me’n ric; l’únic que us demano és un cor prou net per estremir-se davant la meva paraula …..”

El bisbe vol més esglésies a la ciutat de Vic, que n’està saturada, però en canvi quan se li va oferir de regalar-li una petita església- oberta al culte i cada dia en més mal estat- que hi ha a la colònia Vilaseca no la va acceptar perquè hi havia massa reparacions a fer.

Recordo el que deia Jesús:” les guineus tenen caus, i els ocells nius, però el Fill de l’home no té a on reposar el cap”.

S’EMPORTEN L’HOSPITAL GENERAL DE VIC

La nit del 26-11-09, l’Hospital General de Vic va ser víctima d’un espoli total. Uns pirates somalis es van emportar el centre mèdic al seu país. Sembla que van utilitzar una substància semblant al cloroform. Tothom va quedar adormit inclòs l’únic guarda que hi havia. A la matinada quan es va descobrir el robatori l’espectacle era dantesc. Els malalts estaven estirats a terra, ben adormits, el poc personal mèdic que hi havia també. El més trist és que alguns malalts van morir degut al fred. Els Mossos van pentinar la zona però no van trobar res. El servei de premsa de la benemèrita catalana no vol donar cap mena d’informació tot al·legant que el cas està sota secret d’investigació.
De totes maneres algunes qüestions sí que s’han filtrat. Se sap que al vigilant se’l van emportar com a hostatge. Ha transcendit també que un important bufet d’advocats de Vic, es fa càrrec de les negociacions amb els pirates. Aquests s’han negat a negociar amb el govern espanyol i exigeixen que la Consellera de Salut de la Generalitat, la Marina Geli, sigui la interlocutora principal. Es sospita que el motiu és que coneixen perfectament la seva gran capacitat gestora.

La exigència principal per a tornar l’Hospital és que s’aboni una quantitat de diners important a la qual el Consorci no pot fer front, malgrat les quotes dels socis de l’Aliança. Volen també que es restableixi el servei d’urgències nocturnes a Manlleu i a Torelló, doncs hi viuen alguns compatriotes seus. Sembla que Montilla, el nostre president, està disposat a solucionar-ho, però demana garanties al Tribunal Constitucional de que no remenin més l’Estatut, ja que degut a alguns informes que havia encarregat l’Administració i que ha pagat recentment- com per exemple un dedicat a com reutilitzar les peles de les castanyes bordes, i això afegit a l’espoli fiscal que pateix Catalunya- han deixat la “Caixa” molt buida.

De totes maneres sembla que tot està ben encaminat i que probablement quan llegiu aquest article l’hospital i el vigilant ja seran al seu lloc de sempre.

L’HOSPITAL GENERAL DE VIC: UN DESGAVELL

1241017908_0Sóc soci de l’Aliança però des de que s’ha creat el consorci hospitalari les coses han empitjorat de manera alarmant. S’està barrejant la sanitat privada amb la pública i això no és bo per a ningú.

Em van operar fa uns mesos a l’hospital General de Vic, com a soci de l’Aliança, o sigui que estem parlant de sanitat privada. Vaig tenir dret a una habitació individual però haig de dir que aquesta estava en un estat bastant depauperat. A la planta hi havia una sola infermera. La pobra no donava l’abast, i t’havies de carregar de paciència perquè veies que donava el millor de si mateixa, igual que la seva auxiliar. A la tarda l’hospital es quedava sense metges així que si paties un contratemps no hi havia més solució que avisar al servei d’urgències que estava col·lapsat i t’havies d’esperar.

La operació va anar bé, però posteriorment hi va haver una complicació, degut a això vaig haver d’ingressar d’urgències diverses vegades. Els primers cops, ensenyaves la tarja de l’Aliança, miraven l’ordinador, i com que ja eres pacient en tractament ja n’hi havia prou. La sorpresa va ser en l’últim ingrés. La tarja de l’Aliança no valia, calia primer anar a la Clínica de Vic perquè et donessin un paper de consulta, si no perdies els drets de mutualista.

La meva paciència es va acabar el dilluns dia 09-11-09. Estava citat a les 8 del matí per fer una endoscòpia, especialment complicada, i que havia d’aclarir el tractament a seguir. Com podeu comprendre, estava fet un sac de nervis. A les 11′30 em van cridar. El metge venia de fora d’Osona. Resulta que li havien variat tot el programa i el doctor no donava l’abast, estava molt molest i fins i tot deia que no tornaria més. Vaig pensar en la Marina Geli, en el president del consorci hospitalari del qui no sé el nom, i és clar en el doctor Anglada, director de l’hospital, a qui veient com va el país, li deuran donar aviat la Creu de Sant Jordi.